Hi ha tot un corrent informatiu que en els últims temps difon la suposada oposició del Partit Popular a les polítiques d'immersió com a eina de normalització lingüística a l'Estat espanyol.
Segons aquesta teoria, el Partit Popular defensaria la llibertat individual, per evitar planificacions que pretenen la imposició d’una llengua concreta sobre les altres, mitjançant l'obligatorietat del seu ús com a idioma vehicular en l'ensenyament, és a dir, la "demoníaca" immersió lingüística.
Permeteu-nos mostrar el nostre desacord sobre com aquesta interpretació, que ofereix una visió parcial de la polèmica que aquests dies enfronta el PP amb la majoria dels partits catalans, amb el model d'ensenyament del català i l'espanyol com a element de discòrdia. Contràriament al que es diu en la majoria dels mitjans corporatius espanyols, no crec que el nus del conflicte estigui en la dicotomia "immersió sí" versus "immersió no".
Ja hem comentat en altres ocasions la incorrecció de parlar d'un "nacionalisme" perifèric galego (o català, o basc) enfrontat a un "no nacionalisme" central espanyol, com fan no només els ideòlegs de l'espanyolisme, sinó també alguns teòrics del nacionalisme gallec. La realitat respon realment a l'enfrontament entre dos nacionalismes: el defensiu de la nació petita (Galiza) i l'ofensiu o expansionistes de la nació gran (Espanya), segons la terminologia aplicada ja per Lenin a inicis del segle passat en el context de l'imperialisme rus .
Afirmem ara que és també un error greu, i temem que res innocent, situar el debat en termes semblants en el cas de les llengües i, concretament, de la immersió lingüística. De fet, això només serviria per ocultar la veritable naturalesa del conflicte polític-lingüístic com el que l’espanyolisme està agitant entre les masses –una volta més- contra les identitats perifèriques que encara resisteixen la imposició definitiva del nacionalisme lingüístic espanyol.
La realitat dels fets afirma clarament que, des de l'extensió completa de l'escolarització universal a l'Estat, el nacionalisme espanyol sempre ha apostat per la immersió lingüística de l'única llengua obligatòria en l'interior de les seves fronteres. No coneixem cap cas de cap força política rellevant de l'àmbit espanyol que proposi o hagi proposat el respecte per la territorialitat lingüística de les comunitats lingüístiques històricament presents en el seu interior: la galega, la basca, la catalana, l'occitana, l'àrab, la tamazig-rifenya, l’astur-lleonesa, l'aragonesa ... Subratllem que no estem parlant de cap utopia irrealitzable, ja que hi ha estats en els quals aquesta territorialitat està garantida, com succeeix en Suïssa o fins i tot a Bèlgica, en el cas del continent europeu, però aquesta possibilitat està descartada en el cas espanyol.
Algunes d'aquestes comunitats lingüístiques, és veritat, són clarament minoritàries en els seus territoris de referència, com a resultat de processos seculars d'assimilació avui gairebé culminats. Així succeeix en el cas aragonès o fins i tot en el cas de l’astur-lleonès. No obstant això, altres llengües són encara avui majoritàries, com passa amb el gallec a Galiza, el català a Catalunya o el rifeny en l'enclavament africà de Melilla, la qual cosa no impedeix que en cap cas estigui prevista la prioritat de la llengua pròpia en qualsevol d’els territoris corresponents. Fins i tot en el cas del català, sens dubte el més ambiciós des del punt de vista de la llengua minoritzada, els defensors de la immersió en aquesta llengua no van més enllà de reclamar una equiparació amb la llengua de l'Estat.
En definitiva, la legalitat actual estableix per a tot l'Estat espanyol la prioritat del castellà o espanyol, i les restants llengües històriques resten en posicions subsidiàries o simplement fora de la legalitat, com succeeix amb l’astur-lleonès a Astúries, l'aragonès a Aragó, l’àrab a Ceuta i l’amazic a Melilla.
Tant el Partit Popular, com el PSOE i fins i tot Esquerra Unida, defensen la imposició del model d'immersió lingüística en espanyol per a tots aquests territoris, inclosa Galiza. De fet, ningú en aquest Estat suposadament democràtic sembla qüestionar aquesta flagrant i unilateral imposició, tot i que la llengua imposada esdevé minoritària en diversos territoris amb personalitat pròpia, com encara passa a Galiza.
És evident que la immersió lingüística en espanyol és defensada pel PP i pels altres partits espanyols. Tan evident, que ja va ser constitucionalment imposada a la carta magna de 1978. A què respon llavors la polèmica actual al voltant de la immersió lingüística en l'ensenyament de Catalunya?
A polèmica sorgeix només quan en un dels territoris perifèrics, al Principat de Catalunya, s'intenta aplicar un model d'immersió parcial en català, en cap cas tan intens i generalitzat com el vigent per al castellà en el conjunt de l'Estat. És llavors quan salten els més intransigents nacionalistes espanyols, que veuen perillar l'absoluta hegemonia de l'idioma "company de l'imperi" en el que consideren només un tros més de la seva Espanya.
Un cop formulada la qüestió en els seus veritables termes, només ens cal deixar en l'aire una pregunta final: Per quin motiu els nacionalismes perifèrics continuen acceptant els termes del debat trucat que la ideologia dominant espanyola imposa a través dels seus poderosos altaveus mediàtics?
Les legítimes aspiracions de qualsevol poble sense Estat han de passar per la reivindicació de l’oficialitat única o principal de la llengua pròpia. Només això podrà garantir la supervivència del nostre idioma i només en aquests termes podrem desemmascarar la falsa democràcia liberal dels percentatges de presència minoritària que els espanyols estan disposats a cedir-nos com a usuaris de llengües constitucionalment inferiors.
És clar que, certament, tot això ens obliga a assumir també una irrenunciable aspiració com galecs i galegues conscients: la de trencar la Constitució de 1978 i el seu esperit profundament antidemocràtic i enemic de la diversitat nacional i lingüística.
Segons aquesta teoria, el Partit Popular defensaria la llibertat individual, per evitar planificacions que pretenen la imposició d’una llengua concreta sobre les altres, mitjançant l'obligatorietat del seu ús com a idioma vehicular en l'ensenyament, és a dir, la "demoníaca" immersió lingüística.
Permeteu-nos mostrar el nostre desacord sobre com aquesta interpretació, que ofereix una visió parcial de la polèmica que aquests dies enfronta el PP amb la majoria dels partits catalans, amb el model d'ensenyament del català i l'espanyol com a element de discòrdia. Contràriament al que es diu en la majoria dels mitjans corporatius espanyols, no crec que el nus del conflicte estigui en la dicotomia "immersió sí" versus "immersió no".
Ja hem comentat en altres ocasions la incorrecció de parlar d'un "nacionalisme" perifèric galego (o català, o basc) enfrontat a un "no nacionalisme" central espanyol, com fan no només els ideòlegs de l'espanyolisme, sinó també alguns teòrics del nacionalisme gallec. La realitat respon realment a l'enfrontament entre dos nacionalismes: el defensiu de la nació petita (Galiza) i l'ofensiu o expansionistes de la nació gran (Espanya), segons la terminologia aplicada ja per Lenin a inicis del segle passat en el context de l'imperialisme rus .
Afirmem ara que és també un error greu, i temem que res innocent, situar el debat en termes semblants en el cas de les llengües i, concretament, de la immersió lingüística. De fet, això només serviria per ocultar la veritable naturalesa del conflicte polític-lingüístic com el que l’espanyolisme està agitant entre les masses –una volta més- contra les identitats perifèriques que encara resisteixen la imposició definitiva del nacionalisme lingüístic espanyol.
La realitat dels fets afirma clarament que, des de l'extensió completa de l'escolarització universal a l'Estat, el nacionalisme espanyol sempre ha apostat per la immersió lingüística de l'única llengua obligatòria en l'interior de les seves fronteres. No coneixem cap cas de cap força política rellevant de l'àmbit espanyol que proposi o hagi proposat el respecte per la territorialitat lingüística de les comunitats lingüístiques històricament presents en el seu interior: la galega, la basca, la catalana, l'occitana, l'àrab, la tamazig-rifenya, l’astur-lleonesa, l'aragonesa ... Subratllem que no estem parlant de cap utopia irrealitzable, ja que hi ha estats en els quals aquesta territorialitat està garantida, com succeeix en Suïssa o fins i tot a Bèlgica, en el cas del continent europeu, però aquesta possibilitat està descartada en el cas espanyol.
Algunes d'aquestes comunitats lingüístiques, és veritat, són clarament minoritàries en els seus territoris de referència, com a resultat de processos seculars d'assimilació avui gairebé culminats. Així succeeix en el cas aragonès o fins i tot en el cas de l’astur-lleonès. No obstant això, altres llengües són encara avui majoritàries, com passa amb el gallec a Galiza, el català a Catalunya o el rifeny en l'enclavament africà de Melilla, la qual cosa no impedeix que en cap cas estigui prevista la prioritat de la llengua pròpia en qualsevol d’els territoris corresponents. Fins i tot en el cas del català, sens dubte el més ambiciós des del punt de vista de la llengua minoritzada, els defensors de la immersió en aquesta llengua no van més enllà de reclamar una equiparació amb la llengua de l'Estat.
En definitiva, la legalitat actual estableix per a tot l'Estat espanyol la prioritat del castellà o espanyol, i les restants llengües històriques resten en posicions subsidiàries o simplement fora de la legalitat, com succeeix amb l’astur-lleonès a Astúries, l'aragonès a Aragó, l’àrab a Ceuta i l’amazic a Melilla.
Tant el Partit Popular, com el PSOE i fins i tot Esquerra Unida, defensen la imposició del model d'immersió lingüística en espanyol per a tots aquests territoris, inclosa Galiza. De fet, ningú en aquest Estat suposadament democràtic sembla qüestionar aquesta flagrant i unilateral imposició, tot i que la llengua imposada esdevé minoritària en diversos territoris amb personalitat pròpia, com encara passa a Galiza.
És evident que la immersió lingüística en espanyol és defensada pel PP i pels altres partits espanyols. Tan evident, que ja va ser constitucionalment imposada a la carta magna de 1978. A què respon llavors la polèmica actual al voltant de la immersió lingüística en l'ensenyament de Catalunya?
A polèmica sorgeix només quan en un dels territoris perifèrics, al Principat de Catalunya, s'intenta aplicar un model d'immersió parcial en català, en cap cas tan intens i generalitzat com el vigent per al castellà en el conjunt de l'Estat. És llavors quan salten els més intransigents nacionalistes espanyols, que veuen perillar l'absoluta hegemonia de l'idioma "company de l'imperi" en el que consideren només un tros més de la seva Espanya. Un cop formulada la qüestió en els seus veritables termes, només ens cal deixar en l'aire una pregunta final: Per quin motiu els nacionalismes perifèrics continuen acceptant els termes del debat trucat que la ideologia dominant espanyola imposa a través dels seus poderosos altaveus mediàtics?
Les legítimes aspiracions de qualsevol poble sense Estat han de passar per la reivindicació de l’oficialitat única o principal de la llengua pròpia. Només això podrà garantir la supervivència del nostre idioma i només en aquests termes podrem desemmascarar la falsa democràcia liberal dels percentatges de presència minoritària que els espanyols estan disposats a cedir-nos com a usuaris de llengües constitucionalment inferiors.
És clar que, certament, tot això ens obliga a assumir també una irrenunciable aspiració com galecs i galegues conscients: la de trencar la Constitució de 1978 i el seu esperit profundament antidemocràtic i enemic de la diversitat nacional i lingüística.
