Alguns d’aquests suports a aquests opinadors del règim cuiriosament provenen de col.lectius i entorns que s’han articulat fins i tot amb un discurs aparentment nacional i que porten més enllà la comparsa d’aquestes autoritats mediàtiques reaccionàries sota banderes com la “seguretat”, les essències, el sionisme, el “civisme” o qualsevol altra forma d’exclusió social i negació de drets i de llibertats.
Un exemple i paradigma d’aquesta tasca d’opinadors del règim fou, i és encara, Alfons Quintà, que ha sentat càtedra durant les darreres dècades i ha alliçonat els futurs mercenaris de l’opinió. Des de l’Avui ha insultat i ha falsificat la història en nom de la bandera de l’anticomunisme i en defensa de la política exterior dels EUA; i encara més enllà, en nom de la llibertat de mercat contra l’ecologisme, contra els principis democràtics de la Revolució francesa o contra els indígenes de la selva més recòndita.
Però convé recular anys enrere per entendre què ha mogut aquest Alfons Quintà en la seva dèria anticomunista fins al límit de la paranoia. Hi ha qui ha afirmat que es tracta d’un creador d’opinió remunerat pels serveis secrets dels Estats Units. I lluny de pensar que aquesta idea és difícilment demostrable i que ens endinsaria en una pel.lícula d’espies, el cert és que la seva trajectòria com periodista i com a “professional” de la comunicació reforça aquesta tesi. Una carrera de canvis de jaqueta al major pagador i d’adequació del discurs segons com dringaven les monedes. Del diari El País durant els anys 70 a opinador d’una agressivitat anticomunista inconeguda durant els darrers anys a l’Avui. El misteri és que Quintà va passar de posseir tota la informació sobre la corrupció econòmica del cas Banca Catalana quan treballava a El País a ser gratificat com a director de TV3 durant els primers anys de vida. I mai més se’n va parlar.
L’evidència del cas Quintà, prou coneguda, posa de manifest com actuen aquests opinadors d’ordre al servei dels interessos de qui els poden pagar; és a dir, al servei dels interessos de la classe dominant al nostre país, encara temorenca dels canvis socials i de la pèrdua de la seva influència ideològica. Uns canvis socials, canvis en la correlació de forces polítiques i en la manera de pensar en el conjunt de la societat que es podrien consolidar en expressions polítiques que podrien fer trontollar l’actual règim en situacions com l’actual, un moment en què s’aguditzen les contradiccions d’un sistema polític corrupte i d’un model econòmic que fa aigües.
Altres tertulians, periodistes, “pensadors” o moralitzadors del règim podrien engruixir aquesta llista. Alguns d’ells/elles conversos que van vendre els seus principis polítics originals o la seva fidelitat nacional per un plat de llenties, parafrasejant Josep M. Huertas Claveria, un periodista amb conviccions que va viure tots els aspectes més agres d’aquest gremi durant els darrers 30 anys. Al llistat de conversos hi podríem afegir opinadors del règim com l’ex-PSAN Xavier Bru de Sala, l'Agustí Colominas o casos com Francesc Marc Alvaro, etc i etc.
Però centrem-nos en tres casos de més activitat en els darrers mesos. I obviem el cas d’Antoni Bassas, ara en hibernació i “caigut en desgràcia”, malgrat haver-se erigit en el principal difusor de la ideologia del règim en l’etapa pujolista; censurador com el qui més a l’espai radiofònic, persona que va nedar guardant la roba durant anys i panys i exemple d’oracle mediàtic de l’oasi català. Aquests tres són els noms de Pilar Rahola, Josep Cuní i Salvador Sostres.
Fixem-nos que en dos d’aquests casos, misteriosament, els opinadors i assidus a tertúlies i baralles televisives s’autoanomenen independentistes, malgrat que no estan acollits per cap grup polític: Rahola i Sostres. El tercer, Cuní, es situaria en un espai ambiguament nacional. En tots tres, el denominador comú ha estat contrarestar qualsevol opinió i consciència social crítica, de denúncia o de voluntat de canvi social.
Són prou coneguts els estirabots de Salvador Sostres amarats de racisme i de classisme; o els elogis de Pilar Rahola a la política genocida de l’Estat d’Israel; o la pompa autoritària i sentenciadora de Josep Cuní en debats com la lluita estudiantil, els abusos de poder de la policia autonòmica o la convivència a les festes de Sants i Gràcia.
Quin és el resultat de la tasca demagògica i mistificadora d’aquests opinadors? Es fa palès que l’opinió de la gent a la nostra societat, que sovint reacciona moguda per la por, es decanta fàcilment pels arguments martellejats d’aquests predicadors mediàtics. Unes argumentacions que difícilment compten amb la participació d’una opinió contrària, vetada pels mijtans que promouen aquests tertulians i periodistes.
D’altra banda, un altre factor negatiu de l’activitat d’aquests opinadors del règim és també el fet que la població els identifiqui amb el projecte independentista, genèricament. Així, molta gent ha percebut com a negatiu el fet que Pilar Rahola o Salvador Sostres facin bandera d’aquesta identitat, a la vegada que emeten les seves opinions excloents o legitimadores dels valors propis de l’ultradreta.
La pregunta i la sospita és: potser aquests agents periodístics actuen també de retruc amb l’objectiu de desprestigiar l’Esquerra Independentista? Més d’una vegada s’ha plantejat la idea que aquests opinadors sense regnes al servei del règim actuen com ho va fer fa cent anys Alejandro Lerroux. Recordem com actuava i qui mantenia aquest personatge històric enviat a Catalunya per dividir una societat convulsa preparada per a l’emancipació nacional i social. En el cas de Sostres és una obvietat: la seva tasca durant els darrers temps ha consistit a fragmentar a través de la seva opinió qualsevol cohesió social entre nouvinguts i autòctons. No molt lluny de Rahola i de Cuní, més subtils, però a disposició de criminalitzar els vaguistes de l’aeroport del Prat, els Okupes, els estudiants, els docents, els independentistes, etc.
L’Esquerra Independentista hauríem d’esmolar les eines i rebatre cadascun dels discursos emesos per l’oracle del règim. Cada missa negra televisiva hauria de ser contestada amb arguments pes. Cada estirabot contra els treballadors/es, les dones, els immigrants o contra els que lluiten per la transformació social i nacional hauria de convertir-se en un boomerang carregat de proves i raons. L’enemic no sempre té rang i uniforme. I encara ens queda la paraula.
