Qualsevol anàlisi mínimament rigorosa tant de l’acció de govern com de l’orientació estratègica dels seus acords polítics i econòmics amb els poders fàctics ens duu, precisament, a la conclusió contrària: estem davant d’un govern disposat a sacrificar el futur de la majoria del seu poble en benefici del poder econòmic, d’un govern que aposta sense embuts per una societat dual i excloent i que té com a fita estratègica una redefinició dels pactes amb l’Estat espanyol i l’oligarquia castellana que, a costa de la renúncia a la sobirania, garanteixin el control social i el repartiment de poders i beneficis entre les classes dominants catalanes i espanyoles.
Una política privatitzadora i de segregació social
Si b é no és una novetat, ja que, com ha quedat ben palès en els darrers decennis, CiU i el PSOE comparteixen en essència el model social definit per les lleis i polítiques sanitàries, educatives, d’habitatge i de serveis socials vigents al nostre país, els primers mesos del govern Mas han suposat una autèntica embranzida en l’aplicació de les directrius europees que apunten a la privatització dels serveis públics com a nova via de negoci.
La idea no és nova, perquè el nostre país pateix des de fa anys la transferència de diners públics a entitats privades encarregades de proveir serveis en el camp de l’educació i la sanitat, especialment. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) del 2009, la LOSC (Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya) de 1990 (modificada el 95) i l’aplicació del Pla Bolonya a les universitats catalanes des del 2010 (una de les concrecions més lesives en tot el continent pel que fa a l’accés de les classes populars als estudis de postgrau) configuren el marc de les polítiques i el model social que es pretén imposar a la Catalunya estricta.
Aquest model, agreujat amb les retallades en els pressupostos destinats a serveis públics, té com a objectiu fonamental expulsar paulatinament la petita burgesia i determinats sectors de la classe treballadora de les xarxes públiques, de manera que tothom qui s’ho pugui permetre opti per la sanitat i l’educació privada i només romangui un esquelètic servei públic de caràcter purament assistencial.
Margaret Thatcher i Ronald Reagan, els pares de la revolució conservadora d’inicis dels 80, foren els grans precursors d’aquestes polítiques que, com ells mateixos reconeixien, pretenia garantir l’estabilitat i l’estratificació social en tres estaments: una minoria multimilionària, un terç de la població que podria permetre’s uns serveis de qualitat i un alt nivell de consum, i la resta, que aniria oscil·lant entre la penúria econòmica i l’exclusió social, eliminant qualsevol forma (legal) d’ascensor social.
Com ja hem comentat i analitzat en els dos anteriors números de La Veu, l’actual govern de CiU, amb el cap de la patronal dels hospitals privats (Boi Ruiz) al capdavant de la conselleria de sanitat i amb un “Consell d’Assessors” que representa únicament els interessos de les diferents fraccions de l’empresariat i l’aparell de gestió del capital a Catalunya, i amb Felip Puig al capdavant de la Conselleria d’Interior, no ha fet sinó aprofundir en unes polítiques adreçades a garantir l’acumulació de riquesa en unes poques mans a costa del (tendenciosament) anomenat “Estat del Benestar”.
Amb l’empar de consignes de l’estil “calen menys mestres i més policies” i de “qui no vulgui fer cues al metge, que es pagui una mútua”, etzibades pels seus opinadors a sou, la dreta catalana està aplicant un programa de dualització social que pot tenir conseqüències catastròfiques per al nostre poble.
Una política econòmica escanyapobres
Si hom pensava que els poders polítics i econòmics apostarien per la tradicional “sortida keynesiana” a la crisi (augment de les inversions públiques de caràcter estratègic, recerca i innovació, creació d’ocupació en els serveis públics), els governs europeus, i el català no n’és cap excepció, s’entesten a demostrar-nos que sempre és possible empitjorar!
Així, en un context d’atur esgarrifós (prop del 20% i més del 40% entre el jovent), que és considerat pel conjunt del nostre poble com a principal problema econòmic i social, i en un procés de precarització constant que fa que fins i tot bona part dels qui reben un salari no puguin fer front a les despeses mínimes per a la supervivència (especialment als crèdits hipotecaris), la política econòmica dels diferents governs té una altra prioritat: salvar el cul a la banca i al capital especulatiu.
La depressió dels socialdemòcrates és comprensible quan el poder econòmic els ha dit que ja no els necessita, que ara ja no està disposat a pagar impostos per reactivar les inversions estratègiques o per generar ocupació en el sector públic garantint un mínim de joc a determinats sectors de la classa treballadora i afavorint la reactivació del consum i de retruc el sector serveis. Ara el paper de l’Estat de les tant lloades democràcies liberals ha de ser el de l’anti-Robinhood: robar els pobres, per donar-ho als rics!
I, en aquest ordre de prioritats, el principal beneficiari és el sector financer, un dels principals culpables de la crisi i el principal receptor d’ajudes públiques per a la seva “reconversió” (és a dir, la meravellosa conversió de deute privat en deute públic). El procés de privatització de les caixes d’estalvi catalanes subvencionat amb milions d’euros de fons públics n’és un cas ben sagnant. Un procés que, a banda de suposar la destrucció llocs de treball i del ja prou minso caràcter social de les caixes, significa també a més curt que mitjà termini deixar-les sota el control total del capital especulatiu transnacional.
En aquest context és on cal emmarcar una de les grans “conquestes” de Duran i Lleida a Madrid: ajornar l’edat de jubilació als 67 anys intentant que el més que viable sistema públic de pensions vegi fugir cada vegada més capitals cap als fons privats, principal arma especulativa del sector bancari català.
La voracitat del capital especulatiu ha arribat fins a l’extrem d’afectar fins i tot el capital, diguem-ne, “productiu”, és a dir, l’empresariat que ha vist retallades les seves línies de crèdit. I, per a una nova alegria dels socialdemòcrates, en comptes de crear una banca pública catalana que doni suport al teixit industrial i comercial, l’aposta per salvar el cul als empresaris passa per precaritzar encara més el mercat laboral, per l’augment de l’exacció de plusvàlua.
D’aquesta manera, destruint ocupació en el sector públic i precaritzant el mercat laboral amb successives contrareformes, es pretén crear un exèrcit industrial de reserva disposat a ser explotat en unes humiliants condicions que la classe treballadora no havia patit des dels anys 40-50.
A ningú se li escapa que el paper de CiU al govern de la Generalitat, i molt especialment en les seves intervencions a nivell estatal, ha estat determinant per a l’aplicació del que ells anomenen “programa de reformes a fons” i que no és sinó el programa neoconservador per a les perifèries europees.
La renovació del pacte entre oligarquies, una nova traïció al nostre poble
Què fa, Duran, a Madrid? La designació de Josep-Antoni Duran i Lleida com a conseller delegat de la Generalitat a Madrid va ser rebuda amb un cert rebuig per l’oposició parlamentària catalana i amb una gran incomprensió per part de l’opinió pública. Però en realitat aquest nomenament, junt amb altres que ara comentarem, suposa la clau de volta per entendre el projecte estratègic del conservadorisme català pel que fa a les relacions entre el nostre poble i l’Estat espanyol.
El projecte de l’oligarquia catalana, d’aquells qui ostenten el poder dins de CiU (que no vol pas dir els seus votants, en molts casos sincers patriotes de centre-dreta), mai no ha estat ni serà sobiranista. Històricament, i ara un cop més, aquests sectors han utilitzat els anhels de llibertat del nostre poble per a pactar unes condicions de supeditació a la corona espanyola que els garantissin el seu statu quo. I això és el que ha anat a fer Duran i Lleida a Madrid. Ras i curt! I no només Duran...
Potser el primer a explicar de manera molt gràfica aquesta operació va ser Toni Soler, una persona gens sospitosa de radicalitat, ni independentista, ni social, en un article titulat “La Santa Aliança”, publicat al diri Ara el passat 20 de març:
“La Santa Aliança s'obre camí. I ho fa amb el suport actiu de les elits econòmiques, que volen, sobretot, que el centredreta català i espanyol segellin un pacte de ferro que garanteixi una dècada d'estabilitat, que tregui Espanya de la recessió i que conjuri per sempre més el perill sobiranista. La presència de Fainé i Rosell al capdavant de la CECA i la CEOE hi ajudarà molt; la de Piqué al Cercle d'Economia, no cal dir-ho; a Barcelona es fan esforços conspiratius, el més rutilant dels quals és el lobi anomenat Pont Aeri (o Puente Aéreo), en què també hi ha Planeta, Godó, La Caixa, Cajamadrid i molts altres agents socials i econòmics interessats a aconseguir que Madrid i Barcelona "estrechen lazos". El que puguin unir els calés, que no ho separi la política. Aquesta és la Santa Aliança que s'està forjant, i suposa l'ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys.”
Evidentment, la Santa Aliança fa referència al més que previsible pacte entre CiU i el PP, com a principals representants polítics de les oligarquies catalana i espanyola, després de les properes eleccions estatals. Aquest pacte no seria només conjuntural, sinó que adquiriria un caràcter estratègic donat que suposaria, a través de determinades cessions en l’àmbit econòmic (en forma de pacte fiscal o d’ampliacions competencials en termes econòmics i tributaris), la reedició del contracte de sotmetiment de Catalunya a l’Estat Espanyol, la versió 2.0 de l’atzucac autonomista..., l’enèsima traïció de la burgesia catalana, i la demostració definitiva que tan sols les classes populars podem dur el nostre poble a la independència.
Només des de la ruptura serà possible una sortida justa a la crisi. Només amb un projecte nacional amb contingut social serà possible la ruptura.
Ni Catalunya podrà sortir de la crisi econòmica si segueix sotmesa a l’espoli permanent de l’Estat espanyol, ni un Estat espanyol capitalista serà econòmicament significatiu a Europa si els Països Catalans (i previsiblement el País Basc) accedim a la independència. Davant aquesta dicotomia i amb l’experiència històrica que han suposat els projectes autonomistes i pretesament socialdemòcrates, només hi ha dues sortides:
a) O bé, la reedició del pacte entre oligarquies que no faci sinó empitjorar les condicions de vida de la majoria del poble català i que suposi la renúncia a la plena sobirania i viure sota el xantatge permanent d’un Estat hostil a la nostra llengua, cultura i existència...
b) O bé, la ruptura democràtica que suposi la conquesta del poder polític per part del poble català i la definició d’un nou model social i econòmic al servei de la majoria.
Avui, més que mai, la lluita per les llibertats nacionals està intrínsecament lligada a la defensa d’un model de societat radicalment democràtica, també (o especialment) en el vessant econòmic.
Sense una ruptura amb als estats ocupants, garanties en darrera instància de l’ordre social establert i amb un caràcter cada vegada més repressiu, no serà possible articular una sortida a la crisi favorable als interessos de la majoria. Aquests estats, i les castes polítiques corruptes que els gestionen, han esdevingut la principal eina del capital per fer prevaldre els seus interessos. La ruptura és, doncs, la gran oportunitat per modificar la correlació de forces i democratitzar l’economia.
Alhora, però, un projecte de ruptura no serà secundat mai per les oligarquies i només podrà ser protagonitzat per les classes populars, sempre que aquest projecte tingui uns continguts socials que facin albirar una millora de les condicions de vida per als sectors populars, per a la majoria del poble (sobretot els treballadors, però també autònoms, petits comerciants i industrials, pagesos i camperols) que ja no esperem res d’Espanya, ni del sistema de dominació capitalista.
