Informació "versus" opinió? Les trampes de l'estil informatiu (II)

Fèiem aquestes observacions a partir d'un comentari de Vicenç Villatoro, un fervent defensor d'aquestes teories aparentment objectivistes en el periodisme. Cal considerar preocupant el seu plantejament perquè es tracta d'una persona que ha tingut responsabilitats en els mitjans públics de Catalunya, que no haurien de ser dirigits per persones amb teories tan simplistes sobre la pràctica periodística.

 

Per si no n'hi havia prou amb l'article que comentàvem, dos mesos més tard (el 24 de desembre del 2008) el mateix Villatoro tornava a insistir d'una manera més nítida en la mateixa dicotomia: notícies=objectives versus opinió=subjectiva:

"Credibilitat

¿Vol dir això que els periodistes no tenen dret a elogiar i a criticar? I tant! Però en els gèneres d'opinió, explícits i firmats, ben diferenciats de les notícies. Els periodistes tenim a les nostres mans una arma molt més poderosa que les sabates: les notícies. I si els ciutadans tenen la sensació que ens tirem les notícies al cap com les sabates, que som uns hooligans que inventem, ocultem o manipulem les notícies, la informació, per llançar-la al cap d'algú en funció de les nostres simpaties o antipaties, ningú no se les creurà. L'opinió és lliure, subjectiva i crítica. Els fets són sagrats. Si ens sembla simpàtic llançar sabates, acabarem acceptant que es facin servir com a míssils les notícies fetes a mida. A l'Iraq i aquí." (Avui, 24 de desembre de 2008)

Tot i que totes aquestes afirmacions mereixerien un comentari més detallat, com ara el mateix concepte de credibilitat, com vam anunciar, en aquest article i en el següent ens centrarem en un seguit d'exemples per fer veure les trampes de l'estil informatiu, és a dir, el punt de vista (subjectiu) que s'amaga darrera la construcció d'una notícia. Ho farem a partir d'un seguit de categories genèriques que no esgoten ni de bon tros el tema.

 

Ocultació 
Per raons òbvies (limitacions d'espai i temps) no tot el que ocorre acaba convertint-se en notícia. Per tant, les i els periodistes fan una tria del que passa i decideixen què mereix esdevenir notícia. Posteriorment, el conjunt de fets a partir dels quals s'elabora una informació són ordenats jeràrquicament a l'interior de la notícia, de manera que un ocupen els llocs més prominents, com ara els titulars i el primer paràgraf. Finalment,  decideixen la rellevància de cada notícia amb relació a la resta d'informacions que apareixen en un diari o en un telenotícies. Així, unes apareixen a la portada i d'altres a l'interior. Unes ocupen una pàgina de diari i d'altres una columna o un paràgraf.

Dintre la teoria periodística s'ha intentat establir un conjunt de criteris més o menys jerarquitzats i aparentment objectius que justificarien aquestes tries, especialment la primera que hem comentat. La realitat, però, és que aquestes eleccions depenen d'un punt de vista subjectiu i massa sovint responen al que Villatoro anomena les "simpaties i antipaties" (tant les "personals" de les i els periodistes com les que fixa la línia editorial on aquests treballen).

 

D'altra banda, cal tenir en compte que les pràctiques periodístiques han anat configurant una manera discutible de veure el món i, per tant, de filtrar-lo (allò que Pierre Bourdieu anomena les categories de percepció de la professió al seu llibre Sobre la televisió). Per exemple, per què determinades notícies (lluites pel territori, per exemple) són excloses de la secció Política¹ i van a la de Societat, un calaix de sastre on s'encabeix tot allò que no té a veure amb el que fan els polítics professionals? No és política mobilitzar-se per defensar un territori de l'especulació urbanística? No hi cap raó de pes per reduir la política a l'activitat dels polítics i a les institucions on aquests membres actuen, mentre es relega l'activitat, també política, de la ciutadania a una secció del diari que és un veritable poti-poti.   

 

Finalment, cal no oblidar els fenòmens d'hegemonia ideològica dintre una societat determinada, que fan que determinats pressupòsits, creences i valors guiïn també la selecció i, com veurem més tard, l'enfocament de les notícies. Així, la majoria de membres de la professió periodística comparteixen a la pràctica la creença que el capitalisme és l'únic sistema de relacions de producció possible i desitjable, la qual cosa condiciona la manera com s'informa d'experiències (a l'Amèrica Llatina, per exemple) que, encara que sigui parcialment, qüestionen aquest pressupòsit. O la majoria de periodistes dels mitjans convencionals s'alineen amb l'exèrcit del seu país quan aquest es troba immers en un conflicte bèl·lic. O més enllà de l'existència d'algunes o alguns periodistes pagades o pagats amb "fons reservats", els fenòmens d'hegemonia ideològica ens expliquen l'adhesió incondicional de la majoria de periodistes espanyols i una bona part dels i les qui viuen i treballen a Catalunya a les tesis de l'Estat en l'anomenat periodísticament "conflicte basc" (un denominació que revela per si mateix un punt de vista subjectiu).

Deixant de banda el que hem dit en començar aquest apartat (no tot el que ocorre pot esdevenir notícia), volem parar esment en l'ocultació de determinats fets, ja sigui "inconscient", a causa de les categories de percepció (discutibles) de la professió periodística o dels pressupòsits, les creences i valors hegemònics dins una societat, ja sigui "conscient". Cal dir, però, que el fet que una ocultació sigui "inconscient" no exculpa les i els periodistes, perquè haurien de sotmetre periòdicament les seves pràctiques més "inconscients" a la reflexió i l'avaluació.

Als Estats Units existeix des de fa anys l'anomenat Project Censored que recull un seguit de notícies que no han estat publicades pels grans mèdia, a causa dels interessos de les grans corporacions i també dels pressupòsits, creences i valors hegemònics en aquell país. En un dels articles "US Media Bias, Human Rights, and the Hamas Government in Gaza", trobem un paràgraf que mostra com s'oculten uns fets (les raons de la visita de Jimmy Carter a Palestina i la seva entrevista amb dirigents de Hamàs) que són rellevants per entendre el que ha passat:

 

"The corporate media, during the week of President Carter's trip, focused heavily on his meeting with Hamas leaders. Most of the network news stressed that President Carter is a private citizen and was acting in direct defiance of America's foreign policy with regards to Hamas .  Many of the news stories featured US politicians who called for action against the President for meeting with Hamas while neglecting to present an opposing view on his trip.

A search of Lexis/Nexis found that no major news sources had a guest speaker who supported the President's meeting with Hamas. Many news stories did not even touch on the reasons stated by President Carter for his meeting with Hamas."

En aquest cas, segurament es tracta d'una ocultació "inconscient" deguda l'hegemonia abassegadora del punt de vista de l'Estat d'Israel en els grans mèdia nord-americans.

Vegem ara un exemple d'ocultació clarament conscient. A l'article "Bolívia es prepara per al referèndum" (El Temps núm. 128), signat pel periodista Federico Rivas, podem llegir el següent:

"El text [de la nova Constitució boliviana], que va haver de menester tot un any de treball per part d'una assemblea constituent dominada pels parlamentaris de Morales, ha pogut superar el boicot dels líders regionals autonòmics. Des dels departamenrts de Santa Cruz, Beni, Tarija, Pando i Chuquisaca, a l'est del país, van intentar evitar el referèndum amb manifestacions, talls de carreteres i ocupacions d'oficines públiques, tot un seguit d'actes violents que el govern va qualificar d'intent "de cop d'estat. La crisi boliviana, que semblava un atzucac, es va resoldre Congrés [sic]"".

 

Qualsevol persona informada sobre el que ha passat a Bolivia en el darrer any, troba a faltar dintre la llista dels actes violents que es van dur a terme als departaments de l'est del país la matança de camperols (entre 14 i 16, segons les fonts) que es va produir a prop de Cobija (Pando) l'11 de setembre de 2008. No pot ser causual que s'obviï aquest fet, el més violent de lluny de tots. Sens dubte, les "antipaties" d'aquest periodista cap Evo Morales o Hugo Chávez hi tenen a veure. De ben segur que si simpatitzants de Morales haguessin provocat un nombre semblant de morts, Rivas no s'hauria "oblidat" d'esmentar-ho al seu article.

Un altre exemple recent d'ocultació té a veure amb el suposat detonant de la invasió de Gaza per part de l'Estat d'Israel. La majoria dels mèdia occidentals han repetit ad nauseam que Hamàs havia trencat la treva en disparar coets contra el sud d'Israel des de mitjan de novembre. Aquesta narrativa, que permet un determinat emmarcament del conflicte que afavoreix el punt de vista de l'Estat israelià, obvia el fet que anteriorment, el 4 de novembre, l'exèrcit israelià havia envaït l'espai aeri palestí i hi havia matat sis persones a Gaza, és a dir, aquesta narrativa suprimeix el fet que és l'Estat israelià qui havia trencat la treva abans que Hamàs reprengués el llançament de coets.

A l'Estat espanyol hi ha un tema sobre el qual es practica sistemàticament l'ocultació: la tortura de les persones detingudes sota l'anomenada legislació antiterrorista. Les denúncies presentades per aquestes persones no són notícia. A més, excepte comptades excepcions que confirmen la regla, des dels anys vuitanta no hi ha articles de fons o programes que indaguin sobre la realitat d'aquesta violació dels drets humans. Una prova més de com són de "sagrats" els fets.

Podríem donar més exemples d'ocultació de fets rellevants. Als llibres i articles de Noam Chomsky i Edward S. Herman o als webs fair.org o medialens.org se'n poden trobar molts casos de la premsa anglosaxona, que, com afirma Villatoro, potser² no abusa de l'adjectiu però practica l'art de l'ocultació constantment.

 

Minimització
La minimització consisteix a relegar a un segon pla un determinat fet que podria ben bé ocupar un lloc més rellevant, ja sigui dins una notícia o dins el mitjà. En aquest cas no s'amaga aquest  fet, sinó que se'l situa a l'interior d'una notícia en comptes de fer-ho als llocs prominents o apareix com una notícia de dimensions reduïdes a les pàgines interiors, fins i tot quan la seva rellevància pot ser equivalent o superior a d'altres que ocupen posicions més privilegiades.

 
Com l'ocultació, però potser encara més, la minimització també té a veure tant amb les "simpaties i antipaties" de les i els periodistes com sobretot amb la línia editorial del mitjà, que estableixen simpaties i antipaties institucionalitzades amb relació a les parts de determinats conflictes.

 

Un exemple paradigmàtic de minimització és el fet de relegar les declaracions d'una de les parts d'un conflicte, la que no gaudeix de les "simpaties" del mitjà, a les posicions menys rellevants d'una notícia, fins i tot quan aquesta part genera la notícia. O el fet de dedicar un espai secundari dins el diari o el telenotícies a l'hora d'informar sobre les mobilitzacions d'aquest mateix sector sector, malgrat que el nombre de participants superi les dels qui sí gaudeixen de la "simpatia" dels mitjà. Només cal pensar en la pràctica periodística habitual en notícies relacionades amb l'Esquerra Independentista, l'esquerra abertzale o determinats moviment socials.

Un bon mètode per evidenciar la minimització és establir comparacions. Al seu llibre Manufacturing consent, Chomsky i Herman van posar-lo en pràctica acarant com havien informat alguns mitjans nord-americans (New York Times, Time o Newsweek) sobre l'assassinat del mossèn polonès Jerzy Popieluszk (1984) i el de cent religiosos a l'Amèrica Llatina des de 1964 a 1985, en estats que comptaven amb el suport dels Estats Units. El resultat de la comparació no deixa cap dubte: la primera víctima havia rebut una intensa atenció mediàtica (tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu) incomparablement superior a les segones.

 

Aquesta diferència tractament mediàtic es podia observar també en els casos en què aquestes víctimes eren nord-americanes, com ara les tres monges i una missionera violades, torturades i assassinades el 1980 a El Salvador per membres de la Guàrdia Nacional d'aquest país. Aquesta no és una dada gens irrellevant ja que els mitjans acostumen a actuar sota una lògica nacionalista, de manera que tendeixen a informar prioritàriament sobre allò que afecta els membres del "nosaltres" que subjau qualsevol text informatiu. Tot i aquesta lògica universal, en aquest cas va prevaler l'alineament dels mèdia nord-americans amb la política exterior del seu govern. I ja sabem que els fets són "sagrats"

Per acabar aquest apartat compararem uns titulars de La Vanguardia sobre el que passava a Bolívia el setembre de 2008:

13 de setembre

La crisis andina alcanza dimensión internacional (avanttítol)

Bolivia, al borde del abismo (titular principal)
El conflicto crispa las relaciones de Washington con La Paz y Caracas (subtítol) 

 

 

Aquesta diferència tractament mediàtic es podia observar també en els casos en què aquestes víctimes eren nord-americanes, com ara les tres monges i una missionera violades, torturades i assassinades el 1980 a El Salvador per membres de la Guàrdia Nacional d'aquest país. Aquesta no és una dada gens irrellevant ja que els mitjans acostumen a actuar sota una lògica nacionalista, de manera que tendeixen a informar prioritàriament sobre allò que afecta els membres del "nosaltres" que subjau qualsevol text informatiu. Tot i aquesta lògica universal, en aquest cas va prevaler l'alineament dels mèdia nord-americans amb la política exterior del seu govern. I ja sabem que els fets són "sagrats"

 
Dia 14 de setembre

Morales pacta una tregua con los autonomistas para frenar la violencia (titular principal)

El ejército de Bolivia ocupa el aeropuerto y la capital de Pando y causa otra muerte (subtítol)

Cal recordar que el dia 11 s'havia produït la matança de camperols a mans d'opositors a l'actual govern d'Evo Morales. Doncs bé, fixem-nos que aquest fet no va merèixer cap esment directe als titulars del dia 13, en què se n'informava per primer cop. El primer esment apareix al tercer paràgraf:

 

"Bolivia se acerca al abismo. Tras los enfrentamientos en varias poblaciones del departamento de Pando, con 14 muertos y decenas de heridos, Evo Morales ha enviado refuerzos militares a las regiones rebeldes."

Al quart paràgraf s'amplia una mica la informació:

 

"Tras tres semanas de enfrentamientos en calles y carreteras, la tragedia se desató en Porvenir, población del departamento de Pando, donde el tiroteo entre afines al Gobierno y autonomistas causó al menos catorce muertos. Hay mucha confusión sobre el origen de la matanza, ya que cada parte acusa a la contraria."

 

[No és el lloc de comentar aquí la manera esbiaixada de designar l'atac als camperols ("el tiroteo entre afines al Gobierno y autonomistas causó al menos catorce muertos") o la violència desfermada pels anomenats "autonomistas" ("enfrentamientos en calles y carreteras"). Només volem constatar que la descripció d'una matança mereix poc més d'una seixantena de paraules en una notícia ocupa la pàgina 3 i part de la 4. La notícia no ofereix cap detall ni res per l'estil. Potser el periodista Joaquim Ibarz no disposava de més informació perquè escriu sobre Bolívia des de Mèxic.]

Per contra, la mort d'una persona a mans de l'exèrcit enviat pel govern bolivià sí va merèixer el rang de subtitular el dia 14 de setembre. Casualitat? Difícil de creure si hom segueix les "informacions" que Ibarz construeix des de Mèxic sobre Bolívia i Veneçuela i si se sap quina és la línia editorial de La Vanguardia sobre els governs actuals d'aquests països. 

 

Notes: 

[1] Cal tenir en compte que a Catalunya, amb aquest  nom diaris com l'Avui, La Vanguardia o El Periódico eviten aparentment d'haver d'anomenar-la segons un determinat marc de refrència nacional, tal com fan diaris nacionalistes com El País o El Mundo. Ara bé, malgrat aquest intent d'"esquivar" el conflicte nacional entre els Països Catalans o Catalunya i Espanya, si observem el contingut de les notícies que apareixen en aquesta secció, és obvi que el seu marc de referència nacional és Espanya.

[2] Diem potser perquè no coneixem cap estudi comparatiu que ho demostra

 

 

Llibertat.cat 10.02.09