En primer lloc, Iván Cortés ha explicat els fets, tot remarcant que procedeix d’una família castellanoparlant i que haver après i fer servir el català és la seva aportació a la societat mallorquina. Els fets varen passar el 7 d’agost, quan ell i la seva al·lota Laura estaven a punt d’agafar un avió cap a Londres. Uns agents de la Guàrdia Civil els varen aturar per demanar-los la documentació. En dues ocasions va respondre a les preguntes que li feien en català. Finalment, davant el to agressiu d’un dels agents ho va fer en castellà. No va servir de res: els tres agents el varen arrossegar dins un quartet on va ser víctima d’una agressió al cap, al llavi i a l’estómac (Podeu veure un relat detallat dels fets a l’arxiu adjunt). A la seva arribada a Londres Iván Cortés es va desplaçar a un centre mèdic, on varen fer un informe amb les lesions. A la seva tornada a Palma es varen desplaçar primer a una comissaria de la Policia Nacional i després a un jutjat per posar una denúncia.
Tomeu Martí, coordinador de l’OCB, ha valorat els fets com a gravíssims i ha manifestat el seu suport a Iván Cortès. L’Oficina de Drets Lingüístics ha fet un seguiment del cas des del primer moment. El coordinador ha afirmat que els fets són comprovables, ja que hi havia càmeres que ho enregistraven tot. Martí considera, a més, que són injustificables: res en democràcia no justifica l’agressió a un ciutadà que simplement transitava per un aeroport. El coordinador ha assenyalat, a més, que no és la primera vegada, i ha recordat que l’OCB va fer una visita al Ministeri de l’Interior espanyol en els temps en que el responsable dels cossos de seguretat era Joan Mesquida. D’aquesta reunió en va sortir una ordre, que una altra vegada ha estat incomplerta pels mateixos agents, que obligava els cossos policials a respectar el dret dels ciutadans a parlar en català. Martí ha responsabilitzat de l’incident el delegat del Govern espanyol, Ramon Socies, que ha estat incapaç d’evitar que s’arribàs a l’extrem de l’agressió física. Aquest fet és conseqüència de la seva manca de resposta davant els actes discriminatoris anteriors. El coordinador ha afirmat que a la reunió de la junta directiva de l’OCB, que es farà avui vespre, es decidiran les següents passes a fer. Martí ha insistit que tots els ciutadans tenen el dret de parlar en català sempre i arreu, i que ningú pot ser discriminat per això.
Els fets narrats per Iván:
El passat divendres 7 d’agost vàrem viatjar a Londres des de Palma. En passar el control de passatgers de l’aeroport de Palma, dos guàrdies civils uniformats de blau marí i amb boina del mateix color varen aturar-me, a mi i a la persona que m’acompanyava, i ens demanaren la documentació. Els entregàrem el DNI i el passaport, respectivament, i acte seguit ens demanaren el número d’identificació i l’adreça. Nosaltres els facilitàrem la informació sense vacil·lar, amb normalitat i en català. Ens la feren repetir i la donàrem un altre cop en català. El guàrdia civil que es va encarregar d’agafar-me la documentació va dir, amb to agressiu: “háblame en español”. Vaig repetir les dades per tercer cop, ara en castellà.
El guàrdia civil que s’encarregava de la documentació de na Laura es va dirigir a mi amenaçant-me de manera explícita. No vaig entendre la situació ni què era exactament el que m’estava dient l’agent i vaig demanar que m’ho repetís: “¿cómo dice?”. En aquell moment, el guàrdia civil em va dir: “¿que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo”. I a la força, entre tres agents, em dugueren a un quartet proper al lloc on esdevingueren els fets.
Em van agafar entre tres guàrdies civils (els dos guàrdia civils que ens havien demanat la documentació i un altre que se’ls afegí) i, sense deixar-me dir res, em feren entrar dins un quartet mentre m’amenaçaven dient: “¡Ahora verás tú!”.
Encara no s’havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa. Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m’havia agredit ja no hi era. En el quartet també s’hi trobava personal de seguretat de l’aeroport assegut davant d’ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m’estaven copejant.
Després de l’agressió, m’explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos. Estaven visiblement ofesos perquè els vàrem parlar en català.
En aquells moments entraren dos guàrdies civils més demanant què havia passat. Un d’ells els respongué: “Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano”.
Em demanaren si tenia antecedents, no en tenc, i així els ho vaig fer saber. Un guàrdia civil més major que pareixia la màxima autoritat del grup de persones que em retingueren em va interrogar sobre la meva feina, la destinació del meu vol, els motius del viatge... Mentre m’interrogava ordenà que m’escorcollassin la bossa de mà que duia, la qual ja havia passat els controls adients.
Després d’això, em feren esperar aproximadament quinze minuts sense donar-me cap informació, sense saber què n’havia estat de na Laura, ni què farien amb mi.
El guàrdia civil major que se n’havia dut el meu DNI, me’l va tornar i s’encarregà de notificar-me que m’havien denunciat per alteració de l’ordre públic. Davant la meva pregunta de què significava aquella denúncia, què em suposaria, em va respondre: “Te citarán en el juzgado y cuando estés allí, declara lo que te de la gana”
Declaració Laura:
De cop, en qüestió de tres segons, tenien el meu company amb els braços immobilitzats, direcció a una porta. Abans que es tancàs, vaig veure amb claredat com l’agredien al cap. Vaig esclatar a plorar i a cridar: “Li estan pegant”. Tothom mirava, els passatgers, el personal de seguretat de l’aeroport, però ningú no va fer res.
Un guàrdia civil em va agafar del braç i em va retirar cap a un costat. Jo no feia més que demanar-li què havíem fet, què havia passat i demanar-li per favor que no peguessin més a n’Iván.
Alguns minuts després se’m va acostar un altre guàrdia civil visiblement més major que la resta i em va parlar de la falta d’educació que suposava haver-nos dirigit a ells en català. Jo estava intimidada, no vaig ser capaç d’obrir la boca, només escoltava el que deia. Aquest guàrdia civil va entrar de nou al quartet i li vaig dir al guàrdia civil que va quedar amb mi que si tot havia estat per una qüestió lingüística, la llei garantia el meu dret de parlar català en qualsevol àmbit, almenys a Mallorca. No li degué agradar perquè tot seguit em va tallar dient-me que si continuava així a mi també em ficarien al quartet. Jo li vaig respondre que no era legal i em digué amb un to xulesc i amenaçant: “¿Quieres que hablemos de leyes?, pues si a mí me da la gana lo puedo tener siete horas retenido allí dentro”.
Vaig optar per intentar suavitzar les coses i, òbviament en castellà, dir-li que érem gent normal i corrent que viatjava a Londres de vacances, que no havíem fet res, que n’Iván era una persona molt pacífica, que per favor no li pegassin...
Els altres guàrdies civils s’apropaven per torns per escoltar què li deia i em clavaven, un altre cop, la mirada intentant intimidar-me.
N’Iván sortí del quartet passats vint minuts eterns, amb la boca sagnant. El vaig abraçar i mentre ens abraçàvem em digué: “Anem d’aquí”. Jo li vaig demanar què li havien fet i ell em va dir que li havien pegat i a sobre l’havien denunciat.
L’endemà d’arribar a Londres, anàrem a l’hospital perquè li pegassin un cop d’ull a n’Ivan. Adjuntam l’informe mèdic de les lesions.
El passat divendres 7 d’agost vàrem viatjar a Londres des de Palma. En passar el control de passatgers de l’aeroport de Palma, dos guàrdies civils uniformats de blau marí i amb boina del mateix color varen aturar-me, a mi i a la persona que m’acompanyava, i ens demanaren la documentació. Els entregàrem el DNI i el passaport, respectivament, i acte seguit ens demanaren el número d’identificació i l’adreça. Nosaltres els facilitàrem la informació sense vacil·lar, amb normalitat i en català. Ens la feren repetir i la donàrem un altre cop en català. El guàrdia civil que es va encarregar d’agafar-me la documentació va dir, amb to agressiu: “háblame en español”. Vaig repetir les dades per tercer cop, ara en castellà.
El guàrdia civil que s’encarregava de la documentació de na Laura es va dirigir a mi amenaçant-me de manera explícita. No vaig entendre la situació ni què era exactament el que m’estava dient l’agent i vaig demanar que m’ho repetís: “¿cómo dice?”. En aquell moment, el guàrdia civil em va dir: “¿que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo”. I a la força, entre tres agents, em dugueren a un quartet proper al lloc on esdevingueren els fets.
Em van agafar entre tres guàrdies civils (els dos guàrdia civils que ens havien demanat la documentació i un altre que se’ls afegí) i, sense deixar-me dir res, em feren entrar dins un quartet mentre m’amenaçaven dient: “¡Ahora verás tú!”.
Encara no s’havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa. Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m’havia agredit ja no hi era. En el quartet també s’hi trobava personal de seguretat de l’aeroport assegut davant d’ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m’estaven copejant.
Després de l’agressió, m’explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos. Estaven visiblement ofesos perquè els vàrem parlar en català.
En aquells moments entraren dos guàrdies civils més demanant què havia passat. Un d’ells els respongué: “Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano”.
Em demanaren si tenia antecedents, no en tenc, i així els ho vaig fer saber. Un guàrdia civil més major que pareixia la màxima autoritat del grup de persones que em retingueren em va interrogar sobre la meva feina, la destinació del meu vol, els motius del viatge... Mentre m’interrogava ordenà que m’escorcollassin la bossa de mà que duia, la qual ja havia passat els controls adients.
Després d’això, em feren esperar aproximadament quinze minuts sense donar-me cap informació, sense saber què n’havia estat de na Laura, ni què farien amb mi.
El guàrdia civil major que se n’havia dut el meu DNI, me’l va tornar i s’encarregà de notificar-me que m’havien denunciat per alteració de l’ordre públic. Davant la meva pregunta de què significava aquella denúncia, què em suposaria, em va respondre: “Te citarán en el juzgado y cuando estés allí, declara lo que te de la gana”
Declaració Laura:
De cop, en qüestió de tres segons, tenien el meu company amb els braços immobilitzats, direcció a una porta. Abans que es tancàs, vaig veure amb claredat com l’agredien al cap. Vaig esclatar a plorar i a cridar: “Li estan pegant”. Tothom mirava, els passatgers, el personal de seguretat de l’aeroport, però ningú no va fer res.
Un guàrdia civil em va agafar del braç i em va retirar cap a un costat. Jo no feia més que demanar-li què havíem fet, què havia passat i demanar-li per favor que no peguessin més a n’Iván.
Alguns minuts després se’m va acostar un altre guàrdia civil visiblement més major que la resta i em va parlar de la falta d’educació que suposava haver-nos dirigit a ells en català. Jo estava intimidada, no vaig ser capaç d’obrir la boca, només escoltava el que deia. Aquest guàrdia civil va entrar de nou al quartet i li vaig dir al guàrdia civil que va quedar amb mi que si tot havia estat per una qüestió lingüística, la llei garantia el meu dret de parlar català en qualsevol àmbit, almenys a Mallorca. No li degué agradar perquè tot seguit em va tallar dient-me que si continuava així a mi també em ficarien al quartet. Jo li vaig respondre que no era legal i em digué amb un to xulesc i amenaçant: “¿Quieres que hablemos de leyes?, pues si a mí me da la gana lo puedo tener siete horas retenido allí dentro”.
Vaig optar per intentar suavitzar les coses i, òbviament en castellà, dir-li que érem gent normal i corrent que viatjava a Londres de vacances, que no havíem fet res, que n’Iván era una persona molt pacífica, que per favor no li pegassin...
Els altres guàrdies civils s’apropaven per torns per escoltar què li deia i em clavaven, un altre cop, la mirada intentant intimidar-me.
N’Iván sortí del quartet passats vint minuts eterns, amb la boca sagnant. El vaig abraçar i mentre ens abraçàvem em digué: “Anem d’aquí”. Jo li vaig demanar què li havien fet i ell em va dir que li havien pegat i a sobre l’havien denunciat.
L’endemà d’arribar a Londres, anàrem a l’hospital perquè li pegassin un cop d’ull a n’Ivan. Adjuntam l’informe mèdic de les lesions.
