Crec que una ideologia no és sinó la codificació cultural d'unes determinades relacions socials, això és, la justificació d'una determinada situació d'opressió en funció d'uns determinats interessos de classe (opressora). Allò de que "la ideologia dominant d'una societat és la ideologia de la classe dominant".
Fem ideologia quan intentem disfressar les nostres mancances recorrent a la fraseologia, sigui marxista, sigui radical, sigui nacionalista. Fan ideologia els dirigents d'ICV o d'ERC, quan parlen de vies tranquil·les cap a la justícia social o la independència per justificar una pràctica política basada en el càrrec i en la cadira. En canvi, fem lluita ideològica quan analitzem críticament les contradiccions de la societat catalana, i quan actuem sobre aquestes incidint en la consciència de la gent. Dit d'una altra manera, la lluita ideològica no consisteix tant en l'elaboració de grans discursos, ni en l'edició de revistes amb grans continguts, com en el significat que som capaços i capaces de crear amb la nostra pràctica, en com la nostra pràctica és capaç de generar consciència.
Partint del fet que són les condicions materials d'existència i les relacions socials i econòmiques les que determinen la consciència, i no a la inversa, la teoria i la pràctica dirigides a subvertir l'ordre existent han de mantenir una relació dialèctica. No partim d'una teoria suprema i tancada que ens conduirà a la independència i al socialisme, sinó que la nostra teoria, el nostre 
programa de lluita, les nostres propostes, les haurem d'anar definint críticament (és a dir, incloent la possibilitat de reconèixer errors que haguem pogut cometre) en funció de les correlacions de forces socials i polítiques.
En resum, i tornant al motiu inicial de l'article, la lluita ideològica és fonamental en la lluita per la independència i el socialisme, i per fer-la en condicions és fonamental adonar-nos que la construcció d'uns mitjans de comunicació populars, crítics, autogestionats i autònoms de l'estat (i de la societat civil que viu de l'estat), són un element estratègic, vital.
A aquestes alçades és bastant clar que no podem esperar res dels mitjans de comunicació del sistema. Res que no sigui, com a molt, ser utilitzats com a arma llencívola en la lluita entre els partits del sistema. Durant la prolongada crisi d'ERC, per exemple, crisi que podríem dir que començà a aflorar amb els dubtes de la seva direcció davant la retallada de l'Estatut principatí, les CUP han estat utilitzades a tort i a dret per demostrar la crisi d'ERC, quan els mateixos mitjans les havien ignorat olímpicament durant tota la campanya electoral. No podem oblidar tampoc el menyspreu vergonyós que diaris de suposada filiació nacionalista dediquen any rere any als actes independentistes de l'Onze de Setembre d'arreu del país.
Per tant, és fonamental apostar pels instruments comunicatius que tant l'esquerra independentista, com nombrosos moviments socials, estan sent capaços d'impulsar arreu dels Països Catalans. Estic parlant, lògicament, de periòdics com L'Accent, que aquest any compleix el seu cinquè aniversari amb una nova ampliació de pàgines, i que cada 15 dies distribueix 5.000 exemplars de forma gratuïta a més de 200 casals, ateneus i locals socials d'arreu dels Països Catalans. També parlo de la Directa, o de L'Avanç, i de la multitud de publicacions d'àmbit local que, a l'Anoia, al Berguedà, als barris i viles de la plana de Barcelona, a Terrassa, a les comarques de Ponent, etc., difonen els Països Catalans irredempts, els que no es creuen aquest sistema econòmic, polític i social en el qual no tenim futur ni com a persones, ni com a treballadors ni com a poble.
Apostar per aquests mitjans, impulsar-los, vol dir: esciure-hi, difondre'ls, distribuir-los, subscriure-s'hi, subscriure-hi l'assemblea on es milita o el casal on es col·labora, donar-los a conèixer, criticar-los (constructivament, si us plau!), millorar-los, connectar-los, intercanviar-los, pensar-los, crear-los i, si cal, refundar-los!
Deia Bertold Brecht en el seu Galileo Galilei escrit durant el terror nazi, que la veritat no s'imposa mai per si sola, que la veritat només pot triomfar en la mesura que pugui ser imposada. Per molt evident que sigui la vergonya de l'explotació laboral, la infàmia de la repressió estatal i la manipulació informativa, o l'oprobi de l'especulació i el mercadeig amb els nostres drets i la nostra terra, si no tenim els mitjans per poder denunciar-la, seguirem ofegant-nos en l'Espanya del Chikilicuatre i del maleït futbol.
