No es solament que el contracte anomenat fix o indefinit afecti ara a menys de la meitat de la població assalariada sinó que aquestes reformes han anat abaratint el cost de la seva rescissió fins a 45 dies per any sempre amb un màxim d’indemnització i aquesta precarització, tal i com s’observa en països amb una desregulació del mercat del treball més avançada ( llegeixi’s mes facilitat en l’acomiadament i menys protecció pel treballador/a) es una tendència que ha d’anar en augment de en els propers anys.
En contrast a aquestes xifres ens trobem que les organitzacions que, com a mínim, han de defensar els drets dels treballadors i les treballadores s’han dotat d’una estructura mitjançant sindicats de ram o sector amb uns secretariats formats per, bàsicament, delegats que procedeixen de la funció pública, d’empreses públiques o d’aquells treballadors d’empreses privatitzades que encara gaudeixen de condicions laborals prèvies a aquesta privatització. Sindicats amb secretaries ocupades en gran mesura per homes amb edats superiors als 30 anys que disposen d’hores sindicals (i per tant que tenen temps per poder realitzar reunions, assemblees, etc. en horari laboral) amb poca activitat fora de l’àmbit de la seva empresa o del que seria estrictament el mon laboral.
Aquí cal fer un petit incís aclaridor. Entenc el sindicat com una eina imprescindible per a la transformació social i això passa per tenir una organització autofinanciada i amb secretariats formats per persones no assalariades ja que el cas contrari genera dependències de la mà que els dona de menjar i una “casta” de professionals del sindicalisme amb l’única idea de 
perpetuar-se en el que s’ha convertit en el seu lloc de treball, transformant-se així el que hauria de ser una organització de defensa dels interessos de classe en un gestor d’acomiadaments i serveis.
Així doncs, el model de sindicalisme diguem-ne transformador basat en el model descrit anteriorment esta tocat de mort però únicament la seva estructura actual, ja que l’organització obrera ha estat, és i de ben segur seguirà essent, una bona eina per construir una societat justa i lliure.
Amb l’estructura de l’immensa majoria dels sindicats d’avui en dia ens trobem amb quatre problemes principals. El primer seria la temporalitat que provoca que gran part de la gent jove no es pugin enquadrar de manera definitiva en cap sindicat de ram o sector ja que un dia poden estar treballant en l’hosteleria i al dia següent fent una substitució en el torn de nit a qualsevol empresa. El segon es la manca de capacitat per incidir en la seva pròpia organització ja que la falta de les mínimes garanties d’indemnitat en la feina (de no ser acomiadat per defensar els drets dels treballadors/es) provoquen que molta gent jove no es presenti per ésser escollit delegat/da, produint, entre d’altres conseqüències una manca de temps per assistir a les reunions i assemblees del seu propi sindicat així com per poder participar dels seus òrgans de decisió.
Un tercer que aniria molt lligat amb els anteriors i que, malauradament i fins que no s’assoleixi una igualtat real tendeix a afectar mes a les dones, es la dificultat de la participació quan es tenen persones al seu càrrec.
La quarta seria la separació entre lo social i lo laboral. Les lluites sindicals sovint no van acompanyades mes que de reivindicacions sobre un conveni col•lectiu o d’aspectes força concrets de la pròpia feina del treballador/a, i a l’inrevés, moltes de les lluites socials que s’haurien de portar als centres de treball es queden sovint en els ateneus, els centres socials o els casals.
Els que creiem en un model sindical alternatiu i transformador hem de repensar les nostres organitzacions, segurament caldrà canviar les estructures en sindicats per estructures mes properes i que contemplin aquesta mobilitat laboral, assemblees de barri, sindicats únics...caldrà garantir la participació de totes i tots els qui ho vulguin en l’estructura de decisió del sindicat, no solament en les reunions de les assemblees locals sinó en totes on es decideixi el futur de l’organització i en tots els òrgans de gestió d’aquest. Caldrà doncs, retornar 
als nostres orígens i fer les reunions fora de l’horari de feina o en dies festius, posar eines perquè tothom hi pugi assistir, caldrà facilitar la participació en aquests òrgans de gestió i això per una qüestió de temps i disponibilitat només serà possible amb unes secretaries col•legiades potents.
Perquè aquesta eina sigui realment revolucionaria, es imprescindible unir el carrer i el lloc de treball, que les lluites socials siguin també laborals i les laborals socials, que barregem els moviments socials i els sindicats per fer quelcom nou. En aquest sentit el proper Congrés de la CGT de Catalunya que es celebrarà el 19 de gener a Reus fa un pas força important incorporant al seu Secretariat Permanent 4 membres (el Paco d’Igualada, el Juanan de Vilanova, La Mariona de Girona i el Joan de Reus) profundament implicats en les lluites socials de les seves localitats i del principat.
Ens calen doncs noves estructures per lluitar per les idees que tenim i que venen de molt lluny, ens cal trobar solucions ja que encara no es tard i tenim un llarg camí per recórrer, cal no adormir-se.
