A la premsa espanyola, si hi ha un consens bàsic, aquest és l’atac permanent al govern veneçolà. I, mentre, un silenciament sistemàtic dels governs dictatorials i criminals amb els quals la nostra política exterior comparteix negocis i altres afers inconfessables. Contràriament a Hugo Chávez, Teodoro Obiang –al qual Felipe González es va referir com “el meu germà i amic”- no celebra eleccions netes; de fet s’ha perpetuat durant tres dècades en el poder i gràcies a la mafiocràcia familiar d’Obiang, Guinea Equatorial és un dels països més pobres del món malgrat la seua producció de petroli (el gran demoni Hugo Chávez, per contra, va nacionalitzar el petroli iniciant un procés de redistribució de la riquesa en un país ric amb habitants majoritàriament pobres). De fet, les eleccions a Guinea Equatorial sempre són una gran farsa, però el govern espanyol continua destacant els (inexistents) avanços democràtics del dirigent cleptòman. La particular sociologia electoral d’Obiang s’ha traduït en un suport del 96.5% dels vots en les eleccions del 2009. Què dir del rei Abdulà de l’Aràbia Saudita? Aquest amic íntim de Juan Carlos de Borbón, màxim dèspota d’una monarquia feudal, representa a la perfecció el cinisme inherent a la política exterior d’un Estat com l’espanyol. Per si tota aquesta llista no fóra terrorífica, entre els amics tèrbols del Ministeri d’Assumptes Exteriors, també trobem a Àlvaro Uribe, màxim campió en l’especialitat de violació dels drets humans a Colòmbia. Fa poques setmanes es va trovar una fossa comuna amb 2000 cadàvers soterrats per l’exèrcit i 90 parlamentaris colombians que van donar suport a Uribe com a president estan sent processats o romanen empresonats per l’escàndol de la narcopolítica, però, tot i això, les empreses espanyoles amb presència a Colòmbia (Prisa, Endesa, Telefònica, Iberia, BBVA i Cepsa) van demanar públicament la reelecció d’Uribe. També trobem amics més exòtics com Nursultan Nazarbayev, que, triat amb el 88% dels vots en la ficció democràtica que és Kazakhstan (segons l’OCDE), es passeja tranquil·lament per la residència del rei a Palma de Mallorca tots els estius. En la darrera visita oficial espanyola a l’ex república soviètica, encapçalada pel ministre d’Exteriors, Repsol i Indra, una de les majors empreses armamentístiques espanyoles, van fer uns suculents negocis patrocinats per Juan Carlos de Borbón. I amb la discreció pròpia d’aquests casos en la premsa espanyola.
El magnífic escriptor i antropòleg català Albert Sánchez Piñol ens explicava en la conclusió del seu llibre Pallassos i monstres, la història tragicòmica de vuit dictadors africans (Edicions La Campana) que “els monstres africans [Obiang, Bokassa, Amin Dada…] no haurien prosperat sense l’ajuda interessada dels governs occidentals”. I també ens diu: “Allò més trist és que per enderrocar els monstres no hagués calgut cap guerra imprevisible. N’hi havia prou de retirar la mà embrutida que els sostenia. Retirar-la sense dubtes ni vacil·lacions. Els ciutadans dels seus països haguessin fet la resta, abans o després. Però avui dia continua vigent una visió tripartida del gènere humà: occidentals, pintorescos i salvatges. El primer grup és intocable; el segon, irrisori. Al tercer li calen més de mil morts per conquerir menys d’un minut en els noticiaris”. Malauradament, avui dia, dos mil morts en una fossa comuna a Colòmbia no conquereixen ni un segon de telediari, ni mig editorial de diari.
