Durant la guerra, va ser voluntari en el desembarcament de Mallorca enquadrat amb les milícies d’Estat Català i més tard va ingressar a l’escola de Guerra, de la qual va sortir amb grau de tinent d’artilleria, per posteriorment ser ascendit a capità per mèrits de guerra.
Malgrat ser ferit i fet presoner es va evadir, reincorporant-se a la seva unitat amb la que va passar a França arran de la desfeta militar, anant a parar al camp de concentració de Sant Cebrià, d´on s´escapa per venir a Barcelona el 4 de juliol del 39 amb ganes d´organitzar algun grup de resistència.
L’abril de 1939 s’escapa del camp per connectar amb Daniel Cardona que estava a Perpinyà i estableix de nou contacte amb els seus companys separatistes per començar a configurar la resistència. Retorna clandestinament a Catalunya i participa en la formalització del FNC, el 4 de maig de 1940 a París, on exerceix de representant de Nosaltres Sols!. Es aquesta reunió es va establir una coordinació de les forces polítiques independentistes, iniciada per aquests dos grups, tot comprometent-se a aparcar les diferències mútues i començar a treballar plegats. També es va decidir mantenir la direcció d’aquest grup a l’interior de Catalunya.
El 1942, acabat el procés de debat intern, "l´Organització" passa a anomenar-se Front Nacional de Catalunya i en Jaume Martínez es fa càrrec del seu aparell militar, fent tasques de propaganda amb la col•locació de banderes, voladura de monuments i locals falangistes, etc.
En començar la Segona Guerra Mundial immediatament es posa en contacte amb la resistència francesa i ajuda a passar la frontera als qui fugien de l´agressió nazi.
Foren molt nombrosos els serveis d’informaicó que va prestar a la resistència, tant és a així que fou proposat per la Legió d´Honor, una de les més altes condecoracions que concedeix l´Estat francès, però ell no volgué acceptar dient que humanitàriament també els hauria ajudat i que de fet havia lluitat per Catalunya.
La diada de Sant Jordi del 1943 va posar la primera senyera que aparegué des de la fi de la guera al telefèric de Sant Sebastià del port de Barcelona.
L ´11 de setembre del 43 posen una altre senyera a les torres de la Sagrada Família i per segona vegada al telefèric de Sant Sebastià. Amb motiu d´una final es posa també una senyera al camp del Barça. En haver-se de celebrar un final de copa a Montjuïc a primers de juny del 46 intentaren posar una senyera que s´havia de desplegar durant el partit. Allà un de l´equip de col•locació va ser detingut per la guàrdia civil, apallissat i torturat. Arran d´aquesta detenció foren detinguts els militants de la impremta i d´altres companys. Aquest fou el motiu de la detenció d´en Jaume Martínez Vendrell amb 14 o 15 companys més el 13 de juny del 1946.
Trigaren a fer-li el judici, militar, més de 3 anys, va ser condemnat a 20 anys de presó i traslladat al penal de San Miguel de los Reyes (València) fins que amb motiu del Congrés Eucarístic va rebre una amnistia d´una quarta part de la condemna, i amb la redempció per treball pogué sortir el 23 de novembre del 52. El 1963 fou requerit novament per ésser secretari del FNC. Va deixar el càrrec el 1965.
A finals dels 60, Batista i Roca, li encarrega engegar de nou una organització armada per lluitar per l’alliberament de Catalunya.
Malgrat ser ferit i fet presoner es va evadir, reincorporant-se a la seva unitat amb la que va passar a França arran de la desfeta militar, anant a parar al camp de concentració de Sant Cebrià, d´on s´escapa per venir a Barcelona el 4 de juliol del 39 amb ganes d´organitzar algun grup de resistència.
L’abril de 1939 s’escapa del camp per connectar amb Daniel Cardona que estava a Perpinyà i estableix de nou contacte amb els seus companys separatistes per començar a configurar la resistència. Retorna clandestinament a Catalunya i participa en la formalització del FNC, el 4 de maig de 1940 a París, on exerceix de representant de Nosaltres Sols!. Es aquesta reunió es va establir una coordinació de les forces polítiques independentistes, iniciada per aquests dos grups, tot comprometent-se a aparcar les diferències mútues i començar a treballar plegats. També es va decidir mantenir la direcció d’aquest grup a l’interior de Catalunya.
El 1942, acabat el procés de debat intern, "l´Organització" passa a anomenar-se Front Nacional de Catalunya i en Jaume Martínez es fa càrrec del seu aparell militar, fent tasques de propaganda amb la col•locació de banderes, voladura de monuments i locals falangistes, etc.
En començar la Segona Guerra Mundial immediatament es posa en contacte amb la resistència francesa i ajuda a passar la frontera als qui fugien de l´agressió nazi.
Foren molt nombrosos els serveis d’informaicó que va prestar a la resistència, tant és a així que fou proposat per la Legió d´Honor, una de les més altes condecoracions que concedeix l´Estat francès, però ell no volgué acceptar dient que humanitàriament també els hauria ajudat i que de fet havia lluitat per Catalunya.
La diada de Sant Jordi del 1943 va posar la primera senyera que aparegué des de la fi de la guera al telefèric de Sant Sebastià del port de Barcelona.
L ´11 de setembre del 43 posen una altre senyera a les torres de la Sagrada Família i per segona vegada al telefèric de Sant Sebastià. Amb motiu d´una final es posa també una senyera al camp del Barça. En haver-se de celebrar un final de copa a Montjuïc a primers de juny del 46 intentaren posar una senyera que s´havia de desplegar durant el partit. Allà un de l´equip de col•locació va ser detingut per la guàrdia civil, apallissat i torturat. Arran d´aquesta detenció foren detinguts els militants de la impremta i d´altres companys. Aquest fou el motiu de la detenció d´en Jaume Martínez Vendrell amb 14 o 15 companys més el 13 de juny del 1946.
Trigaren a fer-li el judici, militar, més de 3 anys, va ser condemnat a 20 anys de presó i traslladat al penal de San Miguel de los Reyes (València) fins que amb motiu del Congrés Eucarístic va rebre una amnistia d´una quarta part de la condemna, i amb la redempció per treball pogué sortir el 23 de novembre del 52. El 1963 fou requerit novament per ésser secretari del FNC. Va deixar el càrrec el 1965.
A finals dels 60, Batista i Roca, li encarrega engegar de nou una organització armada per lluitar per l’alliberament de Catalunya.
L’agost de 1974 amb el lema Per un partit de masses i de combat, el Front celebrà el seu 1er Congrés a Montserrat on s’aprova tornar a emprendre la lluita armada. Martínez Vendrell s’encarrega de preparar als elements que havien de dur-la a terme. Es comença a gestionar l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).
El 1977 se´n va anar a viure a Andorra per la malaltia que patia. Durant la seva estada a Andorra és vigilat per la policia.
El novembre de 1978 va tornar a Barcelona per a fer unes gestions i a Sant Just Desvern va tenir un accident, trencant-se el fèmur. Es intervingut en una clínica de Barcelona i quan estava a punt de tornar a Andorra, el 4 de març de 1979 es detingut a l’edat de 64 anys, juntament amb Lluís Montserrat i Sangrà, Joan Mateu i Martínez, M. Teresa Sol i Cifuentes i Manuel Viusà, sota l’acusació de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i de participar en les morts de l’industrial Bultó i de l’ex-alcalde franquista Viola (assassinat per un escamot d’EPOCA el gener de 1978). Per la policia Jaume Martínez, era l’inspirador d’EPOCA, formava part de la seva direcció i era qui aportava els coneixements i experiència militars.
El judici pels fets Bultó - Viola, es va celebrar el juny de 1980. Martínez Vendrell va admetre la seva pertinença a una organització independentista inspirada per Batista i Roca. L’Audiència Nacional, el va condemnar, però la pena ja l’havia complert amb presó preventiva.
Però l´any 1981, la família Bultó va recórrer la sentència i el Suprem el va condemnar a dotze anys de presó, que no va complir per ser a l’exili.
El gener de 1982, torna a ser condemnat a 36 anys de presó pels mateixos delictes, però tampoc ingressa a la presó per ser a l’exili.
Greument malalt es va presentar voluntàriament a l’Audiencia Nacional de Madrid el 1988.
Empresonat a Madrid i Lleida II, d’on només va sortir per morir a l’Hospital Clínic de Barcelona el 26 de novembre de 1989.
El 1977 se´n va anar a viure a Andorra per la malaltia que patia. Durant la seva estada a Andorra és vigilat per la policia.
El novembre de 1978 va tornar a Barcelona per a fer unes gestions i a Sant Just Desvern va tenir un accident, trencant-se el fèmur. Es intervingut en una clínica de Barcelona i quan estava a punt de tornar a Andorra, el 4 de març de 1979 es detingut a l’edat de 64 anys, juntament amb Lluís Montserrat i Sangrà, Joan Mateu i Martínez, M. Teresa Sol i Cifuentes i Manuel Viusà, sota l’acusació de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i de participar en les morts de l’industrial Bultó i de l’ex-alcalde franquista Viola (assassinat per un escamot d’EPOCA el gener de 1978). Per la policia Jaume Martínez, era l’inspirador d’EPOCA, formava part de la seva direcció i era qui aportava els coneixements i experiència militars.
El judici pels fets Bultó - Viola, es va celebrar el juny de 1980. Martínez Vendrell va admetre la seva pertinença a una organització independentista inspirada per Batista i Roca. L’Audiència Nacional, el va condemnar, però la pena ja l’havia complert amb presó preventiva.
Però l´any 1981, la família Bultó va recórrer la sentència i el Suprem el va condemnar a dotze anys de presó, que no va complir per ser a l’exili.
El gener de 1982, torna a ser condemnat a 36 anys de presó pels mateixos delictes, però tampoc ingressa a la presó per ser a l’exili.
Greument malalt es va presentar voluntàriament a l’Audiencia Nacional de Madrid el 1988.
Empresonat a Madrid i Lleida II, d’on només va sortir per morir a l’Hospital Clínic de Barcelona el 26 de novembre de 1989.
