Poques veus crítiques han arribat al públic. No ens expliquen com ens ho farem per treballar fins als 67 anys si amb prou feines es poden mantenir avui en dia les feines més enllà dels 50 anys; ni una paraula del fet que el sistema de la seguretat social avui té superàvit i no és cert que hi hagi cap risc de col•lapse; ni una paraula del fet que la reforma el que suposarà no serà només un allargament dels anys a treballar, sinó també un enduriment de les condicions mínimes per a rebre la prestació, i una rebaixa efectiva de les prestacions d’entre un 20% i un 30% per a tothom, que afectarà especialment els sectors més empobrits o amb dificultats per a tenir feines indefinides; ni una paraula sobre el fet que les pensions actuals ja són molt insuficients, com demostra el fet sagnant que avui dia als Països Catalans més de la meitat dels pensionistes viuen per sota el llindar de al pobresa; ni una paraula sobre les moltes alternatives possibles que permetrien garantir per a molts anys unes pensions no ja com les actuals, sinó més dignes, cosa que naturalment passaria per deixar de privilegiar fiscalment els més rics, com fins ara; ni una paraula de les polítiques fiscals que afavoreixen les pensions privades amb desgravacions, mentre se’ns diu que no hi ha diners per al sistema públic; ni una paraula de la casualitat que sigui justament ara, quan el sector financer s’ha enganxat no només el dits, sinó totes les vergonyes amb l’ensorrament del mercat immobiliari, que aparegui aquesta provindencial ajuda de l’estat als bancs en forma d’amenaça a les pensions públiques i d’ impuls dels plans privats que donaran una gran alegria i suculents beneficis als seus accionistes.
Perquè són els bancs, l’hegemònic sector financer, qui ha guanyat fins ara la batalla en aquesta crisi, malgrat ser-ne el responsable principal, malgrat ensorrar l’economia global amb les seves pràctiques pròpies de l’estafa piramidal, ha acabat sotmetent el poder polític i li ha fet emprendre una fugida endavant amb polítiques ultraliberals encara més agressives, impedint que s’emprenguessin mesures de control de les seves activitats fraudulentes, així com vetant polítiques de despesa pública per al foment de les infraestructures, d’enfortiment de l’economia productiva, d’augment de l’ocupació. Després d’assegurar-se la immunitat, han impedit polítiques de benestar social que aturessin el cop que han rebut les classes populars. El proper objectiu és el definitiu desmantellament de l’anomenat estat del benestar, començant pels sistemes de pensions. Després vindran l’ensenyament i la sanitat. Així, el creixement econòmic es garantirà mitjançant l’apropiació dels comuns, del robatori d’allò que és propietat o dret de tots per lliurar-ho a mans privades, i ara ja no hi haurà un futur en el qual la gran majoria pugui pensar que la seva situació millorarà. Les classes dominants donen per acabat el pacte social que als països occidentals suposava admetre que els i les treballadores havien de rebre una part dels beneficis del creixement, mitjançant uns drets i prestacions universals. Si seguim per aquest camí, si no som capaços de revertir aquesta deriva, els nostres fills viuran pitjor, més endeutats, amb feines més mal pagades, amb menys drets socials.
Però el futur no està escrit enlloc, coneixem les seves intencions, però també sabem que dependrà de l’oposició que es trobin, de la lluita que siguem capaços de dur a terme, de la força amb què responguem, que podran imposar en menor o major mesura els seus objectius. Si no els permetem cometre impunement el robatori de les pensions, no podran obtenir amb tanta facilitat la resta dels seus botins. Les mobilitzacions d’aquest gener, al marge dels dos sindicats majoritaris de l’estat espanyol que estan pactant la retallada, són un primer pas esperançador, i marquen el camí a seguir d’ara 
endavant, per a la construcció d’un espai comú de lluita als Països Catalans en defensa dels drets bàsics dels i les treballadores i de la gran majoria de la població catalana.
