Contra la censura

Si no m’importa, per què ho esmento? Doncs, simplement com el cas més obvi, més fort, del fet que els organismes espanyols continuen tenint una mentalitat tancada i poc (sovint, gens) democràtica, amb la qual retallen sempre que poden les llibertats, tant si s’exerceixen de forma individual com col·lectiva. Sabem de fa temps que a Espanya encara es tanquen diaris del País Basc i, al cap d’uns anys, es diu que res, que el diari no era culpable de res (vegeu encara la situació d’Egunkaria). A Espanya es prohibeixen partits polítics del País Basc i fins i tot es participa de la idea –increïble, tant des d’un punt de vista jurídic com democràtic– de la “contaminació”, de manera que s’accepta que hi ha gent essencialment “dolenta”, que ho ha estat, ho és i ho serà. Aquesta gent no pot participar en res políticament bo (encara poden comprar pa a la fleca, però aviat se l’hauran de fer a casa), de manera que quan algun d’ells vol crear un partit o té una iniciativa política, el partit i la iniciativa es posen immediatament fora de la llei: els ciutadans que ho volen organitzar, ho contaminarien, i això s’ha d’evitar.

Els exemples es poden multiplicar per molt. Vegeu, per exemple, el magnífic escrit “La paradoxa de Garzón”, redactat per persones vinculades a organitzacions de l'estat espanyol que treballen en l'àmbit dels drets humans. Això és el que hi ha a l’Espanya (post)franquista. Resulta certament sorprenent, al·lucinant –i és un mal presagi per al futur– que un Estat de la Unió Europea, a través dels seus òrgans de justícia, pugui fer coses d’aquestes amb impunitat, fins i tot amb un cert aplaudiment exterior (tot i que en la majoria de casos, ningú no aplaudeix, simplement –déu n’hi do!– tothom ho accepta o, com els agrada de dir als espanyols, tothom ho “acata”).

Si recordo tot això és per dir que darrerament s’estan produint noves onades d’intolerància, agressió i censura inquisitorial. L’exemple més clar i més recent és que TV3 ha hagut “d’ajornar” la retransmissió del programa “Monarquia o República?” que, durant mesos, ha estat preparant l’equip, molt prestigiós, de Montserrat Armengou i Ricard Belis, que han obtingut reconeixements i premis, entre altres el Premi Dignitat 2008, concedit per la Comissió de la Dignitat que treballa pel retorn dels anomenats “Papers de Salamanca” i per tot allò relacionat amb la memòria històrica i la condemna del franquisme. La Comissió ha condemnat la suspensió del reportatge i ha convocat a un acte de protesta (vegeu-ho).

No he vist, però, gaires protestes més. Jo en protesto. I ho faig per principis, no simplement perquè hagués estat entrevistat per al programa. Quan em van fer l’entrevista, vaig opinar, és clar, amb tota llibertat (només faltaria!), però ja vaig dir als responsables que allò les autoritats –no solament les televisives– difícilment ho deixarien fer públic. Ells van dir –són gest professional i honesta– que treballarien amb llibertat i que recollien en el programa tant visions monàrquiques com antimonàrquiques. Vaig saber, però, que hi havia hagut gent –sense dir noms– que s’havien negat a intervenir en el programa. Com que és segur que no ho feien ni per vergonya ni per ganes de defugir protagonisme, era ben clar que ho feien per “discreció”, per no haver-se de mullar en un assumpte com aquest que, pel que es veu, encara és tabú a Espanya. Que també ho sigui a Catalunya em fa angúnia. Algú s’imagina que la BBC no pogués fer un programa perquè potser la reina i la monarquia no hi quedaven gaire ben retratats? A la Gran Bretanya s’organitzaria un escàndol de dimensions colossals.

¿Al cap de trenta-cinc anys encara no es pot recordar que l’actual rei d’Espanya va ser elegit per Franco? ¿Encara no es pot recordar que el rei mateix accepta aquesta herència feixista, perquè cada vint-i-dos de novembre celebra el seu accés al tron, en comptes de celebrar-lo el desembre, que és quan es va votar i aprovar la constitució espanyola? Estem en un país en què no solament no es pot opinar lliurement sinó que ni tan sols es poden recordar fets històrics absolutament contrastats i objectius. Això deu voler dir que el personal es pensa que se’n sortirà del tractament intensiu d’amnèsia que ens està aplicant.

Doncs, no, no se’n sortirà. El reportatge es farà públic algun dia, quan la inquisició espanyola no tingui tant poder. Mentrestant, els ciutadans no hem de callar ni hem de deixar d’actuar. Les consultes de diumenge en vuit són una oportunitat, com ho serà la protesta massiva que es faci si es publica la sentència sobre l’Estatut, com ho són tots els gestos de creació de nous models i noves realitats específics de Catalunya i per a Catalunya, perquè tots són gestos de revolta civil i democràtica. És el que necessitem ara més que mai.