Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris: per una banda, el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) per a l’alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l’aprenentatge del català, l'espanyol i l'anglès; d'una altra, el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), per a l’alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l’anterior; i per acabar, el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l’assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària. Aquest disseny del PIP, però, també podria canviat enguany amb l'aprovació d'un nou decret l'esborrany del qual ja s'ha presentat que deixaria com a obligatòria només l’assignatura de valencià i prohibiria que s’imparteixin en català més de dues àrees de coneixement; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l’assignatura de valencià i cap àrea temàtica més en català.
Però tornem a l'argument a què feia referència al principi i comparem-lo amb els merders que munten diverses organitzacions espanyolistes quan un o dos nens no reben l'ensenyament totalment en espanyol a alguns llocs de l'Estat. Aquí són més de cent mil nens i nenes i tothom calla, gairebé ningú no aixeca la veu. No hi ha cap daltabaix, la nació lingüística es fa fonedissa i desapareix de la vista de qui intenta veure'n les reaccions. Els partits que es diuen catalanistes i que tant defensen la llengua al Principat, almenys retòricament, no existeixen quan es vulneren els drets de cent mil persones que parlen la mateixa llengua i que depenen del mateix estat que ells. La parcel·lació a on ens ha portat el disseny autonòmic espanyol és un veritable carreró sense sortida en què tothom entén que un espanyol es preocupi per l'espanyol als Estats Units d'Amèrica però no entén, per exemple, que un andorrà es preocupi pel valencià en l'ensenyament a Alacant. De fet, les i els meus alumnes de Secundària -a les quatre províncies catalunyeses- em demostren any sí i any també que després d'ensenyament obligatori no saben ni per aproximació on es parla la llengua que aprenen en la meva assignatura.
Enguany, per enèssima vegada, centenars de milers de xiquets i xiquetes van triar l'opció de fer els seus estudies en català al País Valencià però com que no hi ha més places que les que la Generalitat de baix posa a l'abast dels alumnes i aquestes només són 149.430 no ho podran fer. I això passa precisament mentre es tanquen les assessories de valencià de la Conselleria d'Educacó i a la ciutat de València dels 95 centres públics que hi ha només 47 ofereixen una línia d'ensenyament en català.
Ara bé, si la situació a l'educació primària i secundària és fotuda, on es dóna l'autèntica estocada de gràcia a l'ensenyament del català al País Valencià és a la universitat. Així, segons l'informe "Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes", només un 1.8% dels estudiants rep les classes en valencià, mentre que un 53.7% ho fa exclusivament en castellà.
Si no entenem que la llengua va més enllà dels límits que marquen les adhesions territorials bàsiques de “Catalunya”, “País Valencià”, “Balears” o el que sigui, si no entendrem que mantenir aquestes divisions territorials absurdes quan parlem de llengua ens porta directament a la desaparició com a cultura ja que hi ha zones on la llengua està agonitzant i el poder polític imperant el que fa és ofegar-la tant com pot, i si no entenem que sense cultura no hi ha nació ni país... ens queden quatre dies, si no són tres ja.
