Perquè, pel context en què va ser dita, sembla evident que l'eurodiputat convergent fa referència directa al moviment dels indignats. I que –podríem arribar a deduir- al seu parer, alguns dels ciutadans que el 15 d'octubre van manifestar-se per proposar alternatives a l'actual estat de les coses serien partidaris de règims totalitaris o dictatorials.
És realment així, però? És el 15-M l'ou de la serp d'un règim totalitari? Potser abans de llençar acusacions tan greus a la lleugera caldria fer un cop d'ull al que proposa el moviment. A la web de l'Acampada Barcelona, on es recull l'ideari dels indignats catalans, hi podem llegir algunes idees: retallada de sous dels polítics, regulació pública de les transferències de capital especulatiu, recuperació de l'impost de successions, instauració d'un impost sobre el patrimoni, eradicació del frau fiscal... No semblen mesures gaire totalitàries. De fet, la majoria són propostes bastant poc radicals. En el fons, no deixen de ser la posada al dia del que ha defensat sempre la socialdemocràcia clàssica. Així doncs, voler fer creure a la ciutadania que darrera del 15-M hi ha l'embrió d'una involució democràtica s'apropa bastant a la demagògia.
A l'hora de parlar de totalitarisme, hi ha qui mira sempre en una única direcció. Potser caldria actualitzar el concepte. En la seva definició clàssica, el terme fa referència a aquells règims en què l'estat té un control total sobre la vida pública i privada, on existeix una ideologia oficial i es fa un ús intensiu de la propaganda. I bé: avui en dia, en què els estats són cada cop més titelles dels ommnipresents mercats... No estem sent víctimes, potser, d'un nou totalitarisme, en què les lleis són dictades per les grans institucions financeres i les agències de rating que ningú ha escollit? De fet, la defensa a ultrança de l'austeritat i les retallades que es desprèn de la pràctica totalitat de les tertúlies radiofòniques... No s'assembla massa a la “ideologia oficial” pròpia dels règims totalitaris? I els mitjans de comunicació que difonen de forma acrítica aquests postulats... No seran, potser, una versió 2.0 dels vells instruments de propaganda?
Si ho mirem des d'aquesta perspectiva, és ben legítim preguntar-se qui està, ara com ara, més aprop del totalitarisme: si els qui plantegen alternatives a un sistema amb nombrosos dèficits o els qui defensen a ultrança l'actual model i esgrimeixen el discurs de la por quan algú proposa canvis estructurals. Potser, al capdavall, és a l'inrevés: l'ou de la serp no el trobarem entre els indignats, sinó entre els qui consideren que no hi ha opció fora de l'actual status quo. Per aquesta regla de tres, els demòcrates, en realitat, seran els qui no es resignen, proposen alternatives i, a més a més, treballen per fer-les realitat.
