Jaume Martínez Vendrell (1915-1989) ja de ben jove va militar al grup Nosaltres Sols! I durant la guerra va participar en el desembarcament a Mallorca, juntament amb la Centúria Rafael Casanova, formada per cent voluntaris santboians d’ERC i Estat Català, entre els quals hi tenia bons amics com en Joan Sardà. Eren els primers moments de la guerra i la revolució, i en Jaume Martínez va formar part del comitè que va detentar el poder municipal a Santa Coloma de Cervelló. Més tard va ingressar a l’Escola de Guerra i va anar a lluitar com oficial al front d’Aragó, sempre a primera línia. Va participar a la batalla del’Ebre com oficial del 1er grup d’obusos Wickers. A la retirada del 39 va ser hospitalitzat però preveient que els franquistes arribarien en poc temps al Baix Llobregat va donar-se ell mateix l’alta i va anar a casa a posar en ordre les coses i amagar armes i papers.
A la seva marxa cap a l’exili va passar per Sant Boi, on es va acomniadar de la seva dona a la plaça de l’Església. Les fermes conviccions que tenia el portaven a intentar-ho tot, a no donar res per perdut. Així, es va evadir quan va ser fet presoner durant la guerra i es va escapar també del camp de concentració de Sant Cebrià un cop acabada. Als camps de concentració de republicans d’Agde i Sant Cebrià es va trobar amb els companys de la Colònia i de Sant Boi qe militaven a ERC o a Estat Català i Nosaltres Sols!, entre ells en Joan Sardà de Sant Boi, amic que va ser inseparable en totes les aventures i militàncies polítiques de l’exili, les xarxes de pas de fronteres i la clandestinitat a l’interior. Retornats a Catalunya comencen a configurar la resistència. Així, retorna clandestinament a Catalunya i participa en la fundació del Front Nacional de Catalunya el 1940 a París, organització en què més tard es faria càrrec de l’aparell militar. Intensament actius també amb la resistència francesa als nazis durant la II guerra mundial i al mateix temps fent accions de propaganda com penjar senyeres al port de Barcelona o a la Sagrada Família, en la fase més dura del règim franquista.
Detingut i empresonat del 1946 al 1952, es va reincorporar al FNC fins el 1965. Poc després, i per encàrrec de Josep Maria Batista i Roca, engegà de nou una organització armada per lluitar per l’alliberament de Catalunya. La policia el va vincular a l’ensinistrament, l’any 1974, dels elements l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), un grup militar que a partir de 1979 van engruixir les files de Terra Lliure. 
El 1977 se'n va anar a viure a Andorra per la malaltia que patia. Durant la seva estada a Andorra és vigilat per la policia. El novembre de 1978 va tornar a Barcelona per a fer unes gestions i a Sant Just Desvern va tenir un accident, trencant-se el fèmur. Fou intervingut en una clínica de Barcelona i quan estava a punt de tornar a Andorra, el 4 de març de 1979 és detingut a l'edat de 64 anys, juntament amb Lluís Montserrat i Sangrà, Joan Mateu i Martínez, M. Teresa Sol i Cifuentes i Manuel Viusà, sota l'acusació de pertànyer a l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) i de participar en les morts de l'industrial Josep Maria Bultó i de l'ex-alcalde franquista Joaquim Viola i Sauret. El 12 de juny de 1980 es va realitzar el judici contra Jaume Martínez Vendrell i Lluis Montserrat a l’Audiència Nacional de Madrid pel "Cas Bultó" (va ser un dels primers judicis que es van fer a l'Audència Nacional). El fiscal demana 30 anys de presó per a cadascun. Uns dies més tard la sentència absolt Lluis Montserrat i es condemna a 1 any i 3 mesos (condemna ja acomplerta) a Jaume Martínez Vendrell.
El 21 de juny de 1980 els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (plataforma de solidaritat independentista creada un any abans) organitzen una festa de benvinguda per Jaume Martínez i Lluis Montserrat a les Cotxeres de Sants (Barcelona) que es prohibida per la policia i on es deté a Marià Jimémez i Moreno i Lluis Maria Xirinacs.
L’any següent va tornar a ser condemnat, però en aquell moment es trobava a l’exili. Finalment, sentint-se malalat i volent morir a la seva terra es presenta voluntàriament a l’Audiencia Nacional de Madrid el 1988, fet que va suposar el seu empresonament una altra vegada. Després d'estades a diferents hospitals penitenciaris va poder morir a Barcelona el 26 de novembre de 1989. Va tenir el consòl de ser atès a l'hospital clínic de Barcelona per una infermera que era dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que va procurar per la seva dignitat i per les darreres comunicacions polítiques que va fer en els seus darrers dies.
El 14 d'abril de 2007 es va realitzar un homenatge a aquest lluitador a la seva població natal, al carrer Claudi Güell de la Colònia Güell. En aquest indret una placa recorda la tasca compromesa i impagable del lluitador Jaume Martínez Vendrell.
Per saber-ne més:
Jaume Martínez Vendrell, en homenatge
