Com si aquest Estatut fos res, com si el redactat final no fos més que un empastre cuinat per la colla dels que ens roben cada dia una mica o molt més o ens donés res que ja no tinguem. Algú es pot creure que una llei donada per un dels estats que ens ofeguen com a poble i com a classe serà res més que un nou dogal per lligar-nos curt un quant temps més? Jo no. I, pel que noto, sento i veig, cada cop menys gent s’ho creu.
Sense fer tan soroll mediàtic i sense tenir l’ànima de l’esclau, que sempre pregunta a l’amo fins i tot si pot tirar-se un pet, a Arenys de Munt una colla de gent ha tirat pel dret i, sense precipitar-se però tampoc vivint cagats de por tal com fan els partits del Parlamentet de Barcelona, han organitzat una consulta per saber si la gent del seu poble vol continuar sent espanyola o vol adreçar-se a la resta del món com a catalana. I és clar que hi ha més matisos i que molts volen ser espanyols i catalans però aquests, ja els ho aconsello jo, que votin per l’opció espanyola, que contempla això de ser de nació catalana i de nacionalitat (“región” en deien Franco i d’altres) catalana. L’altra, l’opció catalana, contempla ser de nació catalana i de la comarca del Priorat o de la regió del Camp (foteu-li vegueria si us agrada més). I jo trio aquesta segona.
Saltar-se la llei per ser lliures, aquest és el camí. I el camí, que quedi clar, no té port final, però passa per la independència de la nació catalana, aquella que comença a Salses i arriba fins a Guardamar, arrela a Fraga i s’estén fins a l’Alguer passant per Palma. Nació que xerra català, llengua catalana, dita de mil maneres diferents i complementàries i que vol ser lliure per decidir què vol ser. Pot ser que majoritàriament surti l’opció espanyola, la francesa o la italiana, i s’haurà de respectar. Pot ser. No passa res. El que no pot ser és que una llei escrita prohibeixi decidir, es digui Estatut(et) o Constitució. El que no pot ser és que la por sigui l’arma dels poderosos, aplicada i assajada cada cop que algun bri de llibertat tregui el nas. El que no pot ser és que triar sigui només possible quan parlem de companyia telefònica o de canal de televisió. El que no pot ser és que ens tractin com a menors d’edat quan s’arriba als temes importants, sigui la nació o sigui decidir entre si donem diners a la banca o als treballadors. El que no pot ser és que l’amo disposi i els administradors de la finca es pleguin a la seva voluntat per demostrar que saben administrar-nos. Ara volem decidir i Arenys ha posat la primera pedra per dir que volem triar.
De què tenen por els poders de l’Estat espanyol?, ells que són tan democràtics. Doncs de donar al paraula, de deixar-nos dir, de donar pas a qui parla. Ja ho deia Joan Maragall a “L’alçament” quan afirmava que “Els màusers foraden parets, foraden homes, maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? (...) Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a entendre una paraula!” I el malaurat Estat espanyol ho corrobora enviant un advocat de l’Estat, Jorge Buxadé, excandidat de la Falange, a prohibir en nom de l’Estat el suport de l’Ajuntament a la consulta i deixant via lliure a la mateixa Falange per manifestar-se aquell dia pels carrers d’Arenys. D’això se’n diu conrear la por.
I la gent dirà: de què té por un estat com l’espanyol, tan gran i tan modern? D’una consulta a uns veïns d’un poblet anomenat Arenys de Munt? De donar la paraula als seus ciutadans i ciutadanes? Doncs sí, els tenen por i més que a ells tenen por de la paraula, de la paraula redemptora que deia Maragall perquè si ells la tenen, tothom la voldrà “i els que tenen el do de vibrar-la vivament, (aniran) de poble en poble desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo mateix que feien els taumaturgs a l’Edat Mitjana”. I si tenim totes i tots la paraula, aleshores hi haurà l’alçament. L’alçament que ja coneixem des que existim, propi de les catalanes i dels catalans, la rauxa que ens fa ser el que som. L’alçament? Sí, l’alçament. “No has sentit mai dir allò de: ”si tal cosa 
succeís, fins les pedres s’alçarien”? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra (...) és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills”.
I arribats aquí, no hi haurà ni estatuts, ni exèrcits, ni lleis, ni administradors de finques, ni amos, ni falanges que puguin contenir-nos, que puguin convèncer ningú més que el que ens cal és un bon estatut o el peix al cove o el traspàs de rodalies o Déu o la mare de Déu. Arribats aquí decidirem qui som i com volem ser. I aquí ja no és passat demà, ni tan sols demà, Aquí és avui i ara. Aquí hi ha l’alçament!!!
