La sentència contra el líder de la il·legalitzada Batasuna confirma, doncs, el manteniment d'una estructura judicial creada amb finalitats repressives, que a mans dels sectors més reaccionaris de la magistratura, encarna l'Espanya monolítica, totalitària i excloent.
Just en un moment en què s'albira la fi de la lluita armada i diversos sectors plantegen l'obertura d'una segona transició a l'Estat que garanteixi als pobles satisfer les seves aspiracions col·lectives, emergeix l'Espanya incapaç d'acceptar les demandes democràtiques.
D'alguna manera, la sentència contra Otegi és la punta de l'iceberg d'una involució neocentralista i reaccionària de la qual en surten castigades les capes més precàries de la població i els moviments emancipatoris. Ho hem vist a nivell parlamentari amb la Llei de partits polítics, les retallades laborals o la darrera reforma de la Constitució i, a nivell judicial, amb la retallada de l'Estatut, el processaments per la crema de les imatges del Rei, la negativa a abordar els crims del Franquisme o les innombrables sentències sense base jurídica que han dut a la presó a desenes de joves bascos.
Tot plegat accentua l'escletxa entre aquestes pràctiques pròpies de la Dictadura i l'aposta, a Euskadi però també a Catalunya i a altres punts de l'Estat, de superar els dèficits de l'Espanya actual per conquerir els drets democràtics pendents.
Exigir la llibertat d'Otegi, pel qual s'han organitzat nombrosos actes de suport, ja no és una qüestió reservada a la societat basca. Esdevé una obligació moral per qui, davant d'una Espanya instal·lada en la negació i en la cultura de la guerra, reivindica la pau i la normalització democràtica a Euskadi i al conjunt de l'Estat.