«Però qui són
aquesta gent que fatxendeja tant,
cap on van
mostrant el cos tan bell com agressiu.
[...]
«Ballen junts la puta Cultura
i el xapero Benestar,
en la nit tèbia es gronxen
obrint un màgic vals,
que per ells tot el món és un sol ritme,
plens d’orgull revoltat viuen
conjurant el futur amb les mans».
Al carrer dels quatre llits, poema de Miquel Martí i Pol musicat per Lluís Llach [lletra i cançó]
Dit això, va explicar que es penedia d'haver cedit als atacs: «Em penedeixo molt d'haver decidit un dia reduir els nivells de col•laboració amb Martí i Pol». El músic baixempordanès, ara retirat dels escenaris, va reconèixer que tots dos es van «acovardir massa» davant de les crítiques.
La serenor que li ha aportat el pas del temps va permetre que dimecres Lluís Llach apuntés directament contra els culpables, denunciant-ne l'actitud autoflegel•ladora: «Tinc la sensació que en una cultura petita com la nostra la col•laboració entre dues persones que sumaven provoca la gelosia de moltes altres».
Homenatge al poeta del poble en el 6è aniversari del seu traspàs
Lluís Llach va participar aquest dimecres passat al recital «Miquel Martí i Pol In Memoriam», pertanyent al cicle d’activitats del Voltreganès Estiuet de Sant Martí. L'acte, que va tenir lloc a les 
8 del vespre a l'Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà, es va organitzar per homenatjar el poeta, traspassat ara fa sis anys. L'honorança al poeta rodenc, molt amic de Llach, va coincidir amb l’aniversari de la seva mort, que fou l’11 de novembre del 2003.
El recital «Miquel Martí i Pol, In Memoriam», que és ja un acte fix dins del programa del cicle, va poder gaudir finalment de la presència de Lluís Llach, al qual ja s’havia convidat «i estava compromès des de fa temps a venir», tal com va explicar Gabriel Salvans, principal promotor del cicle cultural. «Ell decideix què es farà, però ens va demanar per obrir un col·loqui amb els assistents, ja que vol que tothom parli», va explicar Salvans.
Cada any, el record de Martí i Pol «s’ha convertit en una memòria íntima, per la relació que els seus amics hi havien tingut». En ocasions, «ha permès descobrir una altra faceta de personatges que no els relacionem amb la poesia», diu Gabriel Salvans.
Llach fa memòria i denuncia qui s'ho mereix
Llach va explicar en el debat que l'èxit que van tenir dos dels seus projectes conjunts, «Un Pont de Mar Blava» i «Porrera», els van acabar condicionant molt. El cantautor empordanès va recordar alguns comentaris de gent -entre ells de persones d'aquestes que s'anomenen «intel•lectuals catalans» que sovint són els que més autoodi i espanyolisme expulsen- que va començar a qüestionar la seva col·laboració.
El cap més visible d'aquesta tropa és sens dubte l'actual president del Consell de les Arts, Xavier Bru de Sala; un tradicional dinamitador de la cançó catalana disfressat de vetllador cultural català. De fet aquest individu es mereix un capítol a part perquè és tot un geni de les envestides catalanòfobes. Un ésser sotmès, miserable, que ha convertit el país en el blanc perfecte per alliberar totes les frustracions interiors, fent del menyspreu el seu mitjà de vida.
Doncs bé, com no podia ser d'altra manera, el cantautor s'hi va referir, amarat d'aquella ràbia que ja ha esdevingut resignació i cautela. D'aquesta manera, Llach no va citar explícitament el nom del porc, sinó que s'hi va referir apel·lant a «intel·lectuals del Consell de les Arts amb càrrecs presidencials».
D'entre els comentaris d'aquests falsos intel·lectuals minadors de la riquesa del país destaquen:
- Miquel Martí i Pol utilitza Lluís Llach.
- Lluís Llach s'aprofita de la qualitat de Miquel Martí i Pol.
. Lluís Llach fa pujar dalt de l'escenari el poeta en benefici propi.
-Lluís Llach i Martí i Pol són massa amics (comentari homòfob amb tics feixistes que va empènyer els artistes a "no sortir tant junts". Sens dubte una tragèdia per al país, objectiu dels agressors. «Fer-se aquesta reflexió ja és l'hòstia», va dir Llach).
Comentaris criminals que l'únic que pretenen és aixafar el potencial artístic del país, d'una qualitat excelsa, per tal d'impedir-ne l'excel·lència i projecció. I com molt bé saben els Països Catalans, aquesta estratègia espanyolista sovint és practicada per gent autòctona, àdhuc de cognoms catalans, presa per l'autoodi més virulent; emmalaltits per un terrible procés d'embogiment interior.
Una actitud condemnable, casada amb el feixisme i que perviu per les nostres contrades amb total impunitat. Un comportament submís que empeny les víctimes a odiar i atacar allò que l'enemic li diu que agredeixi i que provoca que un animal mesell esdevingui una fera assassina. La bèstia amansida, a conseqüència, descarrega totes les fúries interiors contra el feble, com un gos pres per la ràbia. Aquest és el vertader càncer del país, el que confirma que a Espanya hi abunden els dominadors i als Països Catalans els denigradors.
Obra conjunta inacabada
Un cop el poeta rodenc i el músic vergelità van decidir deixar estar «una mica» la seva col·laboració, explica Llach, la vinculació es va reduir perquè va «desaparèixer» l'excusa [la poesia] que tenien per veure's «cada 15 o 20 dies o un cop al mes». Aquesta voluntat de tornar a treballar conjuntament, però, va canviar en un viatge a París, una ciutat que tots dos tenien com a «referència cultural». Allà van decidir fer la cinquena col•laboració perquè volien, «des de la humilitat», tancar la seva «petita aportació a la cultura catalana».
Petita i humil aportació que sense feixisme hagués pogut ser molt més llarga i prolífica. Certament, allà van decidir iniciar la cinquena col•laboració, que no es va poder acabar per l'agreujament de l'asclerosi múltiple que patia el nostre poeta. El cinquè projecte entre músic i poeta havia de portar el nom «Arrels d'Univers», obra que no compta en el nostre patrimoni cultural per culpa dels professionals de la injecció de greix al jou. Martí i Pol va morir, i amb ell la possibilitat de fer realitat aquesta nova obra entre dos dels artistes més universals que hem tingut mai.
«La fullaraca ofega»
I Llach no va parar de referir-se a aquests paràsits nacionals. En la seva hora llarga de disquisició a l'entorn de la relació entre ell i Martí i Pol, l'artista va recordar que l'osonenc era un «molt bon poeta» malgrat que hi hagi qui ho hagi volgut discutir. «Martí i Pol tenia una capacitat de comunicació fabulosa, cosa que molta gent mai li ha perdonat», va remarcar un Llach clarivident; el qual va reblar: «Aquesta discussió [posar en dubte la genialitat del poeta] és una absurditat».
Per altra banda, el Llach estudiós de la poesia de Martí i Pol va destacar la qualitat de l'obra del poeta: «Martí i Pol és un immens poeta d'idees que va saber deixar la fullaraca per parlar de coses essencials». Va explicar que la poesia del geni estava a mig camí entre els poetes que donen més valor al formal i als que donen més valor al compromís. Per Llach, aquest aspecte té un gran valor en una societat on la «fullaraca t'ofega», fet que dóna a la poesia de Martí i Pol un «valor immens». Llach va tancar la seva participació en aquest acte amb la lectura de tres poemes de Martí i Pol.
No oblidem! Qui la fa la paga
Sens dubte, cal agrair a Lluís Llach que hagi recordat i explicat les atzagaiades que Martí i Pol i ell van haver de sofrir. Perquè tot i que no és gens agradable haver-les de reviure, les van patir els Països Catalans i la cultura catalana en el seu conjunt, i per tant és imprescindible donar-les a conèixer i difondre-les tant com sigui possible. Uns mals records que ens han de fer adonar de fins a quin punt hem de combatre l'enemic -començant per purgar casa nostra-, de la manera que calgui, si no volem morir com a poble.
Si al propi Llach li sap greu haver-se «acovardit», als catalans/es encara es n'ha de saber més, per haver perdut el que hem perdut. Que ho hagi de recordar i reconèixer ens ha de fer obrir els ulls. Són molts els que voldrien que aquest país no fos res més que una extremitat d'Espanya. Que per culpa d'aquests, dos dels nostres artistes de referència haguessin de matar la llavor creativa que els unia, és una massacre nacional que no podem perdonar. Vergonya ens hauria de fer haver de conviure amb qui ens voldria anihilats i vergonya de no haver aconseguit, encara, desfer-nos-en. És tal el nivell d'opressió que patim, que hem de consentir que dels nostres agressors se'n digui «intel·lectualitat catalana». Com diria en Llach: «Això ja és l'hòstia».
Això no fa res més que convertir-nos en un país cada dia més dolorosament aigualit, émamargament desnaturalitzat, radicalment sotmès i desoladorament vençut.
Els nostres mites nacionals són intocables i qui gosi immiscir-hi la seva petja se les heurà amb la nostra ràbia.
Ens obliguen a sentir cada vegada més odi i aquest odi algun dia esclatarà.
«Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense llum
dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú
cap demà.
Penseu en mi per créixer
en l'esperança d'uns anys millors,
la llibertat
que ens heu negat
brilla al fons dels meus ulls
encisats.
Sols el poder us tempta
i pel poder us veneu el cor,
però la clau d'or
del temps que fuig
la tinc jo i és la veu
del futur.
Mireu-me els ulls per créixer... per créixer... »
Mireu-me als ulls, Miquel Martí i Pol musicat per Lluís Llach [lletra i cançó]
