El que pocs saben o pocs volen recordar és que el famós tribunal de Nuremberg, acte fundacional del Dret internacional modern, va prohibir la guerra —"crim suprem que concentra en ell tota la resta de crims"— alhora que legalitzava els bombardejos. En les seves conclusions, en efecte, la sentència de Nuremberg va declarar innocents els aliats i ensems els alemanys, "atès que els bombardejos aeris de ciutats i fàbriques ha esdevingut una pràctica habitual i reconeguda per totes les nacions". El model Auschwitz, el dels perdedors, esdevenia així el colofó de la barbàrie humana i una advertència estremidora per a les futures generacions. Mentrestant, el model Hiroshima, el dels vencedors, va esdevenir "pràctica rutinària" i "dret consuetudinari".
Des de llavors està prohibida la guerra i estan permesos els bombardejos. Abans de 1914, l'escriptor francès Marcel Proust parlava dels avions com dels "ulls" de la Humanitat. Es volava per a veure, no per a bombardejar. Però hi ha certs angles visió, certs rangs de la mirada, que imposen immediatament, com una temptació irresistible. el desig de destruir allò que es capta visualment. La prohibició de mirar certs objectes, la prohibició de mirar des de certs objectes (el forat del pany o la espiella de l'avió) és avui una qüestió de supervivència no només moral sinó material. El model Auschwitz —amb els seus terribles camps d'extermini horitzontal— és després de tot humanament familiar i potser per això ens resulta tan fàcil d'escandalitzar-nos-en i refusar-lo. Si, contràriament, acceptem amb mansuetud i naturalitat el model Hiroshima —l'extermini vertical des de l'aire— no és només perquè formi part de la "justícia dels vencedors": és perquè té quelcom d'inimaginable, d'irrepresentable, d'extraterrestre; es troba tan fora de tota mesura antropològica que suspèn qualsevol forma de reacció.
El bombardeig aeri, en efecte, reuneix dues característiques "incomprensibles" per a un ésser humà. La primera té a veure amb el fet de què ni tan sols "deshumanitza" les seves víctimes abans de matar-les o per a justificar la seva mort: les seves víctimes no són "enemics" o "animals inferiors" o "obstacles" sinó simples "residus". Els cadàvers i les runes no han tingut una existència individual (ni tan sols sota la forma d'un número tatuat al canell) abans de ser "fabricats" des del B-52. No han sigut ni jutjats ni condemnats; tampoc menyspreats. Són, des de bon començament, tan sols "restes".
La segona característica del bombardeig és que, si produeix "restes", no permet establir cap vincle entre ells i la font llunyana, celestial i inassolible, que les ha provocat. Les víctimes només poden alçar el puny en mig de les destrosses, com davant de l'ira de Déu. Els botxins, per la seva banda, tancats en les seves càpsules de vidre, o còmodament asseguts davant de l'ordinador, no poden experimentar cap sentiment —tampoc odi— per aquelles existències que s'inclinen i desapareixen sota el sol gest del seu dit. No poden mirar-les sense que desapareguin i se les mira precisament per a això, però aquesta desaparició no suposa cap emoció ni cap tragèdia; l'acompanya, si de cas, el plaer de "no deixar caps per a lligar", la satisfacció d'esborrar tots els punts que van apareixent davant dels nostres ulls.
Doncs bé, curiosament el model del bombardeig aeri és el que millor explica la consistència moral i els efectes materials del consum capitalista.
El capitalisme, ho hem escrit d'altres vegades, no es defineix per la seva capacitat per a produir riquesa sinó per a destruir-la. Si es recorda que el 90% de les mercaderies que avui es produeixen al món seran a les escombraries d'aquí a sis mesos es comprèn de seguida que el capitalisme no fabrica taules, cotxes, ordinadors i rentadores sinó "residus", igual que les bombes, i que l'ésser humà que s'entesta —durant sis mesos— en usar-los com si fossin taules, cotxes, ordinadors i rentadores és ell mateix "residual" davant de l'objectiu econòmic de substituir-les per altres el més aviat possible. Per al capitalisme, com per al B-52, les coses i els homes són des del principi "restes" i el seu veritable producte —ni televisors ni frigorífics— és l'escombraria.
Tots els dies, per exemple, arriben des d'Europa milers d'aparells electrònics rebutjats a un barri d'Accra (Ghana) conegut com Sodoma. Allí, milers de menors que no han fet servir en la seva vida cap ordinador, cremen i esclafen les carcasses tot buscant-ne les peces de metall, mentre absorbeixen durant hores de feina infernal més de 60 substàncies tòxiques. El mateix succeeix a Karachi (Pakistan), on 20.000 joves, alguns d'ells menors de deu anys, molts d'ells refugiats afganesos, reciclen escombraries electròniques procedent d'Occident, Dubai o Singapur, mentre manipulen plom, cadmi o antimoni, materials que destrueixen alhora la salut dels nens, la terra i el riu Lyari. El 70% de les deixalles electròniques del món acaben als abocadors d'Àsia, on les condicions de feina i la contaminació ambiental converteixen la vida mateixa de la gent en abjectament "residual".
Però el consum capitalista es caracteritza també per la seva dificultat per a establir vincles mentals entre una mirada, un gest del dit, una feina ben feta o un plaer banal i un paisatge en runes, a milers de quilòmetres del supermercat, on estan morint nens que no odiem; nens que, al contrari, quan ens els mostren per la televisió, ens entendreixen i ens atordeixen de compassió. Com el pilot del bombarder, veiem el món als aparadors de les botigues i a les pantalles de l'ordinador, i som incapaços antropològicament d'imaginar-hi cap efecte negatiu o destructiu. Els morts, les runes, els famolencs, són només les "restes" o "residus" dels nostres plaers més innocents.
Des dels nostres plaers no podem imaginar-nos Mohamed Khan, de vuit anys d'edat, cremant un ordinador a Karachi com tampoc des del sofriment de Mohamed Khan pot imaginar-se l'ús que fem els occidentals de l'ordinador. ¿Per exemple? Més de 24 milions de pàgines d'Internet són de contingut pornogràfic (el 12%) i cada segon 28.258 internautes estan mirant pornografia. Quaranta milions d'estatunidencs visiten regularment aquestes pàgines web, amb un volum de negoci de 2.350 milions d'euros l'any (més de 4-000 a tot el món). El 25% de les recerques a la xarxa i el 35% de les descàrregues són de caràcter pornogràfic i tots els dies es registren 116.000 recerques amb el rètol "pornografia infantil". El 20% dels homes reconeix mirar pornografia mentre és a la feina i la mitjana d'edat en què un nen estatunidenc comença a freqüentar pàgines de contingut sexual és d'11 anys.
Molt més pornogràfic que la pornografia mateixa és la relació inimaginable entre els que miren l'ordinador a Utah o Madrid i els que els cremen a Ghana i Karachi.
Des de 1945, sí, està prohibida la guerra i estan permesos els bombardejos....
--Article original: prohibir la guerra, permitir los bombardeos.
