L’autor Roger Prims i Vila, en una introducció a tall de justificació, ens parla del període dels anys cinquanta, com un dels més poc coneguts i estudiats, quan després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, el món queda dividit en dos blocs com a conseqüència de la guerra freda, i es veu clar que els aliats no passaran comptes a l’antic col•laborador d’A.Hitler i B.Mussolini.
És a partir de l’any 1947, quan les organitzacions de la resistència antifranquista descarten una possible intervenció dels aliats per foragitar la dictadura feixista, que el FNC inicia un llarg període d’hibernació que no s’acabarà fins al 1957, amb la incorporació de militants procedents de la Universitat, reaparició de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i en menor mesura del món obrer i professions liberals. És doncs aquest període de temps, 1947-1960, l’objecte d’estudi en aquest text.
Al llarg de tot el llibre es van desgranant els fets més importants en l’àmbit polític, en els quals la participació del FNC fou destacada, així com la mateixa evolució interna de l’organització. És poc coneguda la iniciativa de Daniel Cardona de formar una Legió Catalana de voluntaris, que sota comandament francès, combatrien a la Segona Guerra Mundial al costat dels Aliats, la fundació del FNC a París (4/5/1940), la creació del Consell Nacional de Catalunya pel President Lluís Companys el 18/4/1940, i com després de l’ocupació de França, Carles Pi i Sunyer el setembre del 1940, crea a Londres un nou Consell Nacional Català, que mantindrà converses amb els aliats, i tindrà el suport de les comunitats catalanes d’Amèrica, quan decideix de donar per superat l’Estatut del 1932 per insuficient. La col•laboració del FNC amb els aliats en tasques d’informació i xarxes d’evasió pels Pirineus, d’aviadors abatuts, i fugitius de l’Europa ocupada.
La primera caiguda de militants el 1941, la segona el 1943 amb una setantena de detencions, i la del 1946, quan cau la secció militar. L’aparició del portaveu del FNC Per Catalunya el 23/4/1945 i el seu acabament el juny del 1947 havent-ne editat vint- i -vuit números.
L’apogeu del FNC es produeix coincidint amb la Ia Conferència del FNC celebrada a Dosrius el 18/4/1946. Aquest seria a grans trets, el marc polític en el qual es desenvoluparia el FNC durant els seus primers set anys de vida.
Podem parlar de la inoperància del FNC, resultat del cansament, de la repressió i de la consolidació de la dictadura feixista com a resultat de la signatura del Concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol el 1953, i el setembre del mateix any els acords econòmics i militars amb els EUA.
Jaume Martínez Vendrell restarà empresonat durant sis anys, surt de la presó el 1952, Octavi Viladrosa s’exilia a París el 1946, Manuel Viusà fa el mateix pas, el 1948 arriba a la Catalunya Nord i tres anys més tard s’instal•la també a París.
Del 1946 al 1947 són detinguts 600 militants de la CNT, el 1947 es produeix la caiguda dels “vuitanta del PSUC” tres seran afusellats.
Tot i el terrible desgast de la resistència, el febrer de 1951 es produeix la primera acció de masses contra la dictadura feixista, la vaga de tramvies de Barcelona que cristal•litzarà el rebuig dels treballadors i les classes populars contra el règim, malgrat la repressió, la voluntat de rebel•lió seguia viva entre amplis sectors de la població.
El 1954 es reinicia a París, sota la responsabilitat de M.Viusà, l’edició del Per Catalunya. Se n’editaran setze números fins al 1959, l’entrada de la publicació a l’interior permetrà conèixer els plantejaments del FNC, i aportarà nous militants a l’organització.
La campanya contra L.Galinsoga, anticalanista patològic, director de la La Vanguardia, que insultà els catalans 21/6/1959 i fou destituït, els Fets del Palau de la Música Catalana 19/5/1960, demostraren que les generacions que no havien viscut la guerra refeien les organitzacions polítiques i s’incorporaven a la lluita.
En aquesta època el FNC tenia nuclis a Lleida (J.Culleré), Sant Just Desvern (J.Cardona), Terrassa ( M.Arcusa) Sabadell (M.Colet), que permetien de difondre el missatge a les comarques i afiançar l’estructura organitzativa.
El 24/4/1960 se celebra el Consell Nacional del FNC en un ambient d’una certa eufòria, (una vintena de Consellers) ha estat considerat com la Tercera Conferència de l’organització, en la qual es fa un esforç de concreció de línia política, com a resultat de l’anàlisi de la situació i de fixar eixos de treball. És a dir, s’inicia la represa, després de la llarga travessa del desert de l’organització independentista. Aquest inici d’activitat es concretarà en l’edició periòdica del butlletí portaveu del FNC Ara, i de l’inici d’una campanya d’instàncies per a demanar l’ús oficial de la llengua catalana.
Pensem que aquest text és una aportació valuosa al coneixement de la història del FNC i de l’independentisme català en general, que complementa l’acurat estudi biogràfic de Jaume Renyer sobre un dels puntals del FNC a Perpinyà, Un home de silenci. Jaume Cornudella (2001), que tingué un paper destacat en la resistència francesa, el de Fermí Rubiralta sobre la trajectòria política del dirigent del FNC, Joan Cornudella, biografia política ( 2003), i dos llibres de memòries que centren la vida organitzativa del FNC en els primers anys quaranta, Jaume Martínez, Una vida per Catalunya (1991) i el d’Octavi Viladrosa, Sang, dolor, esperança.
Aquesta breu bibliografia del primer independentisme de la primera postguerra, és una mostra d’una bibliografia molt més àmplia, que demostra l’interès acadèmic per l’independentisme com a resultat de l’augment de la consciència nacional, i de l’acceptació per sectors amplis de la població dels plantejaments independentistes com la solució pel nostre alliberament com a nació i com a treballadors.
Agustí Barrera
