Ramon Barnils, deu anys després de l'adéu

Els qui van llegir els articles d'en Ramon saben que les persones com ell són gairebé insòlites en aquesta Catalunya poruga que ha institucionalitzat la paraula políticament correcta com a disfressa de la por de dir les coses pel seu nom. Només cal escoltar les tertúlies de les grans emissores o llegir les columnes d'opinió dels diaris per veure que vivim sota la dictadura del bonrotllisme i del pensament únic embetumat de diferents colors. La prova és que tot allò que s'aparta d'aquesta ortodòxia és titllat d'extremista, de radical o de coses molt pitjors, que arriben a l'insult, al descrèdit i a la difamació personals. I és que la llibertat d'expressió desacomplexada que practicava Ramon Barnils era i continua essent un plat massa ètic perquè determinats poders fàctics el puguin pair.

Els poders del règim anterior prohibien en nom d'Espanya i els actuals diuen que ho fan en nom de la democràcia, la qual cosa demostra que els segons són més refinats, però també més hipòcrites que els primers. Recordem, en aquest sentit, l'intent del Partit Popular d'impedir que Toni Albà repeteixi l'any vinent la seva paròdia del rei d'Espanya en els Premis Ciutat de Sant Cugat. O també els atacs del Partit Socialista al premi que va rebre la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació en l'edició de l'any passat. Sembla que per als guardians del pensament únic, tot allò que no coincideix amb la seva ideologia no pot ser vist ni premiat ni aplaudit. És el mateix que pensava l'alcalde de Sant Cugat Josep Barnils, quan l'any 1959 va tancar la revista local en què col·laborava el seu nebot Ramon Barnils per considerar-la desafecta al pensament oficial, i el mateix que pensava també el diari El País, full parroquial del Partit Socialista, quan va prohibir la publicació de l'article que Joan de Sagarra va dedicar a Ramon Barnils arran de la seva mort.

Per això no tinc cap dubte que, si aquesta gent governés a Sant Cugat, jo mai no hauria pogut publicar aquest article. Bàsicament, perquè han canviat les cares i les formes, però l'esperit d'èpoques més fosques roman inalterable.