La mort del pres, acompanyada de la notícia de noves vagues de fam contra el govern cubà, no és una ocasió que els mitjans de comunicació i els sectors més dretans puguin deixar escapar per a criminalitzar la Revolució cubana. Qui defensaria la mort d’un pres en vaga de fam? I qui no es posaria en contra d’un govern que no ha evitat la mort d’aquest pres? Terreny adobat per a la demagògia, doncs. El més curiós, però, és que els mateixos que ara s’afanyen a condemnar al govern cubà són els primers a manifestar-se contra el xantatge que segons ells suposa una vaga de fam, això sí, sempre que aquest suposat xantatge provingui d’aquells que els van en contra, és clar. Què diuen, aquests mateixos, quan el pres en vaga de fam és l’Amadeu Casellas? Què deien, quan qui estava en vaga de fam era en Tomàs Sayes? O en el cas de presos polítics 
catalans o bascos? Doncs una de dos: O callen o atien el foc contra els presos. Silenciar o criminalitzar. No és la meva intenció posar en un mateix sac tots aquests casos, es tracta tan sols d’evidenciar un cop més la doble vara de mesurar d’alguns, en funció sempre dels seus interessos imperialistes i classistes, que alhora tenen la poca vergonya de presentant-se com els més autoritzats per jutjar de forma neutral i objectiva, per sobre del bé i del mal.
Ens hauríem de preguntar per què només es parla dels autodenominats “presos de consciència” de Cuba i s’obvien sempre els dels països capitalistes de la regió; per què no es parla mai de la “dissidència” colombiana, per exemple. O dels milers de persones que passen gana als països capitalistes d’Amèrica Llatina. Per què no s’explica mai que quan un huracà passa per Cuba no hi ha ni un sol mort, mentre que quan hi ha un terratrèmol al país veí d’Haití hi ha desenes de milers de morts. O per què els que critiquen al govern cubà són els mateixos que aplaudeixen sense vergonya el cop d’estat a Hondures o el del passat 2002 a Veneçuela. Aquests són els demòcrates?
Hauríem de recordar qui hi ha al darrera i què vol la denominada “oposició cubana”. Malgrat la seva cara amable, malgrat que intentin sempre disfressar-se de demòcrates de tota la vida, a les seves files s’hi amaga el bo i millor de l’extrema dreta americana, els rics que van fugir de l’illa, cames ajudeu-me, amb el triomf de la Revolució i defensors de les doctrines neoliberals més salvatges. Resumint, aquells que voldrien retrocedir mig segle i que Cuba tornés a ser una joguina en mans de l’oligarquia i dels EUA. Els que encara no han paït que a Cuba els pobres deixessin de ser pobres i els rics deixessin de ser rics fa 50 anys. Aquells que no poden suportar que, gràcies a la Revolució socialista, Cuba encapçali els rànquings dels països d’Amèrica Llatina lliures d’analfabetisme, amb menys mortalitat infantil, més accés a l’educació, des de la primària a la universitat, o més esperança de vida. O que no suporten que el cubà sigui el primer govern del món que promou la despatologització de la transsexualitat, per posar només un altre exemple on Cuba és capdavantera. En definitiva, aquells que no volen ni justícia social, ni igualtat, ni llibertat; ni al seu país ni enlloc. Aquesta és l’”oposició cubana”.
Per tant, abans d’emetre judicis ràpids sobre el que està bé i el que no i repartir culpabilitats a la lleugera, cal situar a tothom al seu lloc. A partir d’aquí, que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.
