Les característiques definidores d'aquest mètode i pràctica política són el seu caràcter civil, obert i públic i la voluntat conscient de desobeir. És oberta i pública perquè s'actua davant de tothom, sense amagar-ho a ningú, i, per tant, sense secretisme ni clandestinitat, ni tampoc s'exclou a ningú de participar-hi. És una pràctica civil, ja que no s'actua mitjançant cap tipus d'arma i sempre respectant els principis de l'acció pacífica. Finalment, la desobediència civil comporta una voluntat clarament conscient de no acatament de determinades lleis, i, en conseqüència de no defugiment de les responsabilitats per aquesta actuació desobedient. Per això, no es pot tractar a la persona que practica la desobediència civil com un simple delinqüent, ja que el delinqüent vol evitar que l'enxampin delinquint (no obeint), per contra, el desobedient civil actua, tal i com hem dit, sense utilitzar cap tipus de subterfugis, ni amagatalls, sent conscient que la seva actuació és perseguida pel règim establert.
Hi haurà diversa gent que pensarà i dirà que en una democràcia no existeixen lleis injustes, que totes les decisions i lleis que es prenen per la majoria d'un parlament són justes, ja que la majoria del membres d'un parlament representa la majoria de la ciutadania. No entraré a discutir, aquí, sobre si els parlamentaris representen a tothom o només aquells que els han votat; si l'augment constant de l'abstenció, els vots en blanc i els nuls posen en evidència la “desafecció” amb l'actual sistema de democràcia. Només vull fer un petit apunt al respecte, democràcia (que etimològicament significa “govern del poble”) no significa, sota cap concepte, la imposició d'allò que vol la majoria d'una assemblea legislativa, ni tan sols significa imposar la voluntat d'una majoria de persones sobre una altra. La democràcia per ser considerat el millor sistema de govern ha de basar-se en procediments que busquin el màxim debat social possible i la participació de tot el conjunt de la societat, per tal que aquest govern del poble no es redueixi a l'elecció cada 4 anys de diverses persones que fortificades en els seus castells de solitud facin i desfacin com ells vulguin. Quan la democràcia es degrada i s'arriba a l'extrem de negar, i fins i tot perseguir, el debat i la participació social és normal, i lògic, que aparegui la necessitat d'exercir la desobediència civil com a mecanisme de protesta contra la imposició de les lleis aprovades per aquests “representants”.
Per tot això, les accions de desobediència civil han de ser tingudes en compte, han de ser considerades com una palanca per avançar, per remoure consciències, per modificar els errors, en definitiva, un instrument per transformar el sistema partitocràtic actual de “votar cada 4 anys i callar” en una democràcia plena i absoluta. Hem d'entendre la desobediència civil com una eina al servei de la societat per millorar la democràcia, ja que el desobedient actua de forma pública, amb actitud cívica (el civisme republicà, és clar,, o sigui, la cooperació ciutadana en la cerca de la llibertat i la igualtat) i amb voluntat de posar en evidència les lleis i situacions injustes que es desenvolupen en el nostre entorn. No es pot tractar, i s'ha de defugir de fer-ho, a la desobediència civil com un problema d'ordre públic, només es pot considerar com un conflicte polític. Les solucions que busquin acabar amb aquesta pràctica política hauran d'anar enfocades a l'arrel i l'origen de les causes que empenyen a milers de persones a no acatar la decisió d'una (totpoderosa) Junta Electoral Central, o a desobeir a centenars d'agents dels Mossos d'Esquadra disposats a obrir-se pas amb pilotes de goma i porres.
I per acabar una cita del filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas: "La desobediència civil dels preceptes legals són experiments justificats, sense els quals una re(s)pública viva no pot conservar la seva capacitat d'innovació, ni la creença dels seus ciutadans en la seva legitimitat"
