En ambdós països, l'electorat està molt polaritzat, tot i que al Brasil no s'estructura al voltant de l'eix socialisme-capitalisme.
A Veneçuela, la dreta pretén frenar nous processos de nacionalització d'indústries estratègiques, fomentar la desestabilització promovent la desobediència i el sabotatge de les iniciatives polítiques de base de les comunitats locals i imposar restriccions a la despesa pressupostari en programes socials i inversions públiques. L'objectiu estratègic de la dreta és incrementar la penetració institucional de l'Exèrcit, els serveis d'intel ligència i les agències de «ajuda» nord-americans per tal d'afeblir les iniciatives de política exterior independent del President Chávez i pressionar al seu govern perquè faci concessions a la Casa Blanca, sobretot debilitant el seu suport a l'Iran, Palestina i, el més important, les organitzacions político-econòmiques llatinoamericanes independents que exclouen a Washington (MERCOSUR, ALBA i UNASUR).
Eleccions presidencials: Brasil
Al Brasil, les eleccions presidencials s'enfronten a la candidata del Partit dels Treballadors, Dilmé Rousseff, recolzada pel sortint President Lula Da Silva contra l'antic governador de l'estat de Sao Paulo i abanderat del Partit Socialdemòcrata Brasiler, José Serra. Les etiquetes del partit són irrellevants, ja que tots dos candidats han fomentat i estan proposant continuar amb polítiques de desenvolupament agro-minerals de lliure comerç impulsades per les exportacions, i tots dos troben suport entre les elits empresarials i financeres. Malgrat els seus vincles amb les elits empresarials i evitant tota mena de transformació radical (o tan sols moderada) d'un sistema de distribució de riquesa i propietat de les terres enormement desigual, hi ha diferències essencials que afectaran al resultat: (1) l'equilibri de forces al continent americà, (2) la capacitat dels moviments socials brasilers d'articular les seves demandes amb llibertat, (3) el futur dels règims de centre-esquerra dels països veïns (sobretot, Bolívia, Veneçuela i Argentina), i (4) els consorcis de capital públic i privat per als camps petrolífers immensos recent descoberts davant les seves costes.
Serra desplaçarà la política exterior del Brasil cap a una major adaptació als Estats Units, debilitant o trencant els llaços amb l'Iran i reduint, o fins i tot eliminant, els programes d'inversions conjuntes amb Veneçuela i Bolívia. No obstant això, Serra no modificarà les polítiques comercials i inversors a l'exterior pel que fa a Àsia. Serra continuarà amb les polítiques de lliure comerç de Lula amb la intenció de diversificar mercats (excepte on Estats Units defineix «amenaces» geopolítiques o interessos militars) i promoure les exportacions dels sectors agrari i energètic-miner. Mantindrà la política de Lula de superàvit pressupostari i ajust fiscal i de rendes. És probable que les polítiques socials de Serra aprofundeixin i s'eixamplin les retallades de les pensions públiques i continuïn amb el seu criteri de restricció salarial, alhora que redueixen la despesa pública especialment en educació, sanitat i lluita contra la pobresa. En aquest àmbit fonamental que és l'explotació dels nous jaciments de gas i petroli immensos, Serra reduirà el paper de l'Estat (i la seva participació en els ingressos, els beneficis i la propietat) en benefici de les empreses petrolíferes privades de l'estranger. És menys probable que Serra fomenti la concertació amb els dirigents sindicals i que recorri a una major repressió «legal» de les vagues i a la criminalització dels moviments socials rurals, sobretot els d'ocupació de terres del Moviment dels Sense Terra (MST) . En l'àmbit de la diplomàcia, Serra s'aproximarà més a Estats Units i als seus polítiques militaristes, sense mostrar suport manifest a la intervenció militar directa. Un senyal que Serra subscriu el programa de Washington va ser qualificar al govern reformista de Bolívia de "narco-estat», fent-se ressò de la retòrica de Hilary Clinton, en marcat contrast amb els vincles amistosos entre els dos països durant el mandat de Lula. Sense dubte, Serra rebutjarà tota iniciativa diplomàtica independent que entri en conflicte amb les aspiracions militars nord-americans. La campanya d'Rousseff, en essència, promet mantenir les polítiques econòmiques i diplomàtiques de Lula, incloent la propietat pública majoritària dels nous jaciments de petroli i gas, el desenvolupament de programes de lluita contra la pobresa i cert marge de tolerància (encara que no suport ) a moviments socials com el MST o els sindicats.
Dit d'una altra manera: les alternatives són donar un pas enrere per tornar a les polítiques repressives i conformistes de la dècada de 1990, o mantenir l'statu quo del lliure mercat, la política exterior independent, els programes de lluita contra la pobresa i una major integració a Amèrica Llatina.
Si guanya Serra, l'equilibri de forces a Amèrica Llatina es desplaçarà cap a la dreta i, amb això, es reafirmarà la influència i capacitat d'acció nord-americà en tots els veïns de centre-esquerra del Brasil. Serra seguirà en bona mesura els passos de Lula en política interior, administrant programes de lluita contra la pobresa a través dels seus funcionaris, ja que garanteixi que el suport dels moviments socials a Lula es debilita. Davant unes opcions tan limitades, les principals associacions empresarials de Sao Paulo donen suport a Serra (tot i que determinats personatges del món dels negocis donen suport als dos candidats), mentre que els sindicats també estiguin en l'òrbita de Rousseff, els moviments socials com el MST, que es van sentir traïts quan Lula va incomplir la seva promesa de reforma agrària, fan campanya «contra Serra», de manera que donen suport indirectament a Rousseff. El dit segons el qual «Amèrica Llatina va cap a on va el Brasil» té alguna cosa més que una mica de veritat, sobretot si analitzem el futur i les perspectives econòmiques de major integració per a Amèrica Llatina.
Eleccions legislatives: Veneçuela
La Veneçuela de Chávez és la clau per a les perspectives de canvi social progressista a Amèrica Llatina. El govern socialista democràtic dóna suport als règims reformistes d'Amèrica Llatina i el Carib, i amb la seva despesa pública s'ha consolidat avenços pioners en l'àmbit de la salut, l'educació i els subsidis alimentaris per al 60 per cent dels sectors més pobres de la població.
Malgrat la immensa popularitat de Chávez durant tota la dècada i als innovadors programes de redistribució i canvis estructurals progressistes, hi ha un risc evident i imminent de que la dreta realitzi progressos significatius en les eleccions legislatives futures.
El Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) encapçalat pel president Chávez té en el seu haver sis anys d'una taxa de creixement elevada, un augment de la renda i un descens de la desocupació. En contra juguen els 18 mesos de recessió en curs, una taxa d'inflació i criminalitat molt altes i unes restriccions pressupostàries que limiten la implantació de programes nous.
Segons els documents de l'agència oficial d'ajuda exterior nord-americana, en la precampanya electoral veneçolana Washington ha dipositat més de 50 milions de dòlars a les arques d'una oposició controlada pels «fronts» polítics i d'ONG que fomenten els interessos nord-americans, centrant-se en la unificació de faccions opositores enfrontades, subvencionant el 70 per cent dels mitjans de comunicació privats i finançant a organitzacions comunitàries controlades per l'oposició en els barris de classe mitjana i baixa. A diferència dels Estats Units, Veneçuela no exigeix que els destinataris de fons de l'exterior que actuen en nom d'una potència estrangera es donin d'alta com a agents estrangers. La campanya de la dreta es centra en la corrupció governamental i el tràfic de drogues, una orientació inspirada per la Casa Blanca i The New York Times, que s'obliden d'assenyalar que el Fiscal General de Veneçuela ha anunciat l'obertura de processos judicials contra 2.700 casos de corrupció i 17.000 casos de tràfic de drogues. L'oposició i The Washington Post indiquen que el sistema de distribució estatal (PDVAL) no aconsegueix donar curs adequat a diversos milers de tones d'aliment, el que fa que es facin malbé i acabin a les escombraries, però no expliquen que tres antics directors estan en la presó i que el ministeri d'alimentació subministra al país un terç d'aliments bàsics per al consum a uns preus que arriben a ser un 50 per cent més baixos que en els supermercats privats.
Sens dubte, la dreta farà progressos significatius en les eleccions legislatives, senzillament perquè parteixen d'una situació inicial baixa, la seva terra, ja que van boicotejar les últimes eleccions. No és probable que la seva campanya contra la corrupció escombri la majoria que dóna suport a Chávez, ja que el seu anterior abanderat, l'ex president Carlos Andrés Pérez, va ser condemnat per un frau de milers de milions de dòlars i per apropiació indeguda de fons públics. Els governadors i alcaldes opositors també han estat acusats de frau i malversació de fons i es refugien a Miami. No obstant això, encara que la majoria dels votants considera que Chávez és honrat i està net, no es pot dir el mateix d'alguns càrrecs públics del seu govern. La pregunta és si els votants van a reelegir-los malgrat els seus antecedents per tal de donar suport a Chávez, o si es van a abstenir. L'abstenció nascuda del desencant, i no d'un gir electoral a la dreta, és la major amenaça per a una victòria decisiva del PSUV.
A la cursa cap a les eleccions legislatives, el PSUV va celebrar unes primàries en què molts consells comunals van elegir candidats locals i populars enfront dels escollits pels sectors oficialistes. Serà revelador veure si els candidats de la base obtenen millors resultats que els escollits «des de dalt». Una victòria dels primers enfortirà els sectors socialistes del PSUV en contraposició als moderats.
El procés electoral està molt polaritzat seguint demarcacions de classe social, segons les quals la majoria de les classes més baixes donen suport al PSUV i les classes mitjanes i altes donen suport gairebé uniformement a la dreta. No obstant això, hi ha un sector significatiu entre els més pobres i els sindicats que està indecís i no molt motivat per votar. Potser decideixin el resultat final en districtes electorals essencials, i allà és on la campanya s'agreuja. Per a la victòria electoral del PSUV és clau si els sindicats, els comitès de les fàbriques gestionades pels treballadors i els consells comunals van a fer un esforç important per aplacar als votants més reticents i que votin a candidats esquerrans. Fins als sindicalistes militants i les organitzacions de base de treballadors s'han centrat visiblement a disculpar (assumptes salarials) «locals» o «economicistes» o a ignorar les qüestions polítiques més generals. El seu vot i la seva activitat com a líders d'opinió encarregats de mostrar «la panoràmica global» són fonamentals per vèncer la inèrcia política i, fins i tot, el desencís cap a alguns candidats del PSUV.
Conclusió:
Les properes eleccions del Brasil i Veneçuela exerciran un impacte decisiu en la política, la política econòmica i les relacions d'Amèrica Llatina amb els Estats Units durant tota la segona dècada d'aquest segle. Si Brasil «tomba a la dreta", enfortirà incommensurablement la influència dels Estats Units a la regió i farà callar una veu independent. Tot i que cap candidat donarà cap gran pas endavant cap a una major justícia social, si resulta elegit la candidata preferida per Lula, Dilmé Rousseff, suposarà un avenç en el camí cap a una major integració llatinoamericana i una política econòmica i exterior relativament independents. Sortir triada no obrirà la porta a cap canvi estructural de grans conseqüències.
Una victòria dels socialistes veneçolans reforçarà la determinació de Chávez i la seva capacitat per prosseguir amb les seves polítiques de benestar social, contra l'imperialisme i de suport a la integració. L'actitud ferma de Chávez oposant-se a la militarització dels Estats Units, inclòs el cop d'Estat d'Hondures i les bases militars nord-americanes a Colòmbia, animen als règims de centre-esquerra a adoptar una actitud moderada, però fonamentada, en contra de la militarització. Les reformes socialistes de Chávez a Veneçuela exerceixen pressió perquè els règims de centre-esquerra introdueixin mesures legislatives de reforma social i fomentin els programes de lluita contra la pobresa i de creació de consorcis públic-privats, en comptes de seguir les mesures neoliberals de la dreta proestadounidense més dura. Al Brasil, la qüestió és votar pel mal menor, mentre que a Veneçuela es tracta de votar pel bé més gran.
A Veneçuela, la dreta pretén frenar nous processos de nacionalització d'indústries estratègiques, fomentar la desestabilització promovent la desobediència i el sabotatge de les iniciatives polítiques de base de les comunitats locals i imposar restriccions a la despesa pressupostari en programes socials i inversions públiques. L'objectiu estratègic de la dreta és incrementar la penetració institucional de l'Exèrcit, els serveis d'intel ligència i les agències de «ajuda» nord-americans per tal d'afeblir les iniciatives de política exterior independent del President Chávez i pressionar al seu govern perquè faci concessions a la Casa Blanca, sobretot debilitant el seu suport a l'Iran, Palestina i, el més important, les organitzacions político-econòmiques llatinoamericanes independents que exclouen a Washington (MERCOSUR, ALBA i UNASUR).
Eleccions presidencials: Brasil
Al Brasil, les eleccions presidencials s'enfronten a la candidata del Partit dels Treballadors, Dilmé Rousseff, recolzada pel sortint President Lula Da Silva contra l'antic governador de l'estat de Sao Paulo i abanderat del Partit Socialdemòcrata Brasiler, José Serra. Les etiquetes del partit són irrellevants, ja que tots dos candidats han fomentat i estan proposant continuar amb polítiques de desenvolupament agro-minerals de lliure comerç impulsades per les exportacions, i tots dos troben suport entre les elits empresarials i financeres. Malgrat els seus vincles amb les elits empresarials i evitant tota mena de transformació radical (o tan sols moderada) d'un sistema de distribució de riquesa i propietat de les terres enormement desigual, hi ha diferències essencials que afectaran al resultat: (1) l'equilibri de forces al continent americà, (2) la capacitat dels moviments socials brasilers d'articular les seves demandes amb llibertat, (3) el futur dels règims de centre-esquerra dels països veïns (sobretot, Bolívia, Veneçuela i Argentina), i (4) els consorcis de capital públic i privat per als camps petrolífers immensos recent descoberts davant les seves costes.
Serra desplaçarà la política exterior del Brasil cap a una major adaptació als Estats Units, debilitant o trencant els llaços amb l'Iran i reduint, o fins i tot eliminant, els programes d'inversions conjuntes amb Veneçuela i Bolívia. No obstant això, Serra no modificarà les polítiques comercials i inversors a l'exterior pel que fa a Àsia. Serra continuarà amb les polítiques de lliure comerç de Lula amb la intenció de diversificar mercats (excepte on Estats Units defineix «amenaces» geopolítiques o interessos militars) i promoure les exportacions dels sectors agrari i energètic-miner. Mantindrà la política de Lula de superàvit pressupostari i ajust fiscal i de rendes. És probable que les polítiques socials de Serra aprofundeixin i s'eixamplin les retallades de les pensions públiques i continuïn amb el seu criteri de restricció salarial, alhora que redueixen la despesa pública especialment en educació, sanitat i lluita contra la pobresa. En aquest àmbit fonamental que és l'explotació dels nous jaciments de gas i petroli immensos, Serra reduirà el paper de l'Estat (i la seva participació en els ingressos, els beneficis i la propietat) en benefici de les empreses petrolíferes privades de l'estranger. És menys probable que Serra fomenti la concertació amb els dirigents sindicals i que recorri a una major repressió «legal» de les vagues i a la criminalització dels moviments socials rurals, sobretot els d'ocupació de terres del Moviment dels Sense Terra (MST) . En l'àmbit de la diplomàcia, Serra s'aproximarà més a Estats Units i als seus polítiques militaristes, sense mostrar suport manifest a la intervenció militar directa. Un senyal que Serra subscriu el programa de Washington va ser qualificar al govern reformista de Bolívia de "narco-estat», fent-se ressò de la retòrica de Hilary Clinton, en marcat contrast amb els vincles amistosos entre els dos països durant el mandat de Lula. Sense dubte, Serra rebutjarà tota iniciativa diplomàtica independent que entri en conflicte amb les aspiracions militars nord-americans. La campanya d'Rousseff, en essència, promet mantenir les polítiques econòmiques i diplomàtiques de Lula, incloent la propietat pública majoritària dels nous jaciments de petroli i gas, el desenvolupament de programes de lluita contra la pobresa i cert marge de tolerància (encara que no suport ) a moviments socials com el MST o els sindicats.
Dit d'una altra manera: les alternatives són donar un pas enrere per tornar a les polítiques repressives i conformistes de la dècada de 1990, o mantenir l'statu quo del lliure mercat, la política exterior independent, els programes de lluita contra la pobresa i una major integració a Amèrica Llatina.
Si guanya Serra, l'equilibri de forces a Amèrica Llatina es desplaçarà cap a la dreta i, amb això, es reafirmarà la influència i capacitat d'acció nord-americà en tots els veïns de centre-esquerra del Brasil. Serra seguirà en bona mesura els passos de Lula en política interior, administrant programes de lluita contra la pobresa a través dels seus funcionaris, ja que garanteixi que el suport dels moviments socials a Lula es debilita. Davant unes opcions tan limitades, les principals associacions empresarials de Sao Paulo donen suport a Serra (tot i que determinats personatges del món dels negocis donen suport als dos candidats), mentre que els sindicats també estiguin en l'òrbita de Rousseff, els moviments socials com el MST, que es van sentir traïts quan Lula va incomplir la seva promesa de reforma agrària, fan campanya «contra Serra», de manera que donen suport indirectament a Rousseff. El dit segons el qual «Amèrica Llatina va cap a on va el Brasil» té alguna cosa més que una mica de veritat, sobretot si analitzem el futur i les perspectives econòmiques de major integració per a Amèrica Llatina.
Eleccions legislatives: Veneçuela
La Veneçuela de Chávez és la clau per a les perspectives de canvi social progressista a Amèrica Llatina. El govern socialista democràtic dóna suport als règims reformistes d'Amèrica Llatina i el Carib, i amb la seva despesa pública s'ha consolidat avenços pioners en l'àmbit de la salut, l'educació i els subsidis alimentaris per al 60 per cent dels sectors més pobres de la població.
Malgrat la immensa popularitat de Chávez durant tota la dècada i als innovadors programes de redistribució i canvis estructurals progressistes, hi ha un risc evident i imminent de que la dreta realitzi progressos significatius en les eleccions legislatives futures.
El Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) encapçalat pel president Chávez té en el seu haver sis anys d'una taxa de creixement elevada, un augment de la renda i un descens de la desocupació. En contra juguen els 18 mesos de recessió en curs, una taxa d'inflació i criminalitat molt altes i unes restriccions pressupostàries que limiten la implantació de programes nous.
Segons els documents de l'agència oficial d'ajuda exterior nord-americana, en la precampanya electoral veneçolana Washington ha dipositat més de 50 milions de dòlars a les arques d'una oposició controlada pels «fronts» polítics i d'ONG que fomenten els interessos nord-americans, centrant-se en la unificació de faccions opositores enfrontades, subvencionant el 70 per cent dels mitjans de comunicació privats i finançant a organitzacions comunitàries controlades per l'oposició en els barris de classe mitjana i baixa. A diferència dels Estats Units, Veneçuela no exigeix que els destinataris de fons de l'exterior que actuen en nom d'una potència estrangera es donin d'alta com a agents estrangers. La campanya de la dreta es centra en la corrupció governamental i el tràfic de drogues, una orientació inspirada per la Casa Blanca i The New York Times, que s'obliden d'assenyalar que el Fiscal General de Veneçuela ha anunciat l'obertura de processos judicials contra 2.700 casos de corrupció i 17.000 casos de tràfic de drogues. L'oposició i The Washington Post indiquen que el sistema de distribució estatal (PDVAL) no aconsegueix donar curs adequat a diversos milers de tones d'aliment, el que fa que es facin malbé i acabin a les escombraries, però no expliquen que tres antics directors estan en la presó i que el ministeri d'alimentació subministra al país un terç d'aliments bàsics per al consum a uns preus que arriben a ser un 50 per cent més baixos que en els supermercats privats.
Sens dubte, la dreta farà progressos significatius en les eleccions legislatives, senzillament perquè parteixen d'una situació inicial baixa, la seva terra, ja que van boicotejar les últimes eleccions. No és probable que la seva campanya contra la corrupció escombri la majoria que dóna suport a Chávez, ja que el seu anterior abanderat, l'ex president Carlos Andrés Pérez, va ser condemnat per un frau de milers de milions de dòlars i per apropiació indeguda de fons públics. Els governadors i alcaldes opositors també han estat acusats de frau i malversació de fons i es refugien a Miami. No obstant això, encara que la majoria dels votants considera que Chávez és honrat i està net, no es pot dir el mateix d'alguns càrrecs públics del seu govern. La pregunta és si els votants van a reelegir-los malgrat els seus antecedents per tal de donar suport a Chávez, o si es van a abstenir. L'abstenció nascuda del desencant, i no d'un gir electoral a la dreta, és la major amenaça per a una victòria decisiva del PSUV.
A la cursa cap a les eleccions legislatives, el PSUV va celebrar unes primàries en què molts consells comunals van elegir candidats locals i populars enfront dels escollits pels sectors oficialistes. Serà revelador veure si els candidats de la base obtenen millors resultats que els escollits «des de dalt». Una victòria dels primers enfortirà els sectors socialistes del PSUV en contraposició als moderats.
El procés electoral està molt polaritzat seguint demarcacions de classe social, segons les quals la majoria de les classes més baixes donen suport al PSUV i les classes mitjanes i altes donen suport gairebé uniformement a la dreta. No obstant això, hi ha un sector significatiu entre els més pobres i els sindicats que està indecís i no molt motivat per votar. Potser decideixin el resultat final en districtes electorals essencials, i allà és on la campanya s'agreuja. Per a la victòria electoral del PSUV és clau si els sindicats, els comitès de les fàbriques gestionades pels treballadors i els consells comunals van a fer un esforç important per aplacar als votants més reticents i que votin a candidats esquerrans. Fins als sindicalistes militants i les organitzacions de base de treballadors s'han centrat visiblement a disculpar (assumptes salarials) «locals» o «economicistes» o a ignorar les qüestions polítiques més generals. El seu vot i la seva activitat com a líders d'opinió encarregats de mostrar «la panoràmica global» són fonamentals per vèncer la inèrcia política i, fins i tot, el desencís cap a alguns candidats del PSUV.
Conclusió:
Les properes eleccions del Brasil i Veneçuela exerciran un impacte decisiu en la política, la política econòmica i les relacions d'Amèrica Llatina amb els Estats Units durant tota la segona dècada d'aquest segle. Si Brasil «tomba a la dreta", enfortirà incommensurablement la influència dels Estats Units a la regió i farà callar una veu independent. Tot i que cap candidat donarà cap gran pas endavant cap a una major justícia social, si resulta elegit la candidata preferida per Lula, Dilmé Rousseff, suposarà un avenç en el camí cap a una major integració llatinoamericana i una política econòmica i exterior relativament independents. Sortir triada no obrirà la porta a cap canvi estructural de grans conseqüències.
Una victòria dels socialistes veneçolans reforçarà la determinació de Chávez i la seva capacitat per prosseguir amb les seves polítiques de benestar social, contra l'imperialisme i de suport a la integració. L'actitud ferma de Chávez oposant-se a la militarització dels Estats Units, inclòs el cop d'Estat d'Hondures i les bases militars nord-americanes a Colòmbia, animen als règims de centre-esquerra a adoptar una actitud moderada, però fonamentada, en contra de la militarització. Les reformes socialistes de Chávez a Veneçuela exerceixen pressió perquè els règims de centre-esquerra introdueixin mesures legislatives de reforma social i fomentin els programes de lluita contra la pobresa i de creació de consorcis públic-privats, en comptes de seguir les mesures neoliberals de la dreta proestadounidense més dura. Al Brasil, la qüestió és votar pel mal menor, mentre que a Veneçuela es tracta de votar pel bé més gran.
