Manifest
Dijous 25 de novembre es commemora, de nou, el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, quan encara no fa ni un més de la visita al nostre país del líder de l’Esglèsia Catòlica, una institució que –des de la seva creació- ha emparat clarament la violència contra les dones.
No només perquè ha estat una de les principals interessades en perpetuar la jerarquia entre ambdós sexes, sinó perquè ha institucionalitzat la divisió entre dones bones i submises (esposes i mares o monges) i dones que fugen del paper que la societat els ha assignat. Aquestes “males dones” (prostitutes, remeieres, lesbianes) han estat estigmatitzades històricament i titllades per l’Esglèsia Catòlica de bruixes i de “putes”, estigma que la moral cristiana ha fet extensiu a totes aquelles dones que experimenten amb la seva sexualitat més enllà de la lògica que equipara sexe amb reproducció. D’aquesta manera, s’alimenta la imatge que la dona és una eterna menor de edat, que actua de forma impulsiva i inconscient i que necessita ser tutelada i corretgida pel seu legítim propietari: el pare, el marit o Déu.
Així, per l’Esglèsia Catòlica, la violència de gènere forma part del ventall de correctius que un home pot utilitzar per evitar que la dona abandoni aquesta submissió, com una ovella que es desvia del ramat. Aquesta moral s’ha traduït, també, en un control estricte del cos de la dona, que no pot decidir ni tan sols si vol o no tenir una criatura sense ser tutelada, gràcies a lleis com la de l’avortament.
Perquè, no ens cansarem de
repetir-ho, la violència de gènere no es limita tan sols a l’agressió
física o, en el pitjor dels casos, a l’assassinat sistemàtic de dones,
ja que aquest extrem és tan sols la part visible d’un iceberg molt més
gran: el de les relacions insanes de dependència emocional, basades en
la possessió i la gelosia, en la propietat de la parella. Aquest tipus
de relacions, que són en les quals el jovent en socialitzem,
constitueixen un caldo de cultiu perfecte per tots aquells mecanismes de
maltractament psicològic que hem normalitzat: xantatge emocional,
control excessiu de la parella, destrucció de l’autoestima a través de
la humiliació i la ironia, aïllament de la parella de les seves
amistats, etc.
La violència de gènere, doncs té
moltes cares i culpables, molts discursos que cal combatre per
eliminar-la de les relacions que establim i evitar que el jovent
continuem perpetuant-la. I gairebé tots han estat generats per
l’Esglèsia Catòlica.
La moral cristiana també és violència de gènere! Combatem-la!
