I és que a grans trets, la proposta presentada des de la Conselleria, més enllà d’efectuar-se sense ni tan sols un procés de consultes amb el seguit d’agents socials i educatius catalans, posa en perill el paper de l’escola pública, la situació laboral del professorat i pot esdevenir una dificultat afegida als reptes que encarem en matèria de cohesió social i en el procés de (re)construcció nacional que cada vegada reclamen més veus al llarg i ample dels Països Catalans.
Tot plegat, esdevé de vital importància arran dels canvis que ha patit l’escola catalana, que presenta unes xifres de poc èxit escolar que són de les més altes de la Unió Europea, tot sobrepassant fins el 30% d’abandonament de l’ensenyament obligatori, amb un horitzó europeu cara el 2010 que planteja que aquests percentatges se situïn al voltant del 10%. Certament, és innegable que l’escola catalana requereix una Llei pròpia d’Educació i que cal fer-la sota el consens de tota la comunitat educativa per tal que sigui vàlida per arrenjar els dèficits que en aquest moment pateix el sistema educatiu.
De forma més concreta, des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC considerem que de tot aquest document cal denunciar-ne els següents aspectes.
Perquè reforça l’escola concertada en detriment de la xarxa pública
Lluny d’assumir i denunciar l’incompliment reiterat per part de molts centres educatius en l’escolarització d’alumnat immigrant així com d’entendre la realitat d’altres models educatius com ara el finlandès, el Document de Bases fa una aposta pels centres concertats i els seus compromisos amb l’administració en comptes de donar majors recursos a l’escola pública, que al nostre entendre és l’única que ha de jugar una funció correctora de les desigualtats socials i garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats dins del sistema educatiu. Aquesta aposta, entre d’altres, es desprèn en l’apartat que fa referència a la planificació i execució de nova oferta educativa.
Sembla, doncs, que la proposta de la conselleria segueix sense donar importància al fet que més d’un 80% dels i les alumnes nouvingudes segueix recaient dins de l’escola pública, un fet agreujat davant de les “matrícules vives” amb el curs ja començat.
Perquè planteja la gestió privada de centres públics
Una de les principals passes enrere que planteja aquest document fa referència a la possibilitat de deixar la gestió dels centres públics en mans de la iniciativa privada, un fet que suposa doncs l’establiment d’una nova figura que va més enllà al model de concertació que coneixíem fins ara.
Si bé el text fa referència a “entitats cooperatives i sense ànim de lucre”, on suposadament s’opta pel reconeixement de la meritòria tasca duta a terme en determinats centres, aquest també possibilita que la gestió pugui anar a càrrec d’“equips de professionals que, amb un projecte de centre definit, vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la gestió d’un patrimoni públic”.
Al nostre entendre, aquest fet suposa un abandonament de funcions per part de l’administració principatina, sense voler tenir en compte que aquests “equips de professionals”, els quals en cap cas defineix, no assumiran el cost de tirar endavant aquests projectes sense finalitat lucrativa, i que en aquest cas, comportarà conseqüències envers el règim laboral del professorat. Si considerem que l’educació no pot ser un negoci, és encara més preocupant que aquest fet es doni dins de la mateixa escola pública.
Perquè utilitza de forma malintencionada el concepte d’autonomia dels centresLa Conselleria d’Educació destaca que aquest document parteix del respecte a l’autonomia dels centres, en tant que aquests són els millors coneixedors de les seves problemàtiques, i conseqüentment, aposta per al seu empoderament a l’hora de prendre decisions en matèria curricular i de gestió.
Al nostre entendre, el respecte i defensa d’aquesta autonomia, una perspectiva que compartim plenament, només pot donar-se quan realment es garanteix aquests drets a la comunitat educativa dels centres. I evidentment, sempre i quan la Generalitat de Catalunya estableixi uns marcs mínims que tot centre hagi d’acomplir per assegurar l’equitat.
Reforçar les direccions dels centres en detriment del claustre de professors, els consells escolars o el paper de les AMPA’s, com denoten les referències a potenciar la capacitat de decisió de les direccions, l’establiment de “normes de convivència” o la gestió de “recursos humans”, o establir paràmetres d’avaluació externs respecte els quals de ben segur acabarà depenent el finançament públic suposa al nostre entendre una visió esbiaixada del concepte d’autonomia. De la mateixa manera, entenem que aquesta autonomia proposada seguirà servint a l’escola concertada per a potenciar l’ensenyament confessional o la selecció d’estudiants.
Perquè aposta per l’externalització de serveis
Amb el pas del temps, hem vist com de forma progressiva s’apostava per externalitzar el seguit de serveis que complementen la tasca educativa. Amb aquesta proposta, sumada al fet que en tot el document no hi hagi una sola previsió de les necessitats econòmiques per tal de tirar endavant una futura LEC, suposen una qüestió més que indueix a la preocupació.
Perquè aposta per la desregulació laboral
El paper del professorat queda en entredit al llarg del document, ja que des del document de bases s’apunta que aquest és responsable de la situació de l’escola catalana. Sense entrar a discutir la veracitat d’aquesta informació, en certa mesura fonamentada, el document de bases indueix a la preocupació per la proposta que se’n deriva, com és la de fomentar la competitivitat dins del col·lectiu i la seva subordinació als criteris d’elecció del professorat per part de les direccions dels centres.
L’exigència de “noves competències” als i les docents sense fer referència a la manera d’assolir-les, la capacitat de les direccions dels centres d’establir els seus propis criteris per a la selecció del professorat o bé la flexibilització de les destinacions definitives suposen una passa enrere en la situació del professorat, especialment greu quan el document de bases planteja “la més alta capacitat d’autoorganització que demostren els centres privats concertats” al comparar aquesta situació amb la “rigidesa” de l’escola pública.
De la mateixa manera, el document de bases planteja la reordenació de la funció pública docent, tot establint noves figures “de manera que faciliti l’adaptació als requeriments educatius i a la necessitat de gestió autònoma dels centres”. Una vegada més, s’apunten escenaris que obren la porta a la diferenciació de les condicions laborals del personal docent, més pròpies de l’empresa privada que no pas dels serveis públics.
En aquest sentit, volem deixar palès que la necessitat de reformes ja ha sigut plantejada al seu moment per la comunitat educativa, encapçalada pel mateix professorat, però al nostre entendre en cap cas pot superar-se a partir de la inspiració amb la gestió de l’escola privada o concertada, especialment quan aquesta ha esdevingut una sistemàtica vulneradora del dret a l’educació i un mal exemple per a la negociació col·lectiva del professorat.
Perquè no incorpora una reforma pedagògica i curricular
D’uns anys ençà venim sentint a parlar, entre d’altres, de la necessitat d’una reforma pedagògica. Al nostre entendre, aquesta sovint no ha estat més una cortina de fum per a potenciar models gerencials de gestió que res tenen a veure amb les proclames dels moviments de renovació pedagògica.
Sense entrar a fons en el model curricular per qüestions competencials, existeixen mesures que poden avançar cap a la seva transformació i que al nostre entendre brillen per la seva absència en el document de bases. La disminució de ràtios professorat/alumnat, oferir majors recursos humans i materials als centres, impulsar la formació contínua del professorat i altres agents educatius, el suport a l’educació no formal i en el lleure o l’obertura d’un debat al voltant de la necessitat d’impulsar models de coeducació tot superant l’ensenyament mixt serien algunes mesures que caldria incloure de forma decidida i prioritària en aquest document de bases.
Alhora, la Generalitat de Catalunya hauria de promoure una transformació curricular, tot donant pes a l’establiment de continguts que prenguin com a marc de referència els Països Catalans, i vetllant perquè l’escola pública no es quedi enrere davant de l’escola concertada en la seva oferta curricular, un fet molt condicionat a les infrastructures de cada centre així com als perfils dels respectius claustres.
Perquè suposa una passa enrere en la gestió democràtica dels centres i en la consolidació de models presidencialistes i gerencials
La proposta de la conselleria parteix del supòsit que l’actual capacitat de les direccions dels centres és responsable de la situació de l’escola pública, tot comparant-les amb els òrgans de direcció de l’escola privada. En aquest sentit, aposta en reforçar la seva capacitat per a pendre decisions, relatives inclús a la decisió sobre els perfils de professorat dels propis centres.
Des de l’Espai Jove de la Intersindical, considerem un greu error establir comparacions amb l’ensenyament privat, quan aquest gaudeix d’un major finançament, en la majoria de casos, i com en l’escola concertada, per partida doble.
Més enllà, i com hem vist de les reformes en les legislacions relatives a l’ensenyament superior, aquest procés de reforçament de les direccions suposarà una pèrdua de pes de tots aquells organismes de decisió col·lectiva, on destaquem el paper dels claustres de professorat, i suposarà una relació de dependència del professorat envers la direcció del centre. De la mateixa manera, la jerarquització, o gerencialització, és un requisit indispensable per a una futura gestió privada d’aquests centres.
Perquè pretén delegar les responsabilitats de la Generalitat envers les administracions municipals
Una vegada més, el text incorpora referències que no acaba de concretar, com és la transferència de responsabilitats en matèria d’ensenyament obligatori a l’administració municipal.
Com venim observant en tants altres àmbits de les polítiques públiques, preferentment de caràcter social, el traspàs d’obligacions a una altra administració tan sols pot arribar a contemplar-se sempre i quan es tingui present el finançament corresponent necessari. A dia d’avui, cal tenir en compte que les corporacions municipals es troben mancades de recursos, cosa que suposarà un retrocés a l’hora d’assolir un ensenyament de qualitat. De la mateixa manera, el fet de condicionar el model educatiu a la situació d’un o altre ajuntament suposa també una passa enrere en matèria de garantir la igualtat d’oportunitats, una responsabilitat que al nostre entendre recau dins de la conselleria d’educació.
Perquè proposa la creació d’òrgans externs d’avaluació dels centres
El document fa referència a la creació d’un nou ens, que anomena “Institut d’Avaluació i Ordenació Curricular”, el qual s’encarregaria d’avaluar la qualitat dels centres i del professorat així com de proposar els currículums educatius. El text només apunta que aquest òrgan seria de caràcter extern, i que realitzaria la seva tasca a través d’uns indicadors prèviament definits.
Al nostre entendre, el fet que no es parli de la seva composició, que enlloc es clarifiquin quins són aquests indicadors, i en el marc del foment de la competitivitat i l’impuls de la gestió empresarial dels centres que es dibuixa al llarg de la proposta, ens fa pensar en l’establiment de mecanismes per a dibuixar mesures de finançament dels centres escolars lligades al seu rendiment i no pas a les seves necessitats, i conseqüentment, al foment de la competitivitat entre diferents centres educatius per accedir a majors recursos. La introducció de valors neoliberals xoca frontalment en la lògica que ha de regir els serveis públics, sospitosament reduïts a “serveis d’interès públic” tal com des d’anys enrere ve plantejant la Organització Mundial del Comerç (OMC) i els Acords Generals sobre Comerç de Serveis (AGCS).
Conclusions
Per aquests i altres motius, des de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC ens sumem a les mobilitzacions previstes per el 14 de febrer per tal que es retiri aquest document de bases -si bé algunes veus apunten l’existència d’una proposta de llei ja redactada- i s’obri un debat amb el seguit d’agents que s’escaigui per a l’establiment d’una llei d’educació duradora que doni resposta als reptes del nostre sistema educatiu.
A dia d’avui, des de la Conselleria es denuncia l’alarmisme plantejat pel professorat, i que els diferents sindicats estiguin convocant mobilitzacions a partir de la seva “malinterpretació del text presentat”. Certament, la resposta de la immensa majoria d’organitzacions sindicals i estudiantils critica aspectes que no es troben plenament descrits en el document de bases, però és precisament aquesta ambigüitat una de les principals senyals d’alarma que es desprenen de la proposta, una ambigüitat que de forma ben calculada s’empra i s’ha emprat altres vegades per a plantejar polítiques socials que suposen una passa endavant en el procés de desmantellament dels serveis públics. En aquest sentit, no és banal recordar que l’estat espanyol, i conseqüentment Catalunya i bona part dels Països Catalans, segueix plantejant unes dades molt per sota del 6% d’inversió del PIB que reclama la Unió Europea.
Més enllà de la crítica fàcil envers un suposat alarmisme, entenem que cal ser conscients dels pitjors escenaris possibles que es dibuixen al document, un fet que s’agreuja quan observem que aquest omet unes mínimes previsions econòmiques, es compara permanentment amb el funcionament de l’escola privada i aposta per la deixadesa de funcions de l’administració principatina. Aquests fets esdevenen especialment greus en no tenir en compte que la xarxa pública porta anys rebent tot el pes de la matriculació d’alumnat nouvingut (vora el 85% del total), especialment en el cas de les “matrícules vives”, que evidentment suposen una dificultat afegida i requereixen una intervenció decidida envers els privilegis que en aquest sentit segueix desenvolupant l’escola privada, inclosa la concertada.
Assolir un ensenyament públic i de qualitat només serà possible a través de potenciar la xarxa pública i revisar els concerts educatius, tot donant majors recursos als centres per a garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Tota proposta que no assumeixi aquesta premissa, està cridada a ser una font de desigualtats que tard o d’hora revertirà en la nostra societat. El dualisme educatiu dels successius governs de Convergència i Unió (CIU) al llarg de les darreres dècades ha de servir-nos d’exemple sobre el risc que comporta aquesta política alhora de disposar d’una escola que exerceixi un paper cabdal de transformació social.
