A partir de les conclusions de la reunió ministerial prèvia del 15 i 16 d'octubre, el que es discutirà de forma central en la reunió del G-20 és la formula per alleugerir la llosa que representa el deute per un país com Grècia, així com les noves condicions globals de solvència que ha de complir la banca europea. Resulta bastant clar que endurir les condicions de solvència de la banca, des del 5% exigit en els stres test de juliol fins al 7 o 9% que es planteja ara, significa que la UE està preparant al sector financer europeu per resistir les pèrdues que representarà la “quitança“ del deute grec i les més que possibles reduccions del deute espanyol, irlandès, portuguès i, possiblement, italià que l’acompanyaran en un futur no massa llunyà. La conseqüència inevitable que, segons la lògica dominant, comportaria un escenari com l’anterior seria la necessitat d’una eventual nova recapitalització de la banca que ara sembla que hauria d’oscil·lar entre els 100.000 milions i els 3 bilions d’euros. En principi, els recursos per a aquesta operació de recapitalització haurien de sortir de fonts privades, ara bé, tenint en compte la situació dels mercats de crèdit, sembla que això no és res més que una cortina de fum que amaga la crua realitat que, en definitiva, caldrà que la societat novament és faci càrrec dels recursos necessaris per tal que la solvència bancària no es vegi afectada per la nova situació econòmica que es derivi dels acords.
Resulta clar que un país com Grècia que es debat, com digué en el seu moment el president d’Equador, Rafael Correa, entre el “deute i la vida”, necessita que el volum del seu deute es redueixi de manera substancial per tal de poder tornar a articular-se com una economia que funciona amb certa solvència, segons els paràmetres que determina l’entorn capitalista. Ara bé, plantejar la “quitança” del deute grec a partir de concretar una nova aportació descomunal de recursos de les societats resulta intolerable. Del que es tracta de fet, com sempre fins ara en la gestió de la crisi, és que qui suporti el preu de l’operació d’oxigenar Grècia siguin el conjunt de les poblacions i no el sistema financer europeu que ha especulat i s’ha enriquit a mansalva durant els darrers anys.
Davant dels discursos que calen noves aportacions de recursos públics per donar suport al sistema financer per tal que, amb la seva caiguda, no arrossegui la resta de la societat, em sembla estar sentint de fons la veu del funest dictador feixista quan des del balcó de la Plaza de Oriente deia allò d'“estamos frente a un abismo pero damos un paso adelante”.
I és que veritablement tan sols anomenar les xifres de les que es composa, fins al moment, el salvament bancari és quelcom que produeix vertigen.
De Lehman Brothers a avui
Des de la data simbòlica que representa la caiguda de Lehman Brothers al 2008, la factura del rescat bancari ja ha costat al contribuent europeu una xifra que ronda els 1,35 bilions de euros, molt més del que representa el Producte Interior Brut d’un estat com l’espanyol al voltant del bilió d’euros. Concretament a l’Estat espanyol, a través de mecanismes com el FAAF (Fons d’Adquisició d’Actius Financers), el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca) i els avals donats a la banca ja s’han gastat aproximadament 90.000 milions d’euros en l’operació de salvament. Recordem que un mecanisme com el FROB té previst en els seus estatuts la possibilitat que els bancs puguin endeutar-se fins a 27.000 milions sense passar pel Parlament,i fins a 90.000 amb autorització d’aquest. Aquestes xifres podrien quedar curtes si tenim en compte que, només l’any vinent, el sector financer espanyol ha de fer front al pagament de 80.000 milions d‘euros i que, en aquests moments, el sector financer espanyol té problemes per recuperar al voltant de 143.286 milions del conjunt prestat al sector de la construcció. Segons alguns analistes, si comptabilitzem el que puja la factura del rescat bancari a les dues ribes de l’Atlàntic ens trobem que, entre la UE i els EUA, ja s’han utilitzat en aquest concepte de rescat fins a 2,29 bilions d’euros, l’equivalent a 7,4% del PIB europeu i dels EUA, prou diners com per erradicar 92 vegades la fam al món, segons dades de Justícia i Pau.
Cal tenir present que el rescat del sistema financer s’emmarca en el conjunt del salvament global del capitalisme. Doncs a banda dels bancs, altres sectors com el de l’automòbil o el de les asseguradores també han rebut quantitats ingents de recursos públics. Aquesta operació de salvament global a hores d’ara significa, en el cas dels Estats Units, la xifra de 10 bilions d’euros mentre que són 4,6 bilions d’euros el còmput global dels recursos que l’UE ha esmerçat en aquesta operació, segons el mateix president de la Comissió Europea, el sr. Durao Barroso.
Al capitalisme li sobre població
El cas és que, vist des d’una perspectiva popular, tots aquests recursos no han servit per millorar les condicions de vida d’una població ensorrada per l’impacte de la crisi en el conjunt del sistema productiu, ni per intentar tornar a dinamitzar aquesta economia malmesa, prenent com a eix de la reactivació econòmica polítiques basades en la generació de llocs de treball i de millora de les condicions de vida. En definitiva, lluny d’apostar per mesures de caire keynesià, que el capitalisme ja ha usat amb èxit històricament per tal de refer-se d’altres situacions de crisi, els recursos s’han utilitzat per aprofundir encara més en la ferida social. En aquests moments, el que es posa sobre la taula és que el sistema capitalista aposta per deixar al marge dels mecanismes de funcionament social gairebé tota la població mundial. Si fins ara podíem dir que el capitalisme necessitava només mil milions de persones del planeta per ser viable, ara, en aquesta versió encara més brutal, n’hi sobren bastants centenars de milions més.
Així hem vist com de manera increïble els recursos que rebien els bancs, a molt baix interès, del conjunt del Banc Central Europeu i de la Reserva Federal s’utilitzaven per continuar especulant amb els mateixos mecanismes de sempre més les possibilitats que ara oferia el deute sobirà. En una operació de xantatge financer sense precedents en la història del capitalisme, ara són els bancs, emparats per institucions com l'FMI, els que exigeixen als estats els terribles plans d’ajuts que ja estem patint i que suposaran, sinó ho evitem mitjançant la resposta popular, la destrucció de qualsevol vestigi de societat amb drets socials i laborals. La crisi en les seves diverses accepcions, financera, del deute etc. s’ha convertit en el dispositiu perfecte que permet al poder econòmic capitalista legitimar l’espoli social sense precedents que estem vivint en el present i que continuarà, si no ho evitem, en el futur.
Judici als culpables?
En cap moment d’aquesta història, excepte en el cas d’Islàndia i en una primera instància als EUA, no hi ha hagut cap intent seriós de jutjar els responsables de les barbaritats financeres. Just al contrari, amb estupefacció, observem com les indemnitzacions i els bonus milionaris que reben els executius d’aquestes entitats continuen presents a l’actualitat.
Formen part de la nostra memòria recent les contínues i contundents declaracions del president del Banc Central Espanyol, el sr. Fernández Ordòñez, alabant la responsable política de solvència de la banca espanyola, que la situava absolutament al marge de les turbulències financeres que es començaven a desenvolupar en el cor del capitalisme. Tenint en compte l’evolució dels esdeveniments i el volums dels recursos públics abocats a la banca, és evident que algú, o bé el director del Banc d’Espanya o bé els responsables de les entitats financeres, ens han enganyat ja que dita solvència no ha existit mai. Per tant, sembla clar que uns o altres haurien de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de tot el que ha succeït en aquest àmbit de l’economia.
En resum, doncs, tenint en compte el que ha suposat la història de la crisi fins ara, sabem el que ens espera, més ajuts públics a la banca signifiquen més polítiques d’austeritat que, en el nostre llenguatge, es tradueixen amb més retallades socials, més atur i, en definitiva, més precarietat de vida. Aquesta és la seva solució: enfonsar-nos en la més profunda de les misèries social i col·lectiva present i futura per continuar assegurant la flotabilitat impossible del titànic en que s’ha convertit el capitalisme.
La realitat més propera
A nivell domèstic, el pronòstic pinta tormenta a bots i barrals. A l’escenari descrit anteriorment, caldrà sumar-li la nova recessió econòmica cap a la que, segons tots els analistes de l’statu quo sembla que ens dirigim i que no és res més que una conseqüència de les polítiques d’ajust a les que s’ha sotmès al conjunt de la societat. Una de les primeres coses que s’aprenen de comptabilitat nacional és que la renda d’un país és una funció que depèn del consum, de la inversió, de la despesa pública i de la diferència que representa el comerç exterior. Bé, no cal ser cap especialista per veure amb claredat que totes les polítiques que s’han aplicat a l’Estat espanyol per “sortir de la crisi” tenen com a resultat la contracció de l’economia i que és una il·lusió més pròpia de la fe que de l’anàlisi econòmica, esperar que sigui el sector exterior, en un entorn de competència extrema i col·lapse de la globalització, el que dinamitzi l’economia.
Aquest escenari econòmic es desenvoluparà en un context social i polític d’absoluta fractura. Al creixent i necessari descontent social, i més que probable abstencionisme a les urnes, caldrà sumar-li la que es preveu segura majoria absoluta del PP, que té tota la pinta de convertir-se en la peça clau de l’autoritarisme creixent amb el que el capitalisme necessita disciplinar les seves societats. Com a mostra un botó: la “nostra” Convergència i l’ínclit Felip Puig.
La previsió, com dèiem, apunta tempesta. Només ens resta pensar que entre totes serem capaces de construir els mecanismes i els espais d’aixopluc necessaris i que aconseguirem combatre el fred que ens espera omplint de calor popular els carrers dels nostres pobles i ciutats. En definitiva, que aconseguirem construir novament el paraigües de classe que ens permeti plantejar, amb la força i contundència necessàries, la defensa dels nostres interessos col·lectius en el conflicte social contra els interessos de la minoria dominant capitalista i tots els seus representants.
