Això no vol dir, però, que el procés de consultes hagi estat un fracàs, ni molt menys. Ha estat, d'entrada, una de les experiències de democràcia directa al marge del poder més important d'Europa occidental en les darreres dècades, i el seu impacte en la cultura política de desenes de milers de catalans segurament no haurà estat en va. El problema, en tot cas, el tenen aquells sectors que van creure que les consultes eren un primer pas per allò realment important per a ells: l'assalt als escons del parlament de la Ciutadella. El mite del front independentista transversal arrasant a les autonòmiques ha quedat finalment falsat. La millor candidatura que podria concebre l'imaginari del sobiranisme transversal -el president del millor Barça de la història- i en la millor conjuntura possible -consultes i manifestació del 10 de juliol- va acabar entrant al parlament autonòmic pels pèls.
Per sort, la realitat local de moltes consultes difereix diametralment de les maniobres . Segurament que alguns polítics es van apropar a les comissions locals organitzadores per a sortir a la foto, però moltes d'aquestes comissions van tenir clar des d'un bon principi quin paper havien de jugar. I un dels que van jugar, i que a mitjà termini és més important, és el de fer penetrar un cert debat polític i una certa politització a entitats socials, culturals o esportives, fet que durant molts anys va ser un tema tabú.
El que no han assolit les consultes és clarificar la qüestió de la territorialitat de la nació catalana. Molt del nou independentisme prové d'una radicalització del regionalisme convergent de sempre. No parlem de pocs centenars de persones; parlem de desenes de milers. La Generalitat del Principat, per a ells, és com un miratge de paraestat en què s'ha aconseguit crear certes estructures que permeten viure quasi com si no fossin espanyols. El primer efecte d'això ha estat allunyar la conflictivitat. En tot cas, el conflicte és entre administracions, però no al carrer. No és estrany, per exemple, que per aquest nou sobiranisme la repressió sigui un concepte aliè i la considerin fruit del gamberrisme i no de la lluita política. Seguint aquesta lògica, el País Valencià, es presenta per a aquests sectors com un terreny conflictiu en què no hi ha un “govern amic”, on l'espanyolisme respon amb violència i té una base social important, i on la situació lingüístico-cultural és més complexa. Evitar el conflicte és el que porta a aquests sectors a renunciar a la idea de Països Catalans, ignorant que sense conflicte mai no hi haurà independència.
Al País Valencià, davant les agressions cada cop més constants contra la llengua, la cultura i el teixit social, comencen a alçar-se veus i moviments cada com més nombrosos. Que un grup com Obrint Pas aplegui 8.000 persones a València en la celebració de l'aniversari d'un centre social de l'esquerra independentista no és cap anècdota. Que Escola Valenciana mobilitzi més de 200.000 persones a les Trobades tampoc ho és. Que el PP es trobi amb concentracions de rebuig quan va a fer els seus mítings és senyal que la cosa es mou.
Segurament aquest moviment no es veurà plasmat electoralment el proper 22 de maig, però aquest moviment està posant les primeres bases per a un canvi profund al País Valencià, i no per un simple canvi de poltrones. Mentrestant, al Principat, alguns continuen instal·lats en la comoditat del miratge convergent, que els facilita evitar les pors d'un enfrontament amb l'autèntic rostre de l'estat.
