En l'última dècada, a aquesta negació sistemàtica s'ha afegit la suposada directriu d'ETA que els seus membres denunciïn tortures després de la seva detenció. No obstant això, la major part de les denúncies no s'han donat en aquests anys en membres d'ETA sinó en persones que han estat deixades en llibertat posteriorment, i no s'han donat denúncies a França, on els sistemes de prevenció funcionen de forma molt més adequada, el que qüestiona la realitat d'aquest últim "argument".
L'última sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 28 de setembre de 2010 (cas Sant Argimiro Isasa) insisteix en la manca de recerca quan hi havia evidències que apuntaven a maltractaments, inhumans i degradants. També ho fa el recent pronunciament del Tribunal Constitucional (cas Sara Majarenas) obligant al Jutjat d'Instrucció número 14 de València a reobrir i investigar adequadament la denúncia per tortures arxivada l'any 2005. El punt clau és, per tant, la impunitat. La impunitat no és només l'absència de justícia, sinó la manca de recerca, la manca de col.laboració o de voluntat política d'eradicar aquestes pràctiques, incloent una tendència a minimitzar els casos. El terrible impacte de la violència d'ETA, incloent morts, ferits o amenaçats, no pot obviar l'obligació de l'Estat en la prevenció i investigació dels casos de tortura, i una consciència cívica de respecte als drets humans.
No és una qüestió de fe. Quan es donen denúncies, s'han d'investigar de forma independent i també controlar de forma efectiva les garanties de detenció, per confirmar o descartar els casos. No pot argüir que aquesta investigació tacaria el nom de les Forces de Seguretat de l'Estat. La taca és la falta d'investigació.
La freqüència de casos de tortura ha canviat en aquests anys. Però els successius informes mostren que la seva pràctica no ha desaparegut. El que s'ha mantingut és l'actitud de negació i la manca d'esclariment de nombrosos casos, ja sigui perquè no es van poder obtenir proves per les pròpies condicions d'incomunicació, o perquè no es va poder identificar els autors materials a causa de la falta de col·laboració policial (cas Rita Margarete Rogeiro). En els pocs casos en què es van poder superar aquests obstacles i hi va haver condemnes judicials aquestes van ser lleus, les sentències van arribar com a mitjana entre 15-20 anys més tard, i en alguns casos s'indulta fins i tot als perpetradors. A més, el barem de la reparació judicial encara avui en dia es realitza en base als criteris dels accidents de trànsit. I cap reconeixement moral s'ha fet a aquestes víctimes. Mentrestant, els relators de l'ONU o el CPT segueixen ratificant amb cada informe que el Govern espanyol no atén les seves recomanacions.
Així les coses: segueix sent un problema de creure? El Ple Monogràfic sobre Víctimes del Terrorisme d'octubre 2007 va encarregar a la Direcció de Drets Humans del Govern Basc un informe exhaustiu i rigorós sobre la realitat d'altres víctimes de vulneracions de drets humans derivades de la violència de motivació política. Aquest informe, presentat el juny de 2008, va ser actualitzat i complementat amb un altre annex: "Tortura: una aproximación científica", realitzat per un equip independent de forenses. En aquest estudi es van analitzar les dades de més de 900 detencions en règim d'incomunicació en el període 2000-2008, prop de 300 testimonis escrits (denúncies judicials) de persones que havien declarat haver estat objecte de maltractaments o tortures, més de 500 informes metge forenses i unes 200 declaracions judicials davant el Jutjat Central d'Instrucció de l'Audiència Nacional. El nou mètode d'anàlisi va consistir en un filtrat de tota aquesta informació analitzant el grau de coherència i fiabilitat. Si els qui diuen ser torturats menteixen, la revisió de les diferents fonts (el que diuen en la denúncia, el que diuen els forenses, el que recullen els jutges ....) Acabaria detectant. Les dades d'aquest estudi mostren una complexitat aliena a suposades directrius. Per exemple, dibuixen patrons diferents de maltractaments de cada cos policial, segons es prolongui o s'escurci la incomunicació, segons siguin els detinguts homes o dones diferint el tipus de mètodes de tortura denunciats. I segons s'apliquin o no els protocols de prevenció ja existents.
L'última sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 28 de setembre de 2010 (cas Sant Argimiro Isasa) insisteix en la manca de recerca quan hi havia evidències que apuntaven a maltractaments, inhumans i degradants. També ho fa el recent pronunciament del Tribunal Constitucional (cas Sara Majarenas) obligant al Jutjat d'Instrucció número 14 de València a reobrir i investigar adequadament la denúncia per tortures arxivada l'any 2005. El punt clau és, per tant, la impunitat. La impunitat no és només l'absència de justícia, sinó la manca de recerca, la manca de col.laboració o de voluntat política d'eradicar aquestes pràctiques, incloent una tendència a minimitzar els casos. El terrible impacte de la violència d'ETA, incloent morts, ferits o amenaçats, no pot obviar l'obligació de l'Estat en la prevenció i investigació dels casos de tortura, i una consciència cívica de respecte als drets humans.
No és una qüestió de fe. Quan es donen denúncies, s'han d'investigar de forma independent i també controlar de forma efectiva les garanties de detenció, per confirmar o descartar els casos. No pot argüir que aquesta investigació tacaria el nom de les Forces de Seguretat de l'Estat. La taca és la falta d'investigació.
La freqüència de casos de tortura ha canviat en aquests anys. Però els successius informes mostren que la seva pràctica no ha desaparegut. El que s'ha mantingut és l'actitud de negació i la manca d'esclariment de nombrosos casos, ja sigui perquè no es van poder obtenir proves per les pròpies condicions d'incomunicació, o perquè no es va poder identificar els autors materials a causa de la falta de col·laboració policial (cas Rita Margarete Rogeiro). En els pocs casos en què es van poder superar aquests obstacles i hi va haver condemnes judicials aquestes van ser lleus, les sentències van arribar com a mitjana entre 15-20 anys més tard, i en alguns casos s'indulta fins i tot als perpetradors. A més, el barem de la reparació judicial encara avui en dia es realitza en base als criteris dels accidents de trànsit. I cap reconeixement moral s'ha fet a aquestes víctimes. Mentrestant, els relators de l'ONU o el CPT segueixen ratificant amb cada informe que el Govern espanyol no atén les seves recomanacions.
Així les coses: segueix sent un problema de creure? El Ple Monogràfic sobre Víctimes del Terrorisme d'octubre 2007 va encarregar a la Direcció de Drets Humans del Govern Basc un informe exhaustiu i rigorós sobre la realitat d'altres víctimes de vulneracions de drets humans derivades de la violència de motivació política. Aquest informe, presentat el juny de 2008, va ser actualitzat i complementat amb un altre annex: "Tortura: una aproximación científica", realitzat per un equip independent de forenses. En aquest estudi es van analitzar les dades de més de 900 detencions en règim d'incomunicació en el període 2000-2008, prop de 300 testimonis escrits (denúncies judicials) de persones que havien declarat haver estat objecte de maltractaments o tortures, més de 500 informes metge forenses i unes 200 declaracions judicials davant el Jutjat Central d'Instrucció de l'Audiència Nacional. El nou mètode d'anàlisi va consistir en un filtrat de tota aquesta informació analitzant el grau de coherència i fiabilitat. Si els qui diuen ser torturats menteixen, la revisió de les diferents fonts (el que diuen en la denúncia, el que diuen els forenses, el que recullen els jutges ....) Acabaria detectant. Les dades d'aquest estudi mostren una complexitat aliena a suposades directrius. Per exemple, dibuixen patrons diferents de maltractaments de cada cos policial, segons es prolongui o s'escurci la incomunicació, segons siguin els detinguts homes o dones diferint el tipus de mètodes de tortura denunciats. I segons s'apliquin o no els protocols de prevenció ja existents.
En el cas de la tortura el silenci se sent. Els poders públics no poden convertir això en un tabú. En termes de prevenció, s'ha de garantir el compliment de protocols d'intervenció que s'han mostrat eficaços. Incloent el mecanisme de recerca independent del Protocol Facultatiu de la Convenció contra la Tortura que encara està pendent de configurar i desenvolupar-se de forma adequada després de diversos anys. Pel que fa als casos del passat, en què s'ha donat una manca de recerca i impunitat, s'hauria de crear un mecanisme d'avaluació independent que contribueixi a un reconeixement cap a les víctimes i avaluació realista dels casos. Hi ha un precedent a Xile amb la creació de la Comissió Valech (presidida per Sergio Valech, mort el passat 24 de novembre), que va investigar retrospectivament els casos de tortura. El Govern Basc té una oportunitat d'or en l'Informe sobre les "altres víctimes" pendent de publicació per avançar en aquesta línia, perquè les víctimes de tortura i maltractaments no quedin de nou a la cuneta de la història.
