L'Espanya de pandereta

Fa prop de dos anys, quan Arenys va donar el tret de sortida, la fiscalia de l’estat va actuar amb contundència contra l’Ajuntament de la localitat, presentant un recurs i forçant la suspensió cautelar del suport prestat pel consistori. Els organitzadors d’Arenys van esquivar el problema fent el referèndum de forma independent i sense involucrar l’Ajuntament de manera oficial. Una associació independent organitzava la cita, i ni tan sols es va fer a la casa de la vila com s’havia pensat en un principi. Va tenir un èxit impressionant i la taca d’oli es va estendre a tot el Principat.

Les ments més lúcides de l’estat, que també n’hi ha, van entendre que com més arremetessin contra les consultes, més publicitat en farien. I per tant, van decidir ignorar-les tant com fos possible, oblidant qualsevol acció de força judicial i esperant que la cosa s’anés desinflant. L’estratègia no els va anar malament, tot i que la traca final de Barcelona, amb un balanç del tot inesperat, els va deixar perplexos. Tant és; el cas és que en conjunt van aconseguir operar amb certa intel·ligència, cal admetre-ho, amb una estratègia de pretesa indiferència, adequada als seus interessos. Semblava que punt i final.

Doncs no. Fa poc, l’Espanya que fa riure ha sortit de l’armari per obsequiar-nos amb una autèntica perla. Resulta que després de quasi dos anys votant per la independència, de prop d’un milió de vots recollits, la immensa majoria a favor de l’estat propi; després de la sorpresa de Barcelona, que semblava que havia de ser un fracàs i que va superar la mitjana nacional; després de la lamentable sentència de l’Estatut i la manifestació del milió cridant independència; després de tot això, es reviscola un jutjat i dicta en contra d’Arenys.

El més graciós de tot plegat és que la màxima impulsora d’aquella primera acció de l’estat era la Pilar Fernàndez Bozal, aleshores fiscal en cap de Catalunya. Va fer la feina que li van encarregar, hi va posar l’entusiasme que pertocava, i va deixar que el procés seguis el seu curs. Però els temps són gamberros, i aquesta mateixa dama va acabar essent nomenada consellera de Justícia al govern dels millors d’Artur Mas, i aleshores es va voler treure l’espina del seu expedient, votant a la consulta de Barcelona. La inversió era genial; la centuriona en cap que ordenava l’atac al poble gal, passava a festejar amb Astèrix i Obèlix. Bé, no passa res, la casa és gran i encara creixerà més.

Però el recurs seguia el seu camí, i els papers d’Arenys van passar de taula en taula. El magistrat de torn, ben assessorat, podia haver dictat una resolució lleugera i confusa, o passar-li el mort a una altra instància judicial, o declarar-se incompetent. I no. La jutgessa Emilia Giménez Yuste, del contenciós-administratiu 14 de Barcelona, finalment decideix anul·lar l’acord de l’Ajuntament d’Arenys donant suport a la consulta. Dos anys més tard, amb tot el que ha plogut, després que es fes la consulta d’Arenys i 554 poblacions més, etcètera, els tribunals del regne d’Espanya ens informen que no es podia oferir suport a la iniciativa.

Arribats a aquest punt no ens queda altre remei que donar les gràcies al sistema judicial pel seu ritme i la seva sagacitat. I si no volem riure, podem somriure. I apa, a tirar endavant, que com deia el Càndid de Voltaire, tenim feina a l’hortet.