Octavi Viladrosa (1922-2001), nascut a la vila de Gràcia, va afiliar-se a l’Estat Català el 1936. Ja a l’exili, va participar activament en la fundació del Front Nacional de Catalunya i en va ser un membre alliberat i més endavant formà part de la seva Secció Militar. Quan aquesta va caure, el 1946, va aconseguir arribar a Andorra, després a Perpinyà i finalment a París. Des d’allà continuà la lluita contra el règim franquista i per la Independència de Catalunya.
L’obra, va ser publicada, amb un tiratge limitat, el 1991. Es tracta d’una autobiografia que s’estén entre els anys 1931 i el 1946. Tanmateix la major part se centra en els darrers anys, un cop acabada la guerra, quan el seu autor, superada l’adolescència, entra de ple en la militància i en l’activisme polític i armat.
“Sang, dolor i esperança“, és un llibre que cal llegir. Convé molt a les noves fornades de joves que coneguin com aquells catalans i aquelles catalanes ens van salvar el país, en el seu moment més crítc. Va ser gent com en Viladrosa, i tots els seus germans de lluita (autèntics Band of Brothers) els qui no dubtaren en fer un pas endavant, amb l’objectiu i el convenciment que la derrota de les potències nazi i feixista, suposaria de retruc el foragitament del règim franquista i de tots els seus acòlits col.laboracionistes que el 1939 havien ocupat el poder.
Precisament, aquesta edició, preparada amb tota la passió -i en té molta-, per l’Agustí Barrera, incorpora un valor afegit. Al final del text de Viladrosa, podem trobar un seguit de petites biografies d’alguns d’aquests homes que van acompanyar, bé com a camarades, bé com a referents, la militància i l’activisme de l’autor del llibre.
Llegir aquestes biografies ens fa estremir. Quins homenots! Quins patriotes de pedra picada! Quina gent que ho va donar tot, fins i tot en el cas d’alguns, la pròpia vida per la Pàtria! Tots i cadascun d’ells haurien de tenir carrers als seu nom, estàtues a la seva memòria, plaques on van néixer, on van morir. Prometo solemnement que els tindran. I tant que els tindran!
Em refereixo a Antoni Andreu i Abelló, Antoni Blàvia i Esquirol -comandant de la 132 Brigada Mixta-, Pere Carbonell i Fita, Joaquim Casmitjana i Riqué -assassinat per la Gestapo el 1943-, Magí Colet i Mateu-policia de la Generalitat-, Joan Cornudella i Barberà, Marcel.lí Perelló i Domingo, Jaume Cornudella i Olivé, Manuel Cruells i Pifarré, Francesc Espriu i Puigdollers, Joan Lairet i Pons, Santiago Pey i Estrany, Josep Planxart i Martori i Josep Tramunt i Bussom -membre del Servei d’Informació Militar de Catalunya, organitzat per Estat Català, per combatre el franquisme, i que va ser salvatgement torturat per l’escòria feixista.
Comparar la biografia de cadascun d’ells, fa empal.lidir la dels actuals mandamassos de la política dependentista que avui governa a Catalunya. Fa pocs dies, veia una foto com el polític més ben valorat del moment, l’esperança blanca de l’espanyolisme, el senyor Josep Antoni Duran i Lleida, estrenyia la mà, xopa de sang -i petroli- del criminal Teodoro Obiang Ngema, un dels dictadors més sanguinaris de les darreres dècades a l’Àfrica.
Per no parlar d’aquells que van permetre que el gran feixista Josep Antoni Samaranch i Torelló, fos homenatjat al propi Palau de la Generalitat, en un acte fastigós, que hauria d’haver commogut els fonaments de totes les consciències democràtiques, no només a Catalunya, sino a la resta del món.
Però tenim el que tenim. Tenim centenars de milers de persones que es manifesten per la Independència i pocs mesos després voten dependència. Així de trist i així de dur.
Tanmateix no tinc ni el més mínim dubte que ens en sortirem. I a més en un espai de temps relativament curt. I el llibre que he comentat, ens ajudarà, en la seva mesura, a aconseguir-ho.
Gràcies Octavi, gràcies Agustí. I tothom a llegir-lo. Paga la pena.
