Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la Molt aviat s’interessà en política, conegué de molt a prop tot aquell estol de polítics del període de la Generalitat Republicana que impulsaren les institucions i que durant la guerra (1936-1939), tingueren un paper rellevant en la política nacional i en alguns casos en la de l’Estat.
En la seva època d’estudiant, el 1934, entrà a militar a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), de la qual fou secretari general a l’exili el 1946. El 1935 s’afilià a les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (JEREC). Durant la guerra lluità com a soldat d’artilleria als fronts d’Aragó i al Segre. Darrerament havia recordat, en declaracions públiques, que era un dels darrers supervivents que havia defensat amb les armes a la mà, enfront dels feixistes, la legalitat republicana.
A l’exili, va viure a la Residència dels Intel•lectuals Catalans a Montpeller (Llenguadoc), on adquirí un sòlid bagatge humanístic amb la relació que s’establí amb la colònia dels gairebé 400 residents.
El doctor H.Barrera torna a Catalunya el 1952, el seu curriculum científic era: Llicenciat en química i matemàtiques, enginyer químic per la Universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d’electroquímica a la Universitat de Montpeller ( 1948-1951). Als anys setanta catedràtic contractat de química inorgànica a la (UAB)
Quan torna a Catalunya inicia la reorganització d’ERC que ja havia començat a l’exili, en fou el màxim dirigent a l’interior i secretari general (1976-1987) i president del partit (1991-1995), Diputat al Congrés de Diputats (1977-1980), diputat al Parlament Català (1980- 1988), President de la Cambra (1980-1984), parlamentari europeu (1991-1995).
Vaig conèixer el doctor H.Barrera cap a l’any 1969, quan vaig entrar a treballar a la Gran Enciclopèdia Catalana, com a redactor d’articles de química, junt amb en Salvador Alegret i Sanromà, que després de doctorar-se ha fet una brillant carrera científica. Ell doctor H.Barrera era el cap de la Secció de Ciències, tots tres compartiem el mateix espai, gairebé la mateixa taula en aquell pis del carrer Provença, 278, que aleshores era la seu d’edicions 62.
El tracte que el doctor H.Barrera ens dispensà, a en Salvador Alegret i a mi mateix, durant els dos anys i escaig que treballarem amb ell, fou d’una extraordinària exquisidesa i sensibilitat, mai no ens féu notar el seu nivell superior de coneixements, ans tot el contrari, sovint ens donava a llegir articles de química i física de col•laboradors externs, que ell comentava com es podien perfeccionar, en la conversa introduïa conceptes teòrics que milloraven la nostra formació.
El doctor H.Barrera era una persona reservada de tracte educat, una mica tímid, però de conviccions fermes que defensava aferrissadament. Era una home d’ordre en tots els sentits, no pas endebades tenia una sòlida formació científica, per això aplicava criteris lògics, científics a la seva pràctica política, això xocava amb la praxis política generalment establerta, de qui dia passa any empeny, de les modes efímeres i la subordinació al clientelisme i poders establerts.
Sovint fou criticat per dir les veritats sense embuts, unes veritats que sovint contradeien la veritat “oficial” políticament correcta.
Bona part de la seva activitat política s’esdevingué durant la dictadura feixista i el període de la Guerra Freda, que condicionaren el seu marge de maniobra, crec que fou un socialdemòcrata convençut molt amic del canceller Willy Brandt (1913-1992) president de la Internacional Socialista i del que representà la seva política a l’Europa de l’època.
Crec que fou un model del científic humanista i compromès del segle XX, la seva excel•lent relació amb l’exili català, alhora que la seva adscripció a la francmaçoneria en un nivell alt, li donaren una visió molt precisa de la política internacional i de l’europea en particular.
Fidel i coherent en les seves conviccions ideològiques, advocà per l’abstenció en la votació de la Constitució el 6 de desembre de 1978. Quan el 1979 Manuel Viusà fou detingut a l’Estat francès, a instàncies de l’Estat espanyol, que en demanava l’extradició, ell defensà la seva honorabilitat i assistí a París al judici on fou absolt i reivindicat com a resistent antinazi. També foren polèmiques, però profètiques, les seves declaracions sobre la immigració, la necessitat de la seva regulació i el parany del multiculturalisme que féu l’any 2001.
Des de feia anys el doctor H.Barrera havia anat adoptant posicions clarament independentistes, veient que aquesta era l’única opció que pot permetre la pervivència de la col•lectivitat nacional.
Si la pràctica de la gran majoria de polítics institucionals s’hagués regit pels principis d’ètica, honestedat personal i servei a la nació que han guiat la trajectòria personal del doctor H.Barrera, faria anys que ja seriem independents.
Estem convençuts que el doctor H.Barrera hauria estat un científic brillant en un país amb estat propi, perquè no li hauria calgut fer de polític.
En el seu darrer parlament damunt del buc d’un camió, en la manifestació del 9 de juliol d’enguany, deia amb clarividència: Deixem-nos d’eufemismes, no val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que mentre siguem a l’Estat espanyol els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res i decidiran sempre en contra nostra.
A l’acte de les seves exèquies al Parlament Català el dia 29 d’agost, uns amics del finat posaren una bandera estelada damunt del fèretre, que fou retirada immediatament. La institució autonomista no podia permetre la presència d’un símbol que identifiqués la ideologia del doctor H.Barrera.
Com un combatent, com un soldat de la Pàtria, va estar al peu del canó fins al darrer moment, plantant cara als mercaders del temple, als “patriotes d’armilla” que escrivia Pere Quart, els que avantposen el benefici econòmic a la defensa dels interessos col•lectius. Desafià l’adversitat, la vellesa i la malaltia. El doctor H.Barrera ha complert amb escreix els seus deures patriòtics. En el llibre de la nostra història nacional serà un referent per a les futures generacions.
