La República catalana independent no és cap utopia. No és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular d'una nació que es vol organitzar lliurement. Respecte a la situació política actual, cal entendre la independència tan sols com una ruptura democràtica, un canvi polític que és alhora difícil i ben possible.
La independència no és només un canvi de govern, ni tampoc un canvi de règim; és un canvi de referent global. És la ruptura amb tot allò que és ara l'Estat que ens ofega: policia, jutges, polítics, administració, informació... És un canvi en tots els fronts per una nova vida, una vida social sorgida de la voluntat popular; és, de fet, el nostre naixement col·lectiu a la vida política, la possibilitat de decidir sobre els nostres interessos sense limitacions imposades ni interferències arbitràries.
La independència és, pel que fa a aquesta voluntat col·lectiva, un objectiu molt simple i evident, perquè és únicament l'expressió d'una voluntat democràtica contra la qual s'oposa un il·legítim i anacrònic «dret de conquesta». Per a avançar cap a la independència no cal que la proposta compti des d'ara amb una majoria passiva. Només cal que els qui volem la independència, i hi treballem, siguem més –i més convincents– que els qui s'aferren a la subordinació a Espanya. Els indecisos, tard o d'hora s'hi afegiran, sens dubte. Contra la nostra voluntat col·lectiva, l'Estat espanyol –inscrit al si d'un context europeu d'una tradició democràtica– centrarà la seva acció, més que no pas en la intervenció militar oberta, en la manipulació de la informació (ja ho fa ara), en el foment del patrioterisme espanyol (ja l'ha tornat a aguditzar) i en l'estrangulament econòmic i cultural (ja hi posen força voluntat, des de fa temps).
La independència es juga, doncs, ara fonamentalment en el camp de la política i del seu entorn econòmic, propagandístic, ideològic i diplomàtic. Es pot aconseguir, doncs, amb una combinació de tres factors bàsics: consciència, voluntat i valentia. Serem independents si sabem desvetllar la consciència política del nostre poble i refutar, alhora, les veus de conformitat amb l'statu quo; si sabem i volem promoure realment una acció permanent; i si tenim, finalment, el valor de preparar adequadament la ruptura de tipus democràtic que serà necessària per a aconseguir la nostra llibertat i la nova vida política.
El pas previ és, per tant, aconseguir la consciència nacional política, la consciència de tenir dret de decidir sobre les nostres coses; això no és altra cosa que la construcció de la «nació política», fer el pas d'un poble que sobreviu al voltant d'una llengua i una cultura, a una nació amb consciència dels seus drets col·lectius i ciutadans. Caldrà superar la propaganda contrària; és el moment de la lluita psicològica perquè els enemics declarats de la independència (com el PSC-PSOE i el PP) usaran i abusaran d'instruments d'intimidació i de desmobilització que haurem de conèixer i saber combatre. Caldrà explicar ben clar que la negació de la vida política catalana comporta, com sabem i com ho vivim cada dia, una disminució de les possibilitats de benestar, de justícia, de salut, de preservació de l'entorn i del medi ambient, etc.; que és una necessitat general poder tenir un estat al darrere ajudant, i deixar de tenir un estat plantat al davant, en contra nostre; que la independència, com a expressió justa i necessària de la pròpia afirmació, és una possibilitat real i no una fantasia; i que aquest objectiu no és una negació dels altres, sinó només de la dominació de l'Estat que ens és contrari i no ens permet avançar.
Contra la destrucció de la nació catalana que pretén l'espanyolisme –que considera que de nació amb drets només n'hi ha una, que és l'espanyola, i s'escuda darrere una vella constitució monàrquica apuntalada per la violència– nosaltres defensem el nostre dret legítim a existir públicament i políticament, el dret a construir col·lectivament i lliurement la nostra nova Res Publica.
