El quadre d’una hipoteca

Lluïen la seva joventut als sopars que celebraven els divendres, on la Maria explicava la comptabilitat de la família de classe mitja i els 400€ mensuals que pagaven de lloguer. Lo Joan sempre recordava orgullós el dia que havia anat a la sucursal bancària a firmar la hipoteca. La veritat es que no s’havia ben bé que es el que havia subscrit, però com que tothom ho feia, doncs va acceptar tot aquell conjunt de frases estranyes. Van passar uns quants sopars i aparegué la primera criatura, lo petit Jordi. La seva mare treballava d’autònoma al sector de l’informàtica i el seu pare destinava les hores en una fàbrica de la rodalia de Lleida.

Aquella setmana, el sopar a casa els Joan semblava diferent. L’alegria pel nouvingut es barrejava amb la pèrdua d’un sou. Lo Joan i la seva parella treballaven en un dels cercles paral·lels a la construcció, les comandes havien baixat molt i la seva presència en aquella petita oficina ja no era necessària. Fou un sopar estrany, no era habitual parlar de política en aquella casa, els quatre pensaven que tot allò els hi era massa gran, i que per això hi havia els polítics. Cada sopar que feien en aquella casa esdevenia un sou menys, un  menjar indigest que es repetia cada dia al despertar-se.

Aquelles dues famílies de classe mitja, treballadores, teleaficionades i cíviques per sistema van passar en pocs mesos ha ser uns números més a les llistes de l’oficina de l’Avinguda del Doctor Fleming núm. 5 . El banc, l’autèntic propietari de la casa d’en Joan, va trucar-lo per parlar de la seva situació. Feia 6 mesos que els pagaments arribaven molt justos i no veien possibles millores. En Jose era el pare d’el Joan, feia 40 anys havia vingut d’Espanya per treballar a la plana de Ponent i era l’avalador d’aquell pis. Treballava als serveis socials de l’ajuntament, però des de feia un temps havien privatitzat la seva empresa. Del seu sou de mileurista, el banc li retenia 112€ per pagar el pis del fill. L’home ja es volia jubilar, però podria pagar amb la seva pensió l’aval del pis del fill i el menjar dels 30 dies?

La Maria i el Jordi estaven apurant els últims mesos d’atur, sabien que tard o d’hora, cada un, per separat, aniria a dormir a casa dels seus pares, igual com ho havien fet les dues famílies de la casa del davant ahir al matí. En tots aquells carrers i havia milers d’habitatges buits i sucursals bancàries amb beneficis creixents cada any. A prop també havien acabat de construir un edifici molt gran i molt car, un, dos, tres ponts; una, dues, infinites places i carrers. Les eleccions estaven consolidades.

Lo Joan estava pensant amb aquell anunci que havia vist feia uns anys; una casa adossada amb un bonic cotxe, una mascota ben neta, tot de canalla corrent pel jardí i la proposta de comprar, adquirir la propietat privada de la finca. Havia sentit dir que des de feia uns anys a l’estat espanyol tothom comprava, quedava per l’altra Europa la majoria del lloguer i les polítiques que potenciaven aquest. Perquè hauria d’haver llogat si li costava el mateix comprar-ho a 35 anys?

L’altre dia li havien recordat que al firmar la hipoteca havia acceptat la llei d’enjudiciament civil. Devia formar part d’aquelles frases estranyes, pensava. La qüestió és que la família no va poder fer front a la hipoteca. El drama familiar de fill i pare avalador es sumava als més de 100 casos d’aquell mes a la ciutat.

En Joan somreia quan sentia les dificultats que tenies els bancs i grans propietaris per fer fora als morosos de les seves propietats. A ell, feia una setmana que unes dotacions dels Mossos d’esquadra i un secretari judicial l’havien expulsat de casa. No era un somriure de felicitat. Aquell matí li  havien deixat accedir al seu antic immoble per treure’n les pertinences. Passats uns dies va rebre una notificació del banc; el seu pis s’havia subhastat però ningú l’havia pogut comprar. Per llei, el banc se l’havia quedat pel 50% de la tassació. Un valor inferior a la hipoteca que feia uns anys havia firmat. A més a més, el 50% restant l’havia de pagar al banc a banda dels 28.000€ de costes judicials i els interessos que tot això aniria generant.
És a dir, ell, la seva família i el seu avalador continuaven hipotecats de per vida i sense tenir casa. Sort que no havia tingut fills... Afegiria ara a tot això un lloguer?

En Jose, l’únic que quedava amb treball no havia anat a la vaga, tenia por de perdre l’últim sou que quedava a la família. Durant el descans del dinar escoltava uns polítics que explicaven la responsabilitat dels treballadors amb la crisi, mentre a la televisió només veia policia amunt i avall.

A casa la Maria no van anar a la vaga, deien que era un dret; igual que ho havia estat haver-los fet fora de casa. El novembre següent van votar en blanc, mentre que a casa d’en Joan no van anar a votar. Per a ells, des de que havien despenjat aquell quadre, la política ja no era només pels polítics. La ciutat tornaria a bastir ideals.