Aquests dies de Nadal, Cap d’Any i Reis ha estat una època en què han emergit bruscament bona part de les contradiccions polítiques i socials que s’havien aguditzat des de fa temps. Ara, de cop i volta, sembla que ens trobem davant d’un inesperat cataclisme social, però anem amb compte, perquè en aquestes setmanes només ha cristal·litzat el que feia temps que anava cuinant-se.
En la nostra àrea cultural, hem pogut comprovar de nou com el sentit més o menys profund de la festa, si és que encara hi és, cal anar a cercar-lo amb les eines de l’antropologia cultural més desenvolupada, més enllà de la hiperoferta comercial en la qual miren d’ofegar-nos. És clar que no és obligatori el fet de participar-hi, però d’alguna manera, sí que et condicionen a elegir, entre tirar-te de cap i sense prejudicis a les celebracions culturals i sobretot comercials, o bé mirar de sortejar les “directrius” que en forma d’amable (des)informació o en forma de cridaners anuncis, vomiten reiterativament els grans mitjans de comunicació del sistema. L’objectiu, a més del pur negoci, és el de crear una mena de realitat social paral·lela on les persones, convertides en massa consumista, ens desconnectem de tot allò que succeeix més enllà de la disbauxa comercial.
Aquests mitjans -que mitjançant les xarxes socials, ens han convertit a la majoria en una mena de reporters/es voluntariosos i gratuïts-, des de temps abans ja ens “informen” dels sopars d’empresa i de com hem d’afanyar-nos per a reservar restaurant; de com les compres per Nadal s’han avançat pel Black Friday i que, sàpigues o no el que significa, hem d’espavilar-nos si volem aprofitar les ofertes; que les rebaixes d’hivern també s’han avançat per a facilitar-nos més i més compres; dels viatges que farem per terra, mar i aire, i de com tornarem per a preparar el pròxim; dels anuncis de les loteries i rifes, dels increments de vendes, de la il·lusió que a tothom genera (especialment a hisenda i a les empreses que s’hi dediquen); dels regals que faràs i que et faran i de les devolucions i canvis que caldrà fer a posteriori… Sembla que hi som en una mena de món (no sé si feliç) on tot dona voltes i tots els problemes s’esvaeixen al voltant del comerç.
Paral·lelament, també en la nostra àrea cultural, un terç de la població pateix tot això amb una mena d’angoixa vital, perquè convidats a participar de la disbauxa de les compres compulsives, estan desposseïts dels recursos per a fer-ho; un altre terç de la població es troba cada dia amb serioses limitacions només per a poder sobreviure i un 10% malviu, directament exclosa del mateix sistema que la genera. Per no parlar ara dels centenars de milers afectats per la DANA de València. Aquesta altra cara de la realitat, però, només genera i molt de tant en tant informes d’alguna entitat que ho recorda. Notícia d’un dia i a continuar que això no és negoci.
Si ampliem el focus per a veure més enllà del nostre hàbitat de proximitat, les contradiccions creixen exponencialment i del comerç detallista passem al comerç de les grans transnacionals i estats, on les vendes més importants són les armes, les drogues i tràfic de persones. En aquest comerç a l’engròs, ni els anuncis per a promocionar-les ni les (des)informacions són tan subtils, malgrat la dulcificació que, quan toca, li fan els grans mitjans. Invasions i destrucció de països (els de la selva que diu Borrell) de la manera més brutal possible, genocidis televisats fins a arribar a insensibilitzar-nos, exèrcits de mercenaris fanatitzats (fent la guerra santa del capital), sabotatges econòmics i guerres híbrides, terrorismes estatals finançats per les espoliacions a tot arreu i pels impostos a la mateixa ciutadania, que mentrestant, fa les compres de Nadal; espoliacions que empobreixen països i continents; sectors socials sencers aniquilats literalment per les drogues que controlen i distribueixen des de la gran banca globalitzada; mercadeig immoral de la classe treballadora mundial “regulada” per les polítiques de migracions en les fronteres estatals, sempre a favor de les necessitats temporals del capital transnacional; compravenda de les dones i xiquetes pel patriarcat mundial per a la prostitució, la pornografia i el tràfic d’òrgans… La distopia que normalitzen cada dia les sèries i pel·lícules, no és una possibilitat futura, ja és ací! És el present!
Aquests dies, he pogut comprovar que amb tota aquesta allau d’informació interessada i esbiaixada que ens arriba, a moltes persones els genera una espècie d’escissió personal. D’una banda, opinen com si ho visqueren en primera persona, però a la vegada, amb prou distància perquè no els afecte a les seues decisions vitals, generant una mena de poti-poti mental, un tal caos cognitiu que poden expressar en una mateixa frase, una crítica a qualsevol tema i la contraria. I, tanmateix, tots i cadascú d’aquests conflictes o successos que semblen formar part d’un caos incomprensible, tenen explicació racional i està al nostre abast.
Malgrat que moltes persones vulguen convertir-se en una espècie de doctor Jekyll i Mr. Hyde socials, o per molt que vulguen amagar el cap sota terra, els efectes de la suma de contradiccions –creixentment contradictòries- ens acabarà afectant (de fet ens afecta ja), de tal manera que no podrem defugir la participació, siga per a confrontar-les o per a assumir-les com a pròpies. Fa tretze anys, Warren Buffett, una de les persones més enriquides del planeta –recordem que la riquesa i la pobresa són dues pols de la mateixa balança social- ja va dir que “hi ha una guerra de classes i l’estem guanyant els rics”. Podríem dir que Buffett només va fer un reconeixement explícit d’allò que era molt evident, però sembla que des d’aleshores, els atacs del capital (el capitalisme conscientment organitzat) contra el treball (les classes treballadores, els sectors populars i els pobles), s’han incrementat exponencialment, sense subterfugis ni emmascaraments, de la manera més brutal que hom podria imaginar: el genocidi del poble palestí, les costes europees convertides en un immens cementeri, l’amenaça d’expulsió dels EUA de milions de persones migrants, la ruptura del consens social europeu sobre el denominat estat del benestar, o la pretensió d’incrementar la jornada laboral fins a les 12 h diàries a Argentina, són només exemples de la concreció d’aquest atac del capital.
Com Buffett havia dit, és el resultat del triomf dels rics en la guerra de classes a escala planetària. Però en tota guerra n’hi ha diversos contendents. De fet, un dels resultats (no volgut pel capital) del brutal atac que hem referit, és la creixent coordinació (també contradictòria) de part de la suma d’afectats per aquests atacs: Els creixents intents de coordinació d’alguns països llatinoamericans, les noves aliances entre països de l’Orient Mitjà, l’expulsió de les metròpolis europees en diversos estats de centre africa, la reforçada col·laboració comercial i cultural entre estats i pobles de sud global, i molt especialment per la seua importància estratègica, la constitució i eixamplament dels denominats BRICS.
I ara, davant d’aquesta tèbia reorganització de part dels tantes vegades damnificats pels reiterats atacs del capital, aquest fa un pas més a través dels seus portaveus polítics. Em referisc a l’increment de les formes autoritàries, antidemocràtiques o directament feixistes que van creixent en els estats del denominat “jardí occidental”, els EUA, la UE, Corea, Japó o Austràlia. Unes formes autoritàries que, en expressió de la persona més enriquida del món Elon Musk, són l’expressió del manteniment de la civilització. Un Elon Musk, que des del triomf electoral de Trump i d’ell mateix als EUA, està utilitzant el ressò que li facilita la seua xarxa social, per mirar de reproduir en Europa el model social absolutament dislocat que ja hi ha als EUA i que és el que li ha permés guanyar.
Davant aquesta distopia, em sembla escaient el que va dir Gramsci, en una situació relativament semblant: El present moment històric és d’una gravetat indicible, les seues conseqüències poden ser gravíssimes, fem de tal manera que es resolga el nombre més gran possible de les qüestions deixades irresoltes pel passat i que la humanitat puga tornar a emprendre el seu camí.
En les nostres mans està!
