La pitjor amenaça per la Unió Europea: un referèndum

James Petras, grec i professor de sociologia als EUA ens diu: “¿Por qué está preocupada Europa? No tanto por Grecia y mucho menos por el pueblo. Es porque lo que va a hacer -en referència als efectes dels suposats resultats negatius del també hipotètic referèndum- es que los mercados financieros van a aumentar las tasas de interés por los bonos de Italia, España, Portugal… El default griego, que va a ser obligatorio una vez que el referéndum rechace el plan de austeridad, significa la quiebra de la eurozona, significa que los principales Bancos de Francia y en menor grado Alemania y otros países, van a verse gravemente afectados. Entonces no es una crisis de Grecia sino que se va a afectar el sistema financiero de la eurozona. Eso significa la quiebra de la región bajo el euro y eso significa tal vez el fin de la integración europea. Hablamos de la crisis en Grecia pero la cadena va a afectar los Bancos principales de Europa."

“La amenaza de una quiebra va a afectar a Italia y España principalmente. Esos son países muy importantes para la integración en Europa y el contagio va a afectar a Francia y a Alemania y poner a toda Europa en una gran crisis con repercusiones más allá hacia China y Estados unidos. Porque Europa es el principal mercado de China. Para los Estados Unidos después de Canadá el más importante mercado es Europa. Lo que parece un problema de un pequeño país del Mediterráneo realmente tiene importantísimas repercusiones para todo el sistema financiero mundial.”

Donar la veu al poble, cosa que ja no es farà gràcies a la intervenció de Sarkozy i Merkel, era la pitjor amenaça per la Unió Europea. Zapatero després de la cimera deia “és molt positiu que no hi hagi aquest referèndum”. Negar la veu al poble és positiu? Si la Unió Europea no està al servei del poble a qui serveix?

Però la qüestió no és el referèndum en el sentit superficial del terme, doncs a la “Comunidad Autónoma”, espanyola, “de Cataluña” també hi va haver una consulta sobre un estatut, no n'han fet ni cas i aquí no ha passat res. El referèndum en si no és el problema. El que importa i és al fons de tot és la qüestió del poder que es veu eclipsada pel terme “referèndum”; en aquest cas el poder dels qui treballen i creen tota la riquesa de la que tolerem que visquin els nostres polítics, el poder popular. Un poble que abans de votar amb les mans ja ha votat prèviament “amb els peus”, segons l'expressió d'Iñaki Gil de San Vicente, manifestant-se sistemàticament, prenen els carrers, ocupants seus públiques, bancs,... és un poble conscient del seu paper, és un poble amb visió col·lectiva, és un poble perillós. El poble grec ja fa uns anys, des de que va esclatar la crisi, que planta cara, que s’organitza, que fa vagues generals ajustant el dret al fet (no com les col·laboracionistes amb el PSOE de CCOO i UGT) i que fa tastar als poderosos, pels mitjans que sigui, què és el poder popular sense ambigüitats.

El poble català de la ja esmentada comunitat autònoma vam sortir al carrer el 10 de juliol de 2010 per que l’estat espanyol no acceptava l’estatut aprovat per catalans i catalanes, un estatut ja de per si pobre però no tractarem això aquí. L’estat espanyol es permet ignorar la veu d’un poble perquè aquest no està al carrer dia si dia també pressionant-lo. Ens vam limitar a sortir al carrer el dia 10 de juliol i a les següents eleccions autonòmiques ens vam resignar, no totes evidentment, a votar CiU, però seguim desorganitzats, dèbils. Vam votar un referèndum sense tenir poder popular i en conseqüència no som una amenaça, no tenen perquè escoltar-nos, poden anar allargant el tema indefinidament mentre ens desorientem amb pallassos transitoris del tipus Laporta i altres estrelles. Als grecs si que els tenen por perquè tenen poder popular i els poderosos no volen de cap de les maneres que aquest serveixi d'exemple a altres pobles d'Europa. Més enllà del referèndum-si o referèndum-no, hem de veure com respon el poble grec davant les imminents mesures anti-populars, i estar a l'altura de les circumstàncies, creant diversos focus i teixint un internacionalisme efectiu, i així deixar respirar una estona als pobles que sangren per nosaltres, en especial el libi, el colombià, el palestí, el basc...

El Che Guevara va anar des d’Àfrica fins a Amèrica Llatina, passant per Europa, practicant un internacionalisme exemplar sota la consigna “hay que crear, 1, 10, 100 vietnams”. La consiga segueix vigent, vaja és extremadament urgent desbordar el sistema i que sigui ell qui corri d'un costat cap a l'altre apagant focs i no nosaltres. Hem de ser els visigots, vàndals, huns i hèruls de torn per enderrocar aquest imperi decadent i embogit.

A tal efecte, participa a les mobilitzacions:
-Dijous 17 de novembre vaga i manifestació estudiantil a les 12:00 a la plaça imperial Tàrraco: “Contra les retallades a la sanitat i educació”.
-Dissabte 19 de novembre reflexionem col·lectivament a la Plaça de la Font de Tarragona des de les 11:00 fins al vespre, amb dinar popular, debats sobre les retallades i possibles sortides, concerts, activitats per la canalla,...