Vist des d’aquí, encara amb la ressaca de la intensa criminalització mediàtica que va seguir el 29-S, un s’esperaria una allau d’anàlisi i “experts” policials explicant com els professionals internacionals de la violència han creuat els Pirineus en el seu particular tour europeu d’avalots. En comptes d’això ens trobem amb unes cròniques força equilibrades, amb titulars com “Sarkozy recorre a la força però no aconsegueix doblegar els vaguistes” -El Periódico- que aquí serien objectiu de les denúncies d’Assumpta Escarp. Els corresponsals parlen “d’enfrontaments entre estudiants i policies” i de “3,5 milions de manifestants” -la xifra sindical- mentre repeteixen com un mantra el sondatge que reconeix que un 71% dels francesos donen suport a les vagues -només s’ha fet aquest?-. Sempre és possible trobar alguna perla com que hi ha “grups radicals que res tenen a veure amb el motiu de la protesta” -La Vanguardia- on es dóna per suposat que els “radicals” no es jubilen. Però en general el seguiment és més que correcte.
Es podria argumentar que els fets són els fets, però resulta que el tractament de la premsa francesa de les mobilitzacions és similar a la que va tenir la nostra durant la vaga general. Tal com explica el corresponsal de Público, Andrés Pérez, totes les capçaleres, del centreesquerra a la dreta més dura, -amb excepció del comunista L’Humanité, que hi dóna suport, i Le Monde, que es manté neutral- han criticat unànimement la revolta, han denunciat els “radicals que provoquen disturbis” i han tractat de dividir els sindicats i enfrontar-los a les seves bases.
Llavors quina és la diferència entre una i altra protesta? Per què a París són treballadors que defensen els seus drets i a Barcelona es tracta d’antisistema que destrueixen pel plaer de la violència? Per entendre-ho potser caldria mirar quin seguiment van fer els mitjans del nord de la nostra vaga general.
Perpinyà més lluny que París
Amb les honroses excepcions de sempre -amb Vilaweb al capdavant- la majoria de mitjans catalans ha preferit fer un pont directe a París o a altres ciutats com Lió o Marsella abans que fixar-se amb què passa a Perpinyà. La capital nord-catalana viu l’onada de protestes més important en anys, amb manifestacions massives, liceus blocats i barricades als accessos, amb una intensitat que supera la mitjana estatal francesa. Tot i això, la seva aparició en les cròniques dels corresponsals tendeix a zero.
