Dissabte passat, després de la concentració que es va fer davant de la presó Model on es demanava la llibertat de Pablo i quan la gent marxava, el Mossos d'Esquadra van aturar Martin i el van identificar.
Després d’uns moments d’incertesa, el van emmanillat i se'l van endur
dins una furgoneta, davant la perplexitat dels que allà estàvem. Sobre ell pesava la mateixa pena-multa que al
Pablo.
Davant d'aquests fets, Alerta Solidaria ha fet el següent comunicat
La democràcia d’en Saura: per no pagar 50€, dos sindicalistes són a la presó
Aquests dies, carregats d’esdeveniments importants diversos, com les mobilitzacions d’estudiants i mobilitzacions antifeixistes, està passant desapercebut un fet gravíssim que suposa un clar toc d’atenció per al conjunt de persones actives políticament.
El no pagament d’una pena-multa de 50€ està fent que dues persones estiguin complint 5 dies de presó a la Model de Barcelona.
Pablo i Martín, membres de la CNT-Catalunya, tenen tot el suport d’Alerta Solidària.
El pitjor perill que detectem, davant d’aquesta situació, és que sigui ignorada, que no sigui atesa amb la prioritat que mereix ja que té una afectació innegable en el desenvolupament de l’activitat política de l’Esquerra Independentista arreu del país.
Per això, Alerta Solidària, considera oportú fer públiques un seguit de consideracions entorn d’aquest fet, que no és aïllat sinó que suposa la materialització d’una amenaça que afecta molts militants de l’Esquerra Independentista i d’altres moviments polítics i socials.
El no pagament d’una pena-multa de 50€ està fent que dues persones estiguin complint 5 dies de presó a la Model de Barcelona.
Pablo i Martín, membres de la CNT-Catalunya, tenen tot el suport d’Alerta Solidària.
El pitjor perill que detectem, davant d’aquesta situació, és que sigui ignorada, que no sigui atesa amb la prioritat que mereix ja que té una afectació innegable en el desenvolupament de l’activitat política de l’Esquerra Independentista arreu del país.
Per això, Alerta Solidària, considera oportú fer públiques un seguit de consideracions entorn d’aquest fet, que no és aïllat sinó que suposa la materialització d’una amenaça que afecta molts militants de l’Esquerra Independentista i d’altres moviments polítics i socials.
En el text que segueix, identifiquem els responsables de l’empresonament dels dos membres de la CNT, desglossem l’afetació que el seu cas té sobre l’Esquerra Independentista, apuntem les línies necessàries que han de guiar la nostra resposta davant de les penes multa i expliquem breument i de forma pràctica què és una pena-multa.
Joan Saura, responsable polític d’aquesta situació aberrant
Al senyor Joan Saura correspon la responsabilitat política de l’acció dels Mossos d’Esquadra. A aquests agents, i en concret, als membres de la Divisió d’Informació, recau el mèrit d’haver perseguit, localitzat i ordenat als policies de Martorell o de la Brigada Mòbil, la detenció i posterior empresonament dels dos sindicalistes de la CNT-Catalunya.
En els darrers temps, hem sentit a dir que els jutjats estan saturats, col·lapsats, i el Consell General del Poder Judicial fa impossibles per evitar la vaga.
En els darrers temps però, hem vist com una doble vara segueix fixant la prioritat dels delictes a perseguir i en aquests, destaquen els desenvolupats per la dissidència política.
Amb diligència, que no sempre amb eficàcia, els Mossos d’Esquadra remeten informes a l’Audiència Nacional denunciant independentistes que cremen fotografies de la família reial. Amb igual celeritat, identifiquen i sancionen els qui es manifesten, es concentren, o realitzen qualsevol acte públic de contingut polític contrari als interessos del Govern. Carreguen contra estudiants, detenen per simples delictes de faltes, i sobretot actuen sobre la impunitat de que cap responsable polític els molesti pel fet de gestionar fitxers polítics il·legals que contenen dades personals, afiliacions polítiques, activitats polítiques públiques pacífiques legítimes i per tant ajustades a dret constitucional, etc.
El senyor Joan Saura, Conseller d’Interior, i el senyor Joan Boada, Secretari General d’Interior, avui feliços per ser renovats en els càrrecs dins d’Iniciativa per Catalunya Verds no poden negar la seva responsabilitat política en tota aquesta escalada repressiva. Les bases del seu partit estan sent còmplices d’una fractura ja insalvable entre ICV i els moviments polítics i socials que desprecien i reprimeixen.
L’afectació directa i indirecta sobre el conjunt de moviments populars
La imposició d’una sanció econòmica que de no ser satisfeta pot comportar la presó no suposa un enduriment de les conseqüències penals presumibles a l’acció política de la persona militant. L’ingrés a presó d’independentistes i la conseqüent adaptació de la lluita solidària ha estat una constant en el nostre moviment.
La novetat que suposa el cas “Pablo i Martín” (diguem-ne així per no oblidar que en aquests moments no parlem de casos teòrics sinó de situacions reals que afecten i molt a dos militants de base del sindicat anarquista CNT), està en la opció voluntària de pagar la sanció econòmica o exposar-te a les conseqüències.
És a dir, a la persona condemnada se li dóna la possibilitat de triar. Pot escollir. En Pablo i en Martín fa temps que van manifestar que no pagarien. I ara són a la Model.
La opció de triar però ve condicionada a la pràctica per les possibilitats enormes que té l’Estat per embargar.
Ara bé, atenent l’especificitat de la lluita pública de l’Esquerra Independentista, on hi predominen les accions de desobediència civil, les manifestacions i concentracions, és innegable que alhora de considerar les conseqüències penals d’una determinada acció, la pena-multa dibuixa escenaris concrets als quals s’hi pot arribar més preparats per tal d’aprofitar-ne les oportunitats que proporciona (ressò mediàtic en cas d’empresonament vinculant-lo a una campanya concreta) o bé, per contra, si pot arribar sense haver estat previstos (aquests escenaris) originant contradictòries actituds d’assumpció voluntària del pagament en front un discurs polític eduït durant la campanya política carregat de retòrica revolucionària que es dissol en el silenci, a voltes acomplexat i avergonyit, i a voltes volgut i assumit políticament com a mal menor en una situació col·lectiva de debilitat.
L’afectació per tant cap al conjunt dels moviments polítics i socials, en la seva ordinària activitat pública, és de coacció (inherent a tota eina sorgida del complex sistema repressiu) però també de repte militant (tant individual com col·lectiu).
La insubmissió a qualsevol sanció, així com a altres obligacions imperatives de l’Estat com ho era la mili, no ha estat aliena a la nostra cultura política, a la nostra idiosincràsia, al contrari, ha estat justificada i alhora ha servit de justificadora de la nostra pròpia alternativa política.
Les penes-multa, accentuen per tant la multiplicitat d’escenaris en els quals, la militància independentista ha de preveure quines actituds prendre en tot moment i si aquestes seran ajustades al desplegament de la nostra tasca política, per tal de reforçar-la i mai afeblir-la.
És obvi, com en el cas de la mili, que la insubmissió va ser promoguda, reivindicada, publicitada, etc. En eradicar la mili, assolíem l’objectiu d’alliberar les generacions futures d’haver de servir a l’exèrcit ocupant, però alhora legitimàvem el nostre posicionament polític amb fets i no només paraules.
Desatendre els reptes que accentuen les penes-multes ens pot dur perillosament a caure en l’error de no afrontar amb coherència i dignitat la repressió política i quedar deslegitimats com a moviment revolucionari. Atendre amb intel·ligència les opcions que se’ns obren, contràriament, pot suposar situacions personals difícils però avenços polítics importants que cap moviment polític pot desaprofitar.
La necessària resposta i solidaritat
La novetat que suposa el cas “Pablo i Martín” (diguem-ne així per no oblidar que en aquests moments no parlem de casos teòrics sinó de situacions reals que afecten i molt a dos militants de base del sindicat anarquista CNT), està en la opció voluntària de pagar la sanció econòmica o exposar-te a les conseqüències.
És a dir, a la persona condemnada se li dóna la possibilitat de triar. Pot escollir. En Pablo i en Martín fa temps que van manifestar que no pagarien. I ara són a la Model.
La opció de triar però ve condicionada a la pràctica per les possibilitats enormes que té l’Estat per embargar.
Ara bé, atenent l’especificitat de la lluita pública de l’Esquerra Independentista, on hi predominen les accions de desobediència civil, les manifestacions i concentracions, és innegable que alhora de considerar les conseqüències penals d’una determinada acció, la pena-multa dibuixa escenaris concrets als quals s’hi pot arribar més preparats per tal d’aprofitar-ne les oportunitats que proporciona (ressò mediàtic en cas d’empresonament vinculant-lo a una campanya concreta) o bé, per contra, si pot arribar sense haver estat previstos (aquests escenaris) originant contradictòries actituds d’assumpció voluntària del pagament en front un discurs polític eduït durant la campanya política carregat de retòrica revolucionària que es dissol en el silenci, a voltes acomplexat i avergonyit, i a voltes volgut i assumit políticament com a mal menor en una situació col·lectiva de debilitat.
L’afectació per tant cap al conjunt dels moviments polítics i socials, en la seva ordinària activitat pública, és de coacció (inherent a tota eina sorgida del complex sistema repressiu) però també de repte militant (tant individual com col·lectiu).
La insubmissió a qualsevol sanció, així com a altres obligacions imperatives de l’Estat com ho era la mili, no ha estat aliena a la nostra cultura política, a la nostra idiosincràsia, al contrari, ha estat justificada i alhora ha servit de justificadora de la nostra pròpia alternativa política.
Les penes-multa, accentuen per tant la multiplicitat d’escenaris en els quals, la militància independentista ha de preveure quines actituds prendre en tot moment i si aquestes seran ajustades al desplegament de la nostra tasca política, per tal de reforçar-la i mai afeblir-la.
És obvi, com en el cas de la mili, que la insubmissió va ser promoguda, reivindicada, publicitada, etc. En eradicar la mili, assolíem l’objectiu d’alliberar les generacions futures d’haver de servir a l’exèrcit ocupant, però alhora legitimàvem el nostre posicionament polític amb fets i no només paraules.
Desatendre els reptes que accentuen les penes-multes ens pot dur perillosament a caure en l’error de no afrontar amb coherència i dignitat la repressió política i quedar deslegitimats com a moviment revolucionari. Atendre amb intel·ligència les opcions que se’ns obren, contràriament, pot suposar situacions personals difícils però avenços polítics importants que cap moviment polític pot desaprofitar.
La necessària resposta i solidaritat
L’anàlisi, el debat entorn de la pena-multa ha començat amb força en determinats indrets del país, propiciat sovint pels paral·lelismes que existeixen amb les multes ordinàries, multiplicades i augmentades per les famoses normatives del civisme. L’any 2006 varem donar a conèixer el cas de l’Aitor, maulet de Gramanet del Besòs, insubmís a una multa per penjar una pancarta en contra de la Constitució europea. El 21 de juliol del 2007, a Mataró, es manifestaven públicament insubmisos a les multes els col·lectius polítics adscrits a les ciutats de Mataró i Berga, juntament amb el barri de Sants de Barcelona. Seguien l’exemple de la ciutat de Lleida que ja ho havia manifestat al novembre del 2006.
És obvi per tant que hi ha col·lectius que s’han vist forçats a determinar línies d’acció davant del xantatge de la multa i així mateix succeeix amb la pena-multa, també rebutjada per la declaració d’insubmissió feta per col·lectius d’Esplugues de Llobregat, represaliats per la seva defensa dels espais naturals de Collserola, o pels represaliats de Gandia, que van intervenir en un acte feixista que es feia en la universitat d’aquesta ciutat.
L’Esquerra Independentista pot mirar de reflexionar entorn d’aquestes eines repressives i, sense renunciar a res, mirar d’adoptar els mecanisme per a esquivar-les o fins i tot aprofitar-les. Campanyes genèriques per la “desobediència” o la similar per la “subversió”, o d’altres de més concretes per la llibertat d’en Franki, per aturar les obres del Caufec, la MAT, el transvasament de l’Ebre, la simbologia feixista, les 65 hores, per la defensa de l’educació pública, per la sanitat... demanen que alhora de realitzar accions, aquestes hagin estat ben calculades, preparades i que les seves conseqüències formin part del desenvolupament de la campanya o, si no n’han de formar part, almenys que no sobrevinguin per sorpresa a ningú.
Ara bé, sempre hi ha persones i col·lectius que s’enfronten a la repressió sense necessitar càlculs polítics. Simplement per dignitat. Sense que ningú els digui què, com o quan, la desobediència a l’Estat forma part de la idiosincràsia d’alguns col·lectius, més enllà de la retòrica, la teòrica o la alta literatura d’accés reservat a uns quants. En el cas d’en Pablo i en Martín, tot és més simple però alhora, més potent: és una qüestió de dignitat.
En Pablo i en Martín són afiliats a la CNT de Catalunya. Són sindicalistes actius en moltes lluites obreres i socials. Farts de l’abús que els Mossos d’Esquadra fan de les seves facultats de garants de l’ordre públic, van creure necessari participar en una manifestació que, el dia 17 de juny del 2007, volia recórrer el centre de Barcelona sota el lema, al·lusiu al sistema polític repressiu: “Mai no ens tallaran les ales”. La manifestació va acabar segrestada durant més de dues hores pels policies autonòmics però en Pablo i en Martín, ja havien rebut abans de començar. Tot just entrant a la plaça Universitat, agents de la Brigada Mòbil els van aturar i identificar. Els dos sindicalistes van accedir a ensenyar els seus carnets. Llavors els agents els van demanar que entreguessin la bandera que portaven. Ells van dir que no, que anaven a una manifestació, que una bandera no era un arma i que tenien dret a dur-la. Els agents, que no ho entenien així, els van requisar per la força la bandera i els van denunciar per “resistència a l’autoritat”. Arribat el judici, en Pablo i en Martín, sense amagar res, amb el cap ben alt, ratifiquen els fets, es van negar a regalar la bandera del seu sindicat, la CNT, perquè anaven a una manifestació en contra de l’abús de poder policial. El jutge, com era d’esperar, els va condemnar. Havien de pagar i si no... Doncs que els busquin. Ells no pensen pagar. En Pablo i en Martín han seguit la seva activitat política i pública. Fins dijous, 20 de novembre, data en que els Mossos detenen i envien en Pablo a la presó Model. Divendres 21, en la concentració solidària amb en Pablo, davant la Model, agents de la Divisió d’Informació avisen als de la Brigada Mòbil: en Martín, l’altre rebel, és entre els concentrats. Preguntat pels companys, en Martín, conscient de trobar-se en la mateixa situació de risc que en Pablo, assegura que no té por, que el que no farà mai és deixar de lluitar i mai, mai, s’amagarà. S’acaba la concentració. La gent marxa cap a casa. I un grup de Mossos intercepta un grupet en el que estava en Martín. El separen de la resta. Ell, tranqui, s’asseu a l’entrada d’un portal. Els Mossos esperen l’ordre per endur-se’l. Triguen. Arriba més gent que ha estat ràpidament avisada. Arriba un fotoperiodista i comença a fer fotografies. Els Mossos es posen les bragues, els cascs, es tapen la cara. En Martín s’aixeca. Ell no s’amaga. Té la cara ben alta, els ànims i la dignitat. El fiquen dins d’una furgoneta i els Mossos, entre crits de ràbia i impotència, se’n van corrents amb en Martín detingut. Ara ja no és només en Pablo, ara també comencen els 5 dies de presó per a en Martín. Al carrer, queden uns quants companys, enrabiats. Són conscients que s’han endut un dels seus davant dels seus nassos. Però alhora estan contents. El company ha demostrat tenir una cosa que els Mossos no saben ni què és, dignitat. Molta dignitat.
La pena-multa, una eina repressiva més
D’ençà que el Codi Penal preveu la sanció de la “pena-multa”, recau en la persona condemnada la disjuntiva de pagar la quantitat requerida o bé, exposar-se a haver de complir presó.
Així, milers de persones han vist ja com se’ls imposava aquesta modalitat punitiva. Sovint, els condemnats abonen coaccionats la xifra requerida. En altres casos, l’Estat embarga comptes, salaris o propietats per satisfer la seva demanda. I en darrera instància, l’autoritat judicial, veient impossible l’embargament ja que, malgrat la propaganda del país de les meravelles en el que vivim, no tothom té comptes corrents, salaris ni béns embargables, ha de triar què fer. Els procediments han estat molt variats i la jurisprudència contradictòria. En alguns casos s’han trobat hàbils mesures alternatives per evitar la presó, en altres la burocràcia ha oblidat els expedients en calaixos perduts i en altres, l’execució de la presó ha estat ordenada i satisfeta.
La formulació de la pena-multa té en compte dos paràmetres que combina en la condemna: temps i diners.
Agafant el cas d’en Pablo i en Martín, tenim dues persones condemnades per un delicte de “resistència a l’autoritat”. A partir d’aquí el jutge fixa un període de temps, en funció de la gravetat del cas, i una quantitat econòmica en funció del poder dinerari del condemnat. Els dos sindicalistes de la CNT-Catalunya van ser condemnats a una pena-multa de 10 dies a raó de 5 euros per dia. En total, 50€ de multa... que si no són abonats es converteixen en dies de presó seguint la fórmula següent: Per cada dia que no s’ha pagat pertoca mig dia de presó. Si la condemna preveia 10 dies a x euros, com que no se n’ha pagat cap, cal complir 5 dies de presó.
Alerta Solidària ja va avisar fa anys del poder desmobilitzador de les sancions administratives i en aquell context ja fèiem referència a la transformació de la pena privativa de llibertat per mesures alternatives de sostracció econòmica. A l’efecte invisibilitzador de la repressió (és molt més difícil generar solidaritat vers un “multat” que per un empresonat), s’hi afegeix el caràcter recaptatori: l’Estat ens xucla els pocs diners que generem amb tantes dificultats i precarietats. Aquesta vergonyant contradicció d’un moviment dit independentista, que ataca l’Estat però alhora el finança, té una importància pràctica més important i real en tant que sovint la celebració d’actes per a recollir els diners que seran finalment entregats a l’Estat impedeixen per temps i capacitats, la celebració d’altres actes que servirien per a finançar la nostra lluita o simplement per continuar amb una campanya política que la repressió ha deixat avortada.
