Què en treuríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?...
si el cor ens deia, encara, som esclaus?...
No sé exactament a quins temps es remunten les primeres vagues de fam als Països Catalans. Però ja als anys vint tenim una mostra molt clara de com un vaguista de fam pot esperonar tot un poble, quan una reivindicació legítima no troba altre camí que aquest. Comptem amb un antecedent molt interessant, la recepció que va tenir la vaga de fam (en aquest cas fins la mort el 1920) del mossèn irlandès Mac Sweney, batlle de Corck. Es tracta del poema-homenatge de Ventura Gassol Glossa en la mort de Mac Sweney, que encapçala el meu escrit. La lletra de Gassol, secretari de Francesc Macià i conseller de la II República, descriu com la vaga del batlle de Corck va dinamitzar els lluitadors independentistes irlandesos tant com la resistència armada: Mac Sweney lliure, i més encès encara, / vola al davant dels seus i els dóna ardor.
Una altra referència, menys coneguda, són les invitacions que des de medis del separatisme insurreccional dels anys vint es van fer a Mahatma Gandhi perquè vingués a Barcelona a realitzar unes conferències, que no van acabar de prosperar: així com amb la fascinació pel model irlandès, els catalans també preníem nota de la desobediència civil del poble indi contra l’imperi britànic (malgrat que Catalunya ja comptava amb una experiència pròpia del “Tancament de caixes”). Gandhi, l’impulsor de les vagues de fam des de l’any 1923, també va esdevenir un model de referència. I li seguien la pista lluitadors com Daniel Cardona, 
independentista que fou alcalde de Sant Just Desvern i partidari de la resistència armada, precisament qui va convidar Gandhi a visitar Catalunya (tal i com ha exposat recentment l’extraordinari estudi biogràfic de Daniel Cardona elaborat per Fermí Rubiralta). Cardona el 1923 escriu al seu article recollit a La Batalla: Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: La nostra arma és el nostre propi dolor.
D'aquesta experiència, durant el desert de la Dictadura franquista, sorgeix en Lluís Ma Xirinacs, que va predicar la lluita contra els opressors seguint els mètodes gandhians. Els actes de protesta de Xirinacs van esperonar tota una massa de resistència al règim franquista, que difícilment s’hagués articulat d’aquella manera sense la seva aportació cabdal a aquesta resistència. Sense el simbolisme de la seva lluita silenciosa fortament carregada de simbolisme.
Però convé recordar també que Xirinacs fou un dels polítics més votats a Catalunya (la Comunitat Autònoma de), junt a Josep Benet i Francesc Candel, i que va esdevenir senador per Barcelona durant els anys 1977 i 1979 (càrrec electe des del qual va denunciar les imposicions antidemocràtiques de la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d'esmenes que constituïen un model alternatiu recollit en el seu llibre Constitució, paquet d'esmenes). El lluitador de les vagues de fam, el captaire de la pau de les sentades a la Model va recollir, en un context determinat, tota la confiança que gran part de població catalana li havia atorgat pel fet d’estar al peu del canó, per mostrar-se sempre al costat d’aquells i aquelles que lluitaven contra la Dictadura.
Crec que, vist amb el temps, l’exemple de Xirinacs no va consistir a predicar al desert. Perquè qui sembra, cull. I la seva tossuderia, amb totes les seves mancances i tots els seus encerts, va contribuir silenciosament a l’expansió de noves veus crítiques cansades dels paranys del parlamentarisme coronat salvaguardat pels qui detenten el monopoli de la violència. Perquè la gent, quaranta, trenta anys després, continua reclamant drets i llibertats.
Encara em caldria comentar un llarg llistat de vaguistes de fam que han optat per aquesta via com a recurs extrem, quan ja no queden altres camins, quan cal buscar nous camins on no calguin les paraules. D’aquest llistat de vagues i dejunis caldria esmentar les realitzades pels presos polítics, quan aquesta reivindicació comportava no només una implicació mobilitzadora, sinó també quan es tractava d’un acte de supervivència: exigir els drets més bàsics en una situació límit, davant l’aïllament, la vulneració de la legalitat vigent, les polítiques d’extermini... A casa nostra han estat recurrents durant algunes dècades les vagues de fam dels presos independentistes, dels presoners de Terra Lliure que exigien el retorn al seu territori (del compliment de la legalitat) o el respecte dels seus drets com a presoners. I no cal dir que aquest instrument “pacífic”, portat a terme per les mateixes persones havien optat per la resistència armada abans del seu captiveri, va esdevenir tan útil i mobilitzador com la lluita vaguística de tots els Mac Sweney, els Bobby Sands, Gandhis i Xirinacs de la història.
El Tomàs no es troba sol, sinó més aviat acompanyat per la raó de la història. Molts dels que el voldrien emmudir ho saben. I aquest pols que manté ja va més enllà de les seves reivindicacions inicials, pel diàleg sobre el Pla Bolonya i per l’anul.lació de les expulsions. La seva vaga de fam es converteix cada dia que passa en una causa que acumula la denúncia de la prepotència, la supèrbia, la violència, la indigència mental i el descrèdit dels poderosos. El compromís silenciós del Tomàs encarna allò pel que lluitem tantes persones ara mateix. I ha fet recuperar la confiança i l’autoestima a tot un moviment massa acostumat a les derrotes i a l’immobilisme.
En aquest sentit, i retornant a l’estimat Xirinacs, jo veuria amb molts bons ulls que el Tomàs Sayes (amb el seu permís) encapçalés una candidatura de l’Esquerra Independentista en unes futures eleccions. Una resposta que acumulés tot el sentit simbòlic –a l’estil Xirinacs- de la seva lluita a partir de les propostes polítiques que ja té elaborades l’Esquerra Independentista, un moviment amb majoria d’edat i amb la suficient experiència.
El mèrit de la idea no és pas meu, ja que algú altre ha tingut la bona pensada d’una proposta semblant. Aquesta proposta, que crec que hauria de comptar amb la complicitat col.lectiva i, per descomptat amb la seva aprovació, seria el moviment definitiu per desemmascarar la compra-venda dels nostres drets i la nostra riquesa, la renúncia als seus principis dels partits polítics actuals i la subjugació botiflera al projecte de regeneració d’Espanya.
Això serà mentre ens hi deixin participar: si no, potser aleshores haurem d’emprendre nous camins on no calguin les paraules, com el Tomàs.
