Ultradretà
Un exemple d'aquests dies, que em sap un greu especial. En les informacions sobre les eleccions anticipades a Israel, d'una manera gairebé sistemàtica es diu que Netanyahu i el Likud són la ultradreta. Aquest és un adjectiu absolutament valoratiu, disfressat de descripció. Què vol dir ultradreta? En el context europeu, la ultradreta se situa fora del sistema democràtic, el combat. El nazisme i el feixisme són d'ultradreta. Dir que Netanyahu, un polític conservador, és d'ultradreta és com dir que ho són Rajoy, Sarkozy o Berlusconi. I l'adjectiu no l'he vist -per fortuna- aplicat a aquests líders, tot i que sí de vegades insinuat. Si algú creu que Netanyahu o Rajoy són com Hitler i Mussolini, que n'escrigui un article d'opinió i ho defensi. Jo en discreparé, però serà opinió contra opinió. El que no es pot fer és empassar-se un adjectiu absolutament ideològic com si fos un retrat, una simple constatació.
Un exemple d'aquests dies, que em sap un greu especial. En les informacions sobre les eleccions anticipades a Israel, d'una manera gairebé sistemàtica es diu que Netanyahu i el Likud són la ultradreta. Aquest és un adjectiu absolutament valoratiu, disfressat de descripció. Què vol dir ultradreta? En el context europeu, la ultradreta se situa fora del sistema democràtic, el combat. El nazisme i el feixisme són d'ultradreta. Dir que Netanyahu, un polític conservador, és d'ultradreta és com dir que ho són Rajoy, Sarkozy o Berlusconi. I l'adjectiu no l'he vist -per fortuna- aplicat a aquests líders, tot i que sí de vegades insinuat. Si algú creu que Netanyahu o Rajoy són com Hitler i Mussolini, que n'escrigui un article d'opinió i ho defensi. Jo en discreparé, però serà opinió contra opinió. El que no es pot fer és empassar-se un adjectiu absolutament ideològic com si fos un retrat, una simple constatació.
Aigualir
Deia que em sap greu aquest adjectiu mal posat, per raons diverses. Una, perquè em temo que hi ha ganes de convertir en ultra tot allò que ve d'Israel. Però també, i potser sobretot, perquè a base de fer servir malament adjectius com ultradretà, feixista o totalitari els acabem aigualint. La ultradreta, el feixisme, el totalitarisme són coses molt grosses i molt dramàtiques. Si n'ampliem tant el camp semàntic que serveixen per criticar el president de la nostra escala o per convertir en ultradretana la dreta democràtica, el que estem fent és buidar aquestes paraules del seu contingut original i esborrar-hi el dramatisme. Si forcem els adjectius més allà del que volen dir de veritat, acaben no volent dir res.
No volem analitzar si Netanyahu pot ser qualificat o no d’ultradretà en el context actual de la política israeliana, és a dir, en relació amb forces com Kadima, el Partit Laborista o Yisrael Beiteinu. Es tracta, sens dubte, d’una qüestió relliscosa, subjectiva i relativa.
Ens interessa, en canvi, reflexionar al llarg de dos articles sobre les afirmacions diguem-ne metaperiodístiques de Vicenç Villataro perquè incideixen en una temàtica/problemàtica que ha ocupat moltes pàgines i que, segons el nostre parer, aquest autor simplifica. El primer article de la sèrie serà de caire més teòric, mentre que al segon s’exposaran un seguit d’exemples pràctics per tal de poder comprovar la complexitat del tema que ens ocupa.
En començar l’article, Villatoro afirma que “Una norma deontològica del periodisme és no confondre la informació amb l'opinió.” Així, el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya estableix aquesta distinció usant el terme fets en lloc d’informació: “1. Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.”
Aquesta distinció entre opinió i informació (fets o notícies1) va aparellada implíctament amb una altra oposició: subjectivitat (opinió) / objectivitat (informació). Aquesta altra oposició es pot entreveure també en el text de Villatoro quan diu que “sobretot la forma d'opinar és posar a les coses adjectius valoratius, fent veure que són adjectius descriptius. Qualificar les coses d'una manera ideològica, fent veure que simplement estem dient-ne una característica acceptada per tothom.”
Aquesta intervenció constant i inevitable del subjecte en la construcció de la informació es camufla sovint gràcies a l’anomenat estil informatiu, una retòrica destinada a fer desparèixer aquest subjecte del text i, de retruc, fer-nos creure que estem davant d’una representació objectiva i transparent d’uns determinats fets. Aquesta retòrica veu l’adjectivació amb força suspicàcia, sobretot l’ús dels adjectius qualificatius de carácter o d’avaluació2.
El text de Villatoro també incideix en aquest aspecte a partir de l’oposició que estableix entre adjectius “ideològics” i “descriptius”, que es diferenciarien en el fet que els segons expressen “una característica acceptada per tothom”, mentre que els primers serien una traça d’un punt de vista, d’una opinió.
Com que l’articulista de l’Avui no forneix cap exemple del que anomena adjectius descriptius3, no podem esbrinar l’abast de l’expressió “una característica acceptada per tothom”. Només volem alertar que, segons com s’interpreti, aquesta afirmació pot amagar fenòmens d’hegemonia ideològica, de manera que un determinat adjectiu descriptiu “acceptat per tothom” en una determinada societat pot ser l’expressió del punt de vista (dominant) d’una classe social, d’un grup ètnic o del gènere masculí.
D’altra banda, la fixació de Villatoro en el que anomena adjectivació “ideològica” ens pot fer oblidar que en el procés de redacció d’una notícia les tries lèxiques no afecten només els adjectius sinó també els substantius i verbs que usem per designar tant els agents o objectes de les accions o processos com les mateixes accions o processos. I aquestes tries traspuen massa sovint punts de vista, valoracions i intencions. El mateix Burguet Ardiaca es referia a aquesta qüestió al seu llibre Construir notícies (Barcelona, 1997):
“A la impensada podríem creure que l’apreciació o estimació dels fets i de les cosers s’expressa mitjançant els adjectius o els adverbis, i és cert, però no de mane¬ra exclusiva, perquè l'assignació de substantius als fets és també, ho acabem de veure, estimativa. És cert que els adjectius i els adverbis matisen la qualitat o deter¬minen la intensitat dels substantius o dels verbs, però també els substantius i els verbs tenen caràcter d'apre¬ciació. Podem informar que l'actuació de la policia va ser «dura» o «contundent» o «violenta» o «despropor¬cionada», i en cada cas l'adjectiu comunica la nostra apreciació relativa dels fets, però amb adjectius o sense, la designació expressarà sempre una estimació o altra, perquè en lloc d'«actuació» hi podíem haver escrit «càrrega» o «assalt» o «atac» o «repressió» o «agressió». Podríem dir, doncs, que els substantius arrosseguen una càrrega estimativa o valorativa dels fets, i que els adjectius hi afegeixen una sobrecàrrega.”
Les periodistes i els periodistes deixen també les seves petjades o empremtes quan trien determinades estructuracions sintàctiques en lloc d’unes altres o determinats emmarcaments dels fets narrats o quan adjudiquen una determinada rellevància a un fet dintre el text d’una notícia.
Per tant, creure que l’anomenat estil informastiu, per molt depurat d’adjectius que estigui, garanteix una informació sense punt de vista, sense ideologia, sense intenció, etc. és un autoengany del qual participen moltes i molts periodistes, però en el qual les i els detinatari(e)s dels mitjans no hauríem de caure pas .
Per acabar, voldríem comentar també la darrera afirmació de Villatoro (“Si forcem els adjectius més allà del que volen dir de veritat, acaben no volent dir res.”), ja que revela una teoria semàntica força simplificadora, el màxim exponent de la qual és la poc afortunada expressió “volen dir de veritat”. L’articulista concep el significat com una fenomen discret, fix, estàtic, vehiculat pels mots d’una manera transparent, una visió que s’ajusta poc al que podem observar quotidianament, en què el significat es mostra més aviat difús, dinàmic i diguem-ne tèrbol. Segons aquesta altra concepció, el significat es construeix a través de la relació dialèctica entre la persona que diu determinats mots en un determinat context i la persona o persones que els interpreten. Des d’aquest punt de vista, l’ampliació del camp d’aplicació d’un mot no és un fet anormal, com ho demostra el canvi semàntic.
D’altra banda, Villatoro no té en compte les relacions de poder i, per tant, la capacitat de determinats grups socials d’imposar (o d’apuntar a) una determinada interpretació dels mots. No ens podem estar de citar un fragment de Alice Through the Looking Glass, on Lewis Carroll va expressar literàriament aquesta idea:
'And only ONE for birthday presents, you know. There's glory for you!' 'I don't know what you mean by "glory,"' Alice said.
Humpty Dumpty smiled contemptuously. 'Of course you don't -till I tell you. I meant "there's a nice knock-down argument for you!"'
'But "glory" doesn't mean "a nice knock-down argument,"' Alice objected.
'When _I_ use a word,' Humpty Dumpty said in rather a scornful tone, 'it means just what I choose it to mean--neither more nor less.'
'The question is,' said Alice, 'whether you CAN make words mean so many different things.'
'The question is,' said Humpty Dumpty, 'which is to be master -that's all.'
Humpty Dumpty smiled contemptuously. 'Of course you don't -till I tell you. I meant "there's a nice knock-down argument for you!"'
'But "glory" doesn't mean "a nice knock-down argument,"' Alice objected.
'When _I_ use a word,' Humpty Dumpty said in rather a scornful tone, 'it means just what I choose it to mean--neither more nor less.'
'The question is,' said Alice, 'whether you CAN make words mean so many different things.'
'The question is,' said Humpty Dumpty, 'which is to be master -that's all.'
1.- És evident que aquests mots (informació, fets o notícies) no volen dir el mateix, però aparareixen sovint com a intercanviables en la seva oposició amb el terme opinió.
2.- Sobre aquesta qüestió es pot consultar l’article “L’adjectiu i el sintagama adjectival” de la Gràmatica del català contemporani (Barcelona, 2002).
2.- Sobre aquesta qüestió es pot consultar l’article “L’adjectiu i el sintagama adjectival” de la Gràmatica del català contemporani (Barcelona, 2002).
3.- El mateix terme emprat per Villatoro és confús ja que tant els adjectius qualificatius com els de relació poden ser considerats “descriptius”: els qualificatius “anomenen propietats de les entitats que denoten els noms” (Gràmatica del català contemporani, pàgina 1646), mentre que els de relació “no expresen qualitats que es puguin adscriure a un objecte en un grau màxim o mínim, sinó que expressen entitats” (Ibidem, pàgina 1667).
