"José K: torturado": teatre i taula rodona sobre la impunitat de la tortura

Aquesta taula rodona i l'obra de teatre està estan promoguts per la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, que agrupa més de 40 entitats com Alerta Solidària, l'Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans, l'Associació Memòria Contra la Tortura, Behatokia, Institut dels Drets Humans de Catalunya, Justícia i Pau o l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona-, Amnistia Internacional, l'Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos, l'Asociación Española de Neuropsiquiatria i l'Asociación Pro Derechos Humanos de España.

Fragment del pròleg d'Isaac Rosa al llibre José K: torturado

Els activistes dels drets humans solen usar una expressió comuna per referir-se a la persistència de la tortura en les nostres societats: forat negre. La tortura és, ens diuen, un forat negre policial i jurídic. Jo afegiria una altra condició: és també un pou del periodisme, que poques vegades s'atreveix a il.luminar aquest fons tèrbol, i és també un forat negre dels creadors (escriptors, cineastes, intel.lectuals en general), que poques vegades s'atreveixen a treure el cap en les seves obres.

En tota societat hi ha uns quants temes que funcionen com a pedra de toc per comprovar la seva qualitat democràtica i l'exercici de la llibertat en la mateixa. Temes tabú, forats negres. La tortura és un d'ells, dels més importants. Així passa a Espanya, sense anar més lluny. Qualsevol pensaria que està completament eradicada, ja que ningú l'ha vist: ni els responsables d'Interior, que una i altra vegada rebutgen els informes i denúncies, ni els jutges, que solen resoldre les denúncies amb arxius o absolucions, i dediquen els seus esforços a perseguir a torturadors a l'estranger, ni els mitjans de comunicació, que empren el seu periodisme d'investigació en causes millors, ni els creadors, que en les seves obres la ometen, i prefereixen retratar torturadors del passat, o d'altres països.

I no obstant això, malgrat tanta negació, com ara els informes d'organismes internacionals i d'associacions contra la tortura, que diuen una altra cosa: no és que no existeixi. És que és invisible.

Javier Ortiz va empunyar moltes vegades la llanterna per treure el cap per aquest forat negre, per visibilitzar l'invisible. Ell mateix, durant els seus anys de militància antifranquista, va patir la tortura policial, encara que no crec que això fos determinant per a la seva fermesa contra ella. Més aviat era un element més del seu activisme, de la seva denúncia permanent de tot abús, del seu desemmascarament dels espais d'impunitat que perviuen en les societats democràtiques. Ho va fer des del periodisme, en els diferents mitjans pels quals va passar, des de la seva activitat pública, mitjançant conferències i participant en moltes iniciatives, però també, per a sorpresa de molts, des de la ficció: a través d'aquesta obra de teatre que molts descobriran ara amb la seva publicació. José K, torturat.