"Ens juguem el model d'universitat”: una anàlisi sobre la implantació del model privat d'ensenyament

Unes maniobres promogudes des del capital privat, que dicta els continguts (què s'ensenya) i la metodologia (com s'ensenya) dels estudis, aplicats mitjançant els nous plans d'estudi adaptats a l'Espai Europeu. Una destrucció de l'anterior model públic que s'accelerà amb un “pla de shock” justificat amb les retallades socials en aquest àmbit.

                                                                  Ens juguem el model d'universitat      

Per Arnau Mallol i David Carmona, exportaveus nacionals del SEPC

Davant de l'actual ofensiva contra la universitat pública, és necessari tornar a remarcar i exposar que el principal problema és el model d'universitat que ens venen imposant des de fa anys. Aquest model no consisteix en la privatització de la universitat pública, és un model que té un objectiu, encara, més pervers. Els poders el que volen és mercantilitzar la universitat, és aconseguir que les universitats siguin gestionades sota criteris procedents de les empreses privades i obtenir, per a fins privats (i privatius), els beneficis que sorgeixin de l'educació superior. Hem de lluitar per aturar aquesta nova ofensiva i destrossar el seu model d'universitat, hem de construir unes universitats que siguin l'espai principal de la crítica intel·lectual, social, cultural i política per tal d'avançar en la construcció d'una societat més justa i igualitària.

- L'AGCS: liberalitzem els serveis!

L'actual model universitari té les seves arrels a l'AGCS. El 1995, després d'anys de reunions i negociacions, els estats membres de l'Organització Mundial del Comerç signen l'Acord General de Comerç de Serveis (AGCS). Aquest acord fixa els pactes referents a la comercialització de tota mena de serveis: des dels transports fins a la sanitat, passant per l'educació i la cultura. Els estats membres d'aquest acord es comprometen a "modificar o eliminar aquelles lleis, regles o normes que dificultin el comerç de serveis."
L'AGCS suposa que els estats han de modificar tot allò que impossibilita a les empreses privades poder entrar en el pastís de la universitat pública, en tant que aquest servei s'ha de liberalitzar. En alguns estats es modifica la constitució, com a Grècia on l'educació des de la primària a la superior era gratuïta i la universitat privada estava prohibida fins que el maig del 2008 això es va canviar; en d'altres es fan grans reformes estructurals, com a França o Itàlia, on s'ha reformat totalment el sistema universitari. I el cas de l'estat espanyol? A l'estat espanyol s'ha destruït la universitat pública en tres passos.

- La destrucció de la universitat pública pas a pas:

Els governants es van formular aquesta pregunta just després de signar l'AGCS: com liberalitzem la universitat? És a dir, com ajudem a l'empresa privada a entrar a l'educació superior?

El primer pas va ser modificar la governança de la universitat, modificar el funcionament de la universitat i fer-lo a imatge i semblança de l'empresa privada. Així és com neix la Llei Orgànica d'Universitats (LOU). Amb la LOU s'imposen modificacions extremes a l'estructura universitària i als valors que s'utilitzen en el funcionament dels centres d'educació superior.

Per una banda, es crea el Consell Social, que suposa l'entrada més directa i clara de l'empresa privada en els òrgans de govern de la universitat; s'accentua la jerarquia dins la universitat, concentrant tots els poders entorn de la figura del rector (i del nou Consell Social) i diversificant en moltes categories (una més precària que l'anterior) el professorat; es redueix a la mínima expressió el Claustre, únic espai que representava un bri de democràcia dins la universitat; i es destrueix tot espai que pugui suposar participació i debat dins dels campus i les aules, deixant sense poder tot els òrgans on hi tenen cabuda els estudiants. Però no es queda amb una modificació de les estructures, era necessari que el funcionament de la universitat passés a regir-se pels valors i els criteris empresarials, llavors és quan la rendibilitat, l'eficiència, l'optimització de recursos, l'eficàcia, la productivitat, la competitivitat, entre altres conceptes, prenen pes dins del sector públic universitari en detriment de l'equitat, efectivitat social, cooperació, solidaritat civil, evolució sostenible, participació ciutadana, etc.

Per tal de controlar que el conjunt de les universitats practiquen aquests canvis es creen mecanismes de "qualificació" (ANECA, AQUCat, etc.) que fixen estàndards a seguir lligats plenament amb els valors mercantilistes i mercantilitzants.
Per posar un exemple d'aquest control de "qualitat", informe de l'ANECA de 2002 (pocs mesos després de crear-se aquesta agència): "la universitat ja no és un espai tranquil per ensenyar i per realitzar treballs acadèmics a ritme pausat. Ara és un negoci complex, demandant i competitiu".

Un cop l'empresa no troba cap impediment per accedir a l'estructura i funcionament de la universitat, per via dels seus representants (i els seus diners) presents en l'òrgan que decideix els pressupostos i els plans estratègics de la universitat (o sigui, el Consell Social) i per via dels criteris i valors que mouen el dia a dia dels campus, toca fer atractiva l'educació superior a les empreses, van pensar els governants. És a dir, toca fer atractiu el producte (docència, recerca i transferència del coneixement) als compradors (capital privat).

I com es fa això? Com es fa atractiva la universitat pública al capital privat? Doncs molt senzill, per una banda es posa sobre la taula dels compradors (capital privat) la gran quantitat de clients (els estudiants i investigadors passen a ser tractats així) que hi ha, i, per l'altra, es recorda a l'empresa privada que els estudiants seran futurs treballadors formats.

Anem a poc a poc. En l'època actual es demanen credencials per a poder realitzar qualsevol tasca, els centres educatius han deixat de ser espais de coneixement, on es debat, reflexiona i s'aprèn, per esdevenir centres on s'expedeixen títols. El que compta ja no és aprendre, sinó tenir les credencials que t'acrediten que saps fer una o altra cosa. Davant d'aquesta situació, milers i milers de joves es veuen abocats a fer una carrera universitària per a tenir una credencial, un títol que els digui que, segons el mercat, són aptes per a realitzar una tasca o una altra. Les empreses veuen, així, que hi ha una gran bossa de clients, i aquests joves deixen de ser vistos com a persones en formació cultural, social i intel·lectual per a ser vistos com a potencials clients.

Però això no acaba aquí, aquests estudiants (clients per les empreses, i, ara també, pels responsables universitaris) en un futur seran, la majoria, treballadors assalariats. I, arribats aquest punt, és on es practica la perversió més gran del sistema universitari, quan el capital privat entra a dictar els continguts (què s'ensenya) i la metodologia (com s'ensenya) dels estudis. Com ho fa? Doncs mitjançant els nous plans d'estudi adaptats a l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES), els famosos Graus: que enlloc de formar a la gent, "capaciten" als professionals; no s'ensenyen coneixements sinó que s'adquireixen "habilitats i competències"; i tampoc s'educa sinó que "s'inverteix en recursos humans". Un informe de l'ANECA de febrer de 2009 ho diu ven clar: "per això s'està analitzant quins són els requisits actuals de les organitzacions empresarials. Les universitats hauran d'adaptar els seus plans d'estudi a aquest catàleg de competències".

El que comporta aquesta penetració del capital privat en els estudis universitaris ho estem veient actualment:

Per una banda, es devaluen les carreres universitàries que esdevenen graus generalistes buits de contingut, on l'objectiu és dotar de competències professionals als estudiants perquè entrin ràpidament al món laboral, amb la credencial que suposa aquest grau. Aquests graus són gestionats pel sector públic, però seguint sempre criteris mercantilistes (recordem aquí el pes d'avaluació que hi té l'ANECA), sobretot relacionats amb la rendibilitat d'aquests pel que fa la seva existència i "viabilitat econòmica".

Per l'altra banda, es potencien els postgraus i màsters, a preus desorbitats sotmesos a criteris del mercat lliure i salvatge, que són la base del negoci de les empreses privades en l'educació superior. Aquests complements als graus dotaran de formació més completa als estudiants que puguin accedir-hi, aprofundint en la creació d'elits.

Finalment, l'última pota de la universitat pública que els queda per atacar és el finançament. L'Estratègia de Lisboa fixa que s'ha d'invertir més en educació per tal de que l'economia de la Unió Europea esdevingui una potència competitiva en innovació i coneixement, però la UE alhora té determinats uns sostres de dèficit públic (3%) que dificulten molt l'increment de la despesa pública social. Davant d'aquesta situació ens trobem que el finançament públic de les universitats es sotmet, en la seva majoria, a criteris d'obtenció de resultats i objectius concrets, objectius que es relacionen amb els rànquings d'universitats (basats en criteris mercantilistes, com el nombre de projectes d'investigació d'excel·lència internacional, convenis amb empreses i grups de recerca, cites d'articles en publicacions elitistes, etc.). Aquest tipus de finançament, plenament competitiu, ve impulsat per la LOU i controlat per l'ANECA (i altres agències de qualificació de dubtosa finalitat pública). D'aquesta manera es potenciarà la competència entre universitats per obtenir finançament i portarà que aquestes busquin recursos privats per poder escalar en els rànquings. No cal dir que el criteri per invertir de les empreses privades és sempre l'obtenció del màxim benefici i rendibilitat.

- Les retallades com a doctrina de shock:

Les dràstiques retallades pressupostàries que estan imposant els governs (i els famosos -i fantasmagòrics- mercats) a l'educació superior entren plenament dins de l'esquema descrit per poder mercantilitzar la universitat pública i superar les reticències presents. Els governs amb les retallades intenten aplicar un shock al sistema universitari i així poder justificar la necessitat d'aplicar grans reformes per "redreçar" la malmesa universitat, tot aplicant més jerarquia i menys democràcia en la governança, més elitització i menys coneixement crític, i més control privat i menys intervenció pública en el finançament.

Com veiem, és l'últim pas en el desmantellament total de la universitat pública. No ens podem quedar en les conseqüències més directes de les retallades, hem d'anar a l'arrel del problema, i, com ja hem dit, aquest és el model d'universitat que ens imposen.