Els diccionaris ens donen, doncs, unes definicions genèriques de corrupció carregades de moralització, segons les quals el corrupte és aquell qui, per iniciativa pròpia o per invitació aliena, s’allunya del recte camí i cau en la temptació de perdre la integritat, la rectitud o el sentit del deure. Com tots els conceptes morals, passa aleshores que, la percepció sobre la corrupció serà una valoració subjectiva que partirà dels valors, prejudicis o principis ideològics que la societat i cada un dels seus membres utilitzin com a mesura.
Ras i curt: és corrupte el regidor d’un partit autoanomenat independentista que, davant la possibilitat de passar d’un salari com a educador de carrer d’uns 840€ a una gratificació com a tinent d’alcalde d’uns 3.600€, decideix investir com a batlle de la seva ciutat un dels promotors del “Foro Babel”? Tot i que molts del potencials lectors d’aquest article pensaran el contrari, la resposta correcta en el marc jurídico-polític actual (que no és sinó el reflex de la ideologia dominant i, en darrer terme, un dels principals mitjans de reproducció i supervivència del sistema de dominació) és No!
I aleshores, on posem la ratlla del 5? Què cal fer per ser considerat corrupte? Quina és la famosa corrupció que volem evitar? El malbaratament del diner públic o només el furt? El nepotisme? El tràfic remunerat d’influències? La despreocupació per l’interès col·lectiu? Només les privatitzacions i adjudicacions a dit, o totes les actuacions que beneficien una minoria en detriment de l’interès general?
La nostra resposta, d’acord amb aquella frase de Lenin “la nostra moralitat es deriva dels interessos de classe del proletariat”, és, doncs, fàcil d’intuir i, alhora, impossible de realitzar-se a la pràctica en un sistema de dominació que basteix el seu cos ideològic i moral en l’exaltació de les actituds que responen als interessos diametralment oposats: els dels explotadors, especuladors i oportunistes.
Mirant, llavors, de ser alhora pragmàtic i modern, he tafanejat a la Wiquipèdia i hi he trobat (amb gran sorpresa) una definició de corrupció que penso que ens podria ser un pèl més útil: La corrupció política és el conjunt d'actituds i activitats amb les quals una persona transgredeix compromisos adquirits amb d'altres persones, utilitzant la confiança i els privilegis atorgats per aquests acords presos, amb l'objectiu d'obtenir un benefici aliè al bé comú.
Dit d’una altra manera: la corrupció és inherent al sistema parlamentari capitalista. És el mecanisme pel qual uns representants polítics que en teoria han de servir el bé comú i que han estat escollits, segons creuen els electors, per defensar els interessos generals, actuen un cop dins les institucions en el sentit diametralment oposat a l’esperat: supeditant els interessos col•lectius al benefici particular de persones, empreses o corporacions.
No es tracta, per tant, només de bons i de dolents: es tracta que el propi sistema econòmic es dota d’una suprastructura política que té com a finalitat principal aconseguir que els representants escollits per la majoria (les classes populars), acabin defensant els interessos d’una (o unes) minories. Com? A cop de talonari públic o privat. Enriquint-los i elevant-los (o, com a mínim, fent-los-ho creure) a la categoria de gestors del propi sistema. Per acabar-ho d’adobar, l’acció judicial es redueix a un hipòcrita tractament estètic que només intervé en aquells casos escandalosos d’enriquiment sobtat que no compten amb el consens o beneplàcit general de les diferents famílies.
Aleshores, ara i aquí, què hi podem fer? Doncs com deia la convocatòria Contra la corrupció i la impunitat: mobilització popular en defensa del bé públic: “Transformar la nostra indignació en moviment”.
Moviment popular, ja que certament, el principal antídot contra la corrupció és el control democràtic de les institucions. I aquest només serà possible amb la conquesta, per part de la ciutadania i dels sectors populars organitzats, del protagonisme en la vida política, tant a través de la mobilització, com de la dinamització de mecanismes reals de participació democràtica. Qualsevol reforma legal o pacte polític que no incorpori mecanismes més efectius de participació del conjunt de la població en l’elaboració i el control de les polítiques públiques no serà res més que nova operació de maquillatge.
I moviment polític, que faci possible avançar en aquest camí de la radicalitat democràtica, i que fixi per al nostre poble un horitzó en el qual sí que sigui possible (tot i que no automàtic) eradicar la corrupció: la superació del capitalisme i la construcció d’una república democràtica, de base popular, garant d’una societat plenament igualitària.
Em sembla oportú prendre’m la llicència d’acabar amb uns paràgrafs d’un recent article d’en Josep Maria Terricabres: “No hem d’oblidar, però, que, a més de formes diverses de corrupció, també hi ha sistemes que afavoreixen la corrupció. El capitalisme n’és un exemple clar. Un sistema econòmic orientat al guany porta a buscar totes les maneres possibles de guanyar, encara que això impliqui comportaments individuals o col•lectius poc legals, alegals o il·legals (...)
Perquè ara molts pensen que la corrupció és ficar-se diners a la butxaca que són dels altres. I això és corrupció, evidentment, però no pas l’única. Perquè, què n’hem de dir, per exemple, del tancament i/o la deslocalització de moltes empreses amb la idea que “l’empresa és meva” i puc fer amb ella (i amb els treballadors utilitzats fins ara) absolutament el que vulgui? No és aquesta una forma subtil (o no tant!) de corrupció econòmica, laboral, empresarial, urbanística i social, a costa dels interessos dels treballadors, potser dels clients, dels proveïdors i de l’entorn econòmic i social que fins ara han recolzat l’empresa?
En aquest sentit penso que el capitalisme no té solució. Si el guany és el seu objectiu prioritari, és ben clar que el buscarà per totes les escletxes i racons. El capitalisme sempre és fidel a si mateix.”
