L’opció del Tomàs no és individual, però és exemplar. Com tants altres lluitadors pels drets i llibertats de la història, aquest estudiant amb consciència ha optat pel camí que emprengueren Lluís Mª Xirinacs, l’irlandès Bobby Sands o Gandhi per fer escoltar unes veus i unes reivindicacions justes que eren volgudament desoïdes pels poderosos. Els vaguistes de fam de la història sempre estigueren recolzats per un gruix de massa social conscienciat i crític, que no oblidem que quasi sempre van reeixir en els seus objectius.
Per contra, unes altres “veus” deslegitimen els valors dels drets socials i de la democràcia real molt interessadament i insistentment. I aquests dies s’afanyen a centrar aquest descrèdit sobre la figura del vaguista de fam que catalitza aquestes mobilitzacions. Es tracta dels “opinadors” i “informadors” que sustenten l’ordre social i polític existent; un règim que fa aigües per la seva incapacitat d’aportar solucions al desgavell que ells mateixos han originat. I convé incloure entre aquests també tota la claca mediàtica que durant anys han deformat, ocultat o negligit la informació, la crítica i les alternatives a l’actual règim.
Els mercenaris del periodisme també fan aigües, malgrat que el sistema s’esforci a reprimir i a alienar totes les alternatives informatives o de pensament. Cada dia som més les persones que desconfiem dels discursos dels Josep Cuní, Pilars Rahola o Salvadors Cardús que denigren les reivindicacions dels estudiants, del professorat, del personal de qualsevol servei públic o de qualsevol reivindicació sindical amb l’únic objectiu de legitimar les retallades socials i la repressió. Titulars i tractaments com els de TV3, que avui descrivia com a “Batalla campal” l’atac violent dels Mossos d’Esquadra només fan que acumular desconfiança envers el poder institucional i els seus altaveus mediàtics. Una acumulació que arrenglera tota una sèrie de lluites en la defensa dels serveis públics, de la participació en les decisions, en el repartiment de la riquesa i en la defensa del territori.
Front d’aquest bloc que suma lluites i un teixit popular de construcció d’una nova societat podem observar com personatges encorbatats dissenyen lleis, infraestructures, resolucions, discursos o càrregues policials en contra dels nostres interessos col.lectius. Als Països Catalans, dia que passa els detentors del poder construeixen un mur més alt d’incomunicació i prepotència, però a la vegada es sumen un cúmul de llambordes que alcen les barricades d’un contra-poder popular. I això té conseqüències polítiques.
Que tothom prengui nota: l’aposta dels responsables d’ERC i IC-V per aquesta política privatitzadora, i per descomptat per la repressió com a única eina d’imposar els seus plantejaments, els ha de passar comptes ben aviat. Aquests dos partits que fins fa poc ocupaven un espai en l’anomenada “Esquerra Nacional” estan fent tots els mèrits per superar la feina bruta que només havien realitzat els partits estructurals del règim (PP, PSOE i CiU). Ara, personatges com Josep Huguet o Joan Saura encarnen la repressió, la mentida sistemàtica, el suborn de les idees, el mercadeig de la seguretat de la població basat en pors i en imposicions.
L’Esquerra Independentista té molts reptes durant els propers mesos. Convé estar alertes i esmolar bé les eines. Cadascú i cadascuna hauríem d’esdevenir un Tomàs Sayes disposats a defensar els nostres drets polítics, nacionals i socials fins amb les dents. Perquè la bullició d’aquests dies és tan sols una gimnàstica revolucionària, que en un futur ens ha de servir per reeixir en els nostres objectius d’alliberament nacional i social.
