La xenofòbia, una mercaderia electoral

El Tractat d’Schengen –fins ara dogma europeu que eliminava les fronteres interiors europees– ha saltat pels aires a instàncies dels presidents Sarkozy i Berlusconi. Dinamarca, que assolirà la presidència rotatòria de la UE a principi del 2012, ha tirat pel dret i, recolzada per Alemanya, ha restablert els controls fronterers pels morenos. La Fortalesa Europa, desposseïda d’aquella lluentor colonial que lluïa quan era poderosa, porta uns anys arrossegant amb trist orgull el debat identitari. Quan les vaques grasses pasturaven pels nostres prats, l’Altre –ghanès, magrebí o bolivià– era un útil auxiliar que va jugar un paper destacat en la construcció o en el sector serveis, netejava el cul a les nostres àvies als geriàtrics o mantenia les llars com una patena. Amb la crisi, l’Altre esdevé competència deslleial i l’enviem cap a casa. L’Altre, de fosc cabell enrinxolat, parla incomprensible i –atenció!– litúrgies amenaçants és sobre qui recau, principalment, la factura demagoga i simplista de les causes de la crisi, perquè, a més –o sobretot– és pobre de solemnitat. Res de nou, però. Al llarg de la història europea, les expulsions, els pogroms o les persecucions han estat una constant vergonyosa.

La xenofòbia també és un eficaç recurs electoral, fins el punt que els partits que no l’utilitzen són una excepció. Un paorós procés sociològic d’escorament ultraconservador en el pensament hegemònic està tenint lloc davant dels nostres ulls. La ultradreta s’homologa i guanya cada vegada més escons i regidories, els partits tradicionals conservadors acullen amb alegria arguments de rampant xenofòbia, la socialdemocràcia s’ha rendit davant dels encants neoliberals i l’esquerra suposadament transformadora ha caigut seduïda pel glamour dels càrrecs, secretaries i poltrones diverses. El que era inacceptable no fa pas gaire, avui és assumit amb furtiva resignació.

El 5 de març de 1933, 17 milions de ciutadans del país més culte, avançat i pròsper del món –tot i la crisi– donaven el seu vot al Partit Nacionalsocialista de Treballadors d’Alemanya, el 44% dels escons del Parlament. Després va venir el que va venir.