- Què recordarà del temps que hi ha entre el 20 febrer 2003 [dia del tancament d'Egunkaria] i el 12 d'abril del 2010?
- Recordaré l'entrada de la Guàrdia Civil a casa meva a la una i mitja de la matinada i la sensació que un projecte de moltes persones i molta il.lusió en favor de l'euskera s'anava pel forat del vàter. Recordaré la solidaritat dels mitjans de comunicació catalans i, molt especialment, d'EL PERIÓDICO. Antonio Franco, durant un acte públic, em va dir: «Martxelo, et coneixem, et creiem i et volem». Això no s'oblida mai. No vull semblar pilota, però el cert és que, més enllà d'Euskadi, el suport que ens ha donat la societat catalana no ens l'ha donat ningú.
- Què és el que més ha marcat aquesta llarga espera de set anys?
- El suport de la gent. D'aquesta gent que no et coneix de res i et per pel carrer per preguntar com van les coses o el xofer d'autobús que et pita i et crida: «Aurrera Egunkaria». Em donava la impressió que compartien la meva angoixa.
- I la seva denúncia de tortures, en quina situació està?
- Està pendent de ser admesa pel Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. La de Xabier Oleaga està ara pendent que es pronunciï el Constitucional, la d'Uria es va tancar i la de Auzmedi ha d'estar als llimbs perquè no sabem res. Per això em reconforta especialment que la sentència reconegui entre línies que vam dir la veritat i anoteu de manera expressa una manca de control judicial suficient de les condicions de la incomunicació.
- Qui ha de treure conclusions d'aquesta història?
-Diria que l'Estat -encara que és difícil posar-li cara-, i els que hi van estendre la moda que tot és ETA i tot val contra ETA. També hauria de treure el magistrat que es va empassar un informe policial de la manera més acrítica que es pot un imaginar, i la Guàrdia Civil, severament corregida per les consideracions del tribunal.
- Vostè creu ara que la justícia a Espanya funciona?
- No ho he cregut. Amb els casos bascos d'accent polític hi ha un problema greu, i és que qualsevol cosa que porti l'Audiència Nacional acaba a la presó. És com una tendència natural. Em sembla que seria bo que la sentència que ens ha absolt, i que signa el president del Penal, marqués un abans i un després. Interpreto que hi ha una voluntat d'advertir que hi ha de ser més diligent en la instrucció d'una causa, i que no es pot acusar de qualsevol cosa sense proves. Encara recordo el cas de De Juana Chaos i les paraules d'un ministre que va arribar a dir que si no hi havia proves, les inventarien. Aquest dèficit ha de canviar i considero que el tribunal ha donat ara alguns avisos perquè passi.
-Sostenen alguns que el cas Egunkaria demostra que estem en un sistema de garanties.
- Jo els preguntaria si és una garantia que amb un informe de la Guàrdia Civil es tanqui un diari de la nit al dia, deixant al carrer a 150 treballadors, si és prova d'un Estat garantista que un dels ara absolts es passés un any i mig a la presó, i un altre, més de vuit mesos, si és garantia que romanguis set anys amb els teus béns bloquejats a l'espera de judici ...
- Li alarma que les acusacions populars seguissin encara ahir vinculant Egunkaria amb ETA?
- Alguns són professionals de la querella. Vaig a respectar més a les víctimes que els que parlen en nom de les víctimes i estan acampats a l'Audiència Nacional per muntar un embolic gros amb tot el que passa al País Basc. Aquests no estan acostumats a perdre i el seu és elevar el to. Tenen dret a recórrer. Si volen, que ho facin.
- El suposarà això alguna inquietud?
- Home, un recurs al Suprem ens va a ocupar i preocupar, però la sentència que signa la Sala Penal és tan contundent i ferma que resultarà molt difícil obviar el que diu. I entre això que diu, figura que no hi ha la més mínima prova per sostenir el nostre vincle ni el del diari amb ETA. Per això, si s'ha de jugar aquest partit al Tribunal Suprem, el jugarem.
- S'ha plantejat demanar un rescabalament pel dany sofert?
- Hem acollit molt positivament que la sentència no faci esment a possibles indemnitzacions. Ja vam dir que el primer era l'absolució, i després, la justícia. Estem en el primer punt-a l'absolució-i desconeixem si els que han perdut optaran per recórrer. Quan la sentència sigui irrebatible, parlarem de la resta.
