Na fa pas gaire, aquests mateixos columnistes que demanen mesura, prudència i seny als joves revoltats miraven extasiats les masses cíviques que ocupaven la plaça Tahrir sense comprendre gaire les potencials conseqüències d’aquelles explosions de dignitat que van foragitar dos tirans.
Als amants de la llei, l’autoritat i l’ordre, siguin d’un o altre color, sempre els han espantat les multituds autònomes i enfervorides que exigeixen drets segrestats, i preludien revolucions. La Història ens explica detalladament que les llibertats mai no han estat una generosa concessió dels poderosos i l’emancipació mai no ha estat assolida sense lluita.
Que, potser, no hi ha, ara, prou motius per a la indignació? Que, potser, no són escandaloses les taxes de més del 50% d’atur entre la joventut, que se sumen a unes fosques i tèrboles expectatives de futur? I què es pot dir d’aquells enginys financers –swaps, clips, hedge funds…– i altres productes bancaris amb què han ensarronat tanta gent? I la generació de joves hipotecats, collats per a tota la vida, que es va gestar durant l’apoteosi del totxo? I els milions i milions de diners públics destinats als rescats bancaris, sota l’argument –fals, naturalment– de reactivar el crèdit? Els joves, al cap i a la fi, estan plantejant demandes plenes de sentit comú, elementals. O no ho és l’exigència de reformar la Llei electoral? La política, malauradament, ha esdevingut una professió molt ben remunerada, amb excel·lents sortides als consells d'administració i generoses jubilacions. La corrupció ja no és un accident, una taca aïllada, sinó una oportunitat de promoció personal en el cas dels polítics, i de la multiplicació dels beneficis en el món dels negocis. No és el frau fiscal i l'evasió de capitals un esport molt popular entre les elits? Segons l'Observatori de Responsabilitat Social Corporativa, no hi ha una sola empresa de l'IBEX-35, cap ni una, que no disposi dels seus corresponents xiringuitos als paradisos fiscals, de Delaware a Caiman, de Suïssa a Vanuatu.
Veritablement, hi ha molts motius per a la indignació i la gent que omple les places de tantes ciutats catalanes i espanyoles ha trencat, per fi, el silenci i la resignació incomprensiblement acumulats. Potser no som davant d’això que els joves proclamen sense embuts –la revolució, en la seva accepció literal i estricta del terme-, però, certament, aquest moviment espontani ha obert els ulls a molts, ha mostrat un camí a molts altres i ha despullat les paraules per a tothom. “Això que anomenen democràcia i que no ho és”, diuen. I tenen raó.