A diferència de l’ADQ, els pequistes han obtingut uns resultats
notables a la regió metropolitana de Montreal, i fins i tot han
resistit en algunes circumscripcions rurals, sobretot gràcies al
prestigi i reconeixement popular dels seus candidats. Però comptat i
debatut, el cop ha estat dur, i d’aquí la necessitat de fer una
reflexió en profunditat de cara a encara la nova legislatura, que, molt
probablement, serà breu.
El PQ s’enorgulleix de ser l’únic partit polític de l’Amèrica del Nord, de ser realment un partit de base o militant, és a dir, una formació que té vida pròpia més enllà de les conjuntures electorals, i que compta amb una activa presència en el territori. Això fa, però, que molt sovint les relacions entre els militants i els dirigents dels partit siguin sovint tibants, fins al punt d’haver-se guanyat la fama de ser un partit mata-líders. En el cas de l’actual líder i candidat, André Boisclair, cal dir que no ho ha tingut gaire fàcil. Ja la seva elecció com a líder, el 2005, només va comptar amb el suport del 52% de la militància. Un començament no gaire engrescador, val a dir-ho. Possiblement, aquesta feblesa dins del propi partit, va ser una de les raons que van moure a l’actual Primer Ministre del Quebec, el liberal Jean Charest, a avançar les eleccions, amb l’objectiu d’evitar la consolidació de qui llavors es considerava el seu principal adversari.
Altres elements que han estat apuntats com a causants d’un cert allunyament del líder respecte els propis sobiranistes han estat la seva actitud crispada o dura amb les crítiques i també el fet que hagi contribuït a situar la seva orientació sexual al bell mig del debat polític. El fet que la societat quebequesa és una de les més obertes pel que fa als drets dels gais i lesbianes, no significa, però que el tema de l’opció sexual hagi d’esdevenir un dels temes recurrents de la campanya, donat que n’hi ha d’altres que preocupen més a un nombre important de ciutadans si més no, així ho indiquen les enquestes sociològiques. Sigui com sigui, el fet cert és que, malgrat haver fet una bona campanya electoral, Boisclair no ha evitat passar del 50% d’intenció de vot inicial al 28,33% recollit finalment. Malgrat que algunes veus han demanat la seva dimissió, de moment aquesta no s’ha produït, i de fet, ha manifestat la seva voluntat de continuar per tal capgirar la situació preocupant en la que es troba el partit. Ja veurem si ho aconsegueix.
Però el lideratge no és de ni lluny l’única raó que pot explicar els resultats electorals. Una altra raó seria el divorci cada cop més creixent entre unes bases clarament situades a l’esquerra, de tradició socialdemòcrata, i un programa socioeconòmic molt sovint titllat de neoliberal. Precisament en aquesta esquerda és on no pocs analistes situen la raó del fracàs pequista en aquests comicis. I més concretament, culpen el seu centrisme del fet que dues opcions situades clarament a l’esquerra, els hagin robat molts vots, que en darrer terme els han fet perdre districtes clau. Aquestes dues opcions, cap de les quals ha obtingut, però, representació són el Partit Verd del Quebec (PVQ) i Quebec Solidari (QS). Si sumem els vots obtinguts per aquestes dues candidatures, resulta que han aconseguit 300.000 vots i el 7.5% en termes relatius. QS, concretament, és una formació sorgida dels moviments ciutadans urbans de base de lluita contra l’exclusió social, la pobresa, pels drets dels immigrants i la solidaritat internacional, que es declara explícitament sobiranista, si bé posa l’èmfasi en el treball a nivell de barri i en l’ajuda mútua. Molts votants de QS abans havien votat el PQ, però ara se n’han distanciat pel seu percebut poc o feble compromís social.
Més enllà del tema del lideratge, cada cop són més les veus que dins
del PQ exigeixen, clarament que aquest recuperi el seu missatge
independentista i d’esquerres. Fins i tot, n’hi ha que demanen
acabar amb l’estratègia etapista d’accessió a la sobirania, fet que
implicaria fins i tot abandonar el tràmit referendari com a condició
prèvia a la Declaració d’Independència. Aquesta podria tenir lloc, com
a conseqüència d’una futura victòria electoral, que permetés que una
majoria de diputats de l’Assemblea Nacional la votés a favor. Això no
obstant, aquest escenari caldrà posposar-lo, pel cap baix, entre tres o
quatre anys, aproximadament.
Josep Sort
Josep Sort
