Amb aquest debat, sumat al dut a terme en l’Assemblea Nacional en la que es van aprovar els nous estatuts de la CUP (Manlleu, Osona, 29 de juny i 6 de juliol de 2008), la nostra organització ha de definir el paper que vol jugar els propers anys, ha de donar resposta a allò de“què volem ser quan siguem grans?”, donant per suposat que la CUP no només vol ser-ne de gran sinó que ja se n’està fent. Aquest creixement és justament la causa d’aquesta si voleu anomalia que suposa haver afrontat primer el debat organitzatiu al pròpiament polític. Discrepo de les veus que afirmen que aquest procés havia de fer-se al revés. L’”anomalia procedimental”, per dir-ho d’alguna manera, no ha estat fruit de cap excentricitat ni de cap caprici sinó que, en tot cas, és el resultat d’una anomalia que hem patit durant almenys dues dècades: la manca d’un referent unitari de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. La inexistència d’una organització política unitària de tot aquest espai ideològic, d’altra banda força ric –en alguns casos potser massa i tot!- en experiències organitzatives de tot tipus, combinada amb els bons resultats electorals del 2007 d’una organització, la CUP, que a nivell local havia aconseguit la desitjada unitat de l’EI, van atorgar a aquesta en un paper que en principi no era el previst, ja que anava molt més enllà d’una simple sectorial municipalista, esdevenint de facto el de referent unitari de l’Esquerra Independentista. Amb aquest panorama era molt difícil que la CUP pogués afrontar un debat de definició política sense adaptar abans uns estatuts fets a mida d’una coordinadora de candidatures municipals; calia, abans de res, aclarir conceptes tant elementals com el paper que havien de fer els diferents òrgans territorials i nacionals de la CUP en tot el procés o una cosa tant elemental com el sistema de votació en les assemblees nacionals.
En aquesta assemblea, cadascuna de les ponències inclou tant els aspectes d’anàlisi (de conjuntura nacional i internacional o de l’evolució de la pròpia CUP) com les propostes d’actuació política a seguir en el futur immediat en un únic document inesmenable. Aquestes ponències es votaran pel sistema d’eliminatòries: en una primera votació cada militant escollirà una de les quatre ponències i la menys votada quedarà eliminada. En les votacions següents es farà el mateix amb les ponències que restin de la votació anterior. Finalment la ponència guanyadora es posarà a votació en solitari i haurà de ser ratificada per la majoria absoluta de l’Assemblea.
Finalment deixeu-me fer tres consideracions respecte a aquest sistema de votació. Primera: el fet que el text es voti íntegre i sense possibilitat d’esmena comporta haver de prioritzar alguns aspectes per damunt d’altres, fent que probablement la gent voti més en funció de qüestions concretes de la línia de treball proposada (com ara el model de relació entre la CUP i la resta de l’EI o la possibilitat de concórrer a eleccions de caire supramunicipal) en detriment de definicions polítiques de caire més estratègic (que es debatrien molt més si les ponències fossin esmenables). Segona, les ponències s’haurien de votar, o no, pel seu contingut, i no en funció de la seva autoria; en aquest sentit, crec que determinats comentaris, encara que siguin breus, no hi ajuden en absolut. I tercera: de l’Assemblea Nacional n’ha de sortir, lògicament, una ponència guanyadora però no ha d’haver-hi militants i assemblees guanyadores ni perdedores. Per això crec que seria bo que, en la votació final, la ponència escollida fos ratificada per la pràctica totalitat de la militància assistent, considerant que aquesta ponència –sigui quina sigui de les quatre- ja no serà la proposta de línia política d’una o unes determinades assemblees locals sinó que serà la que la majoria de la militància haurà considerat la millor per al conjunt de la CUP.
