Els nous reptes del sobiranisme quebequès (1a part)

De l’altra, que un partit minoritari ha estat el gran beneficiat, passant de tenir una representació marginal a convertir-se en la segona força parlamentària, i en conseqüència, en l’Oposició Oficial al govern minoritari, la qual cosa la situa en una posició òptima per l’assalt al poder en les properes eleccions. Cal tenir en compte que és força probable que la legislatura que ara comença sigui de curta durada, entre 18 i 24 mesos, ateses les dificultats que tenen els governs minoritaris en els sistemes majoritaris, on la tradició de les coalicions –més pròpies de sistemes proporcionals- és pràcticament inexistent –tret de motius de força major, com els governs d’unitat nacional en temps de guerra. Finalment, aquestes eleccions situen l’ara tercer partit, en una posició molt delicada, de manera que en els propers mesos haurà de prendre decisions cabdals per intentar evitar la seva progressiva marginació política i institucional.

 

Si posem nom i cognoms a aquestes tres forces que acabem d’esmentar, ens trobem amb el següent escenari. En primer lloc, tenim el Partit Liberal del Quebec (PLC), liderat per Jean Charest, que ha obtingut una victòria amarga, atès que, malgrat ser la força més votada (33,08%) i en escons (48), n’ha perdut, respectivament, 450.000 i 28. Fins i tot, el propi primer ministre ha estat a punt de perdre el seu escó, com sí que ho han fet alguns dels seus ministres més emblemàtics. Aquesta victòria tan ajustada, no dibuixa un escenari favorable pels interessos de l’actual primer ministre. Ben probablement aquesta segona legislatura en el poder es convertirà en un malson, perquè haurà de fer molts esforços per aconseguir el suport d’algun dels dos partits de l’Oposició. No seria d’estranyar, en aquest sentit, que el seu lideratge es posi en qüestió dins mateix del grup parlamentari liberal i es busqui algun altre candidat menys cremat, que faci front a la propera contesa electoral.

 

Pel que fa a la nova Oposició Oficial, és assumida pel que és vist com el gran triomfador d’aquests comicis, l’Acció Democràtica del Quebec (ADQ), i particulament pel seu líder, Mario Dumont. L’onada adequista ha estat sense precedents. Si en el 2003, havia obtingut 4 escons, ara n’ha passat a 41, mentre que en nombre de vots, ha pujat del 18,24% al 30.80%. Simptomàticament, l’ADQ ha aconseguit els seus majors èxits electorals a les zones rurals del Quebec francòfon, mentre que no ha aconseguit ni un sol escó a la regió metropolitana de Montreal. El debat entorn les causes de l’èxit adequista ha estat intens. Per una banda tenim la seva professió de fe autonomista i la negativa de Dumont de plantejar-se la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. De l’altra, el recurs a plantejaments populistes referits a temes com la immigració o els valors tradicionals (la família, la religió).

 

Pel que fa a la primera, és cert que els adequistes han fet de la seva negativa a convocar de forma immediata un nou referèndum d’autodeterminació, un signe d’identitat i de diferenciació respecte les forces sobiranistes. Però també ho és, que el propi Dumont va declarar a un mèdia anglòfon que ell no es considerava federalista, fet que va aixecar una notable polseguera al Canadà anglès. De fet, la gran majoria de mèdias anglòfons no s’han alegrat especialment de la derrota dels sobiranistes i l’ascens dels autonomistes. No confien en Dumont, recorden que en el referèndum del 1995, l’ADQ, amb ell al capdavant, va donar suport al Bloc del Sí, i consideren que arribat el moment, tornaria a fer al mateix. Pitjor encara, el tenen per un aprofitat que només veu en la resta del Canadà un banc al qual demanar inversions ingents al Quebec a canvi de no caure en el pendent sobiranista, sense cap mena de complicitat o compromís en el projecte comú. De fet, és ben cert que en el seu discurs, Dumont, sempre parla de Quebec i del Canadà com dues unitats separades. I és que el seu electorat és de forma abassagadora estrictament francòfon i arrelat en els districtes del Quebec de les ciutats mitjanes i petites situades for a de la gran metròpoli de Montreal. Un entorn que desconeix el conflicte lingüístic, on el catolicisme continua tenint un cert pes social i on la immigració estrangera comença ara a fer-se visible.

Això ens porta al segon aspecte a tenir en compte. El discurs electoral de Dumont ha emfasitzat aspectes considerats propis del pensament conservador, tals com els valors de la família, la seguretat, la religió, si bé res a veure amb alguns paral.lelismes que s’han fet des del Canadà anglès, amb el discurs lepenista. De fet, hi ha una incertesa manifesta entorn el programa econòmic i social adequista, més enllà d’una apel.lació genèrica a la necessitat de la llibertat d’empresa, la rebaixa d’impostos, etc. Això, marca un dels seus punts febles: més enllà del seu líder, la resta de nous diputats adequistes són escassament coneguts pels ciutadans i cap d’ells podem dir que sigui un expert les diferents polítiques públiques, tret d’alguna excepció. Aquesta mancança de personal qualificat, segurament serà ben visible en els debats parlamentaris, sobretot tenint present que l’ADQ serà, com ja s’ha esmentat, l’Oposició Oficial en la legislatura que ara comença. Cal tenir en compte que, les estimacions més optimistes del propi partit a l’inici de la campanya, li atribuïen només 20 escons. Sigui com sigui, el que és evident, que en els propers mesos la tasca que hauran de portar a terme Dumont i els seus col.legues serà ingent, i posarà a prova la seva maduresa per assumir el repte de governar en un període de temps relativament curt. Tothom els marcarà d’aprop.

 

Josep Sort