Però més enllà d’anàlisis i constatació de fets, cal parlar d'alternatives, o com a mínim cal explorar camins que ens permetin sortir de la situació actual. Convé no perdre el principi de realitat i deixar clar que és perillós anclar-se en allò desitjable i no prendre consciència de quina és la realitat. Per saber a on volem anar hem de saber on som i fixar una bruíxola que ens orienti per a transitar per camins més o menys segurs.
L’alternativa hauria de ser global, però cal deixar clar que nosaltres parlem des d’un territori anomenat Catalunya. I actualment, aquest territori està encaixat a l’estat espanyol per la força. D’altres elements a tenir en compte és la pertinença a l’espai geopolític de la Unió Europea i d'aquí se'n deriven conseqüències econòmiques, polítiques, socials i fins i tot vitals. Catalunya pateix un enorme dèficit fiscal que drena anualment més de 20.000 milions d'euros a les arques de l'estat espanyol; també patim les conseqüències de tenir un empresariat irresponsable que defrauda i camufla capital, i les rendes del treball estan estancades. D'altra banda, el sistema econòmic global s'ha esforçat en convertir Catalunya en un hub turístic, amb les derivades immobiliàries i laborals que això comporta.
Tots aquests factors de caire geoestratègic, econòmic i polític són molt presents a l'hora de dibuixar les bases d'un model econòmic diferent. I ara per ara, no hi ha perspectives a curts, mitjà i tampoc a llarg termini de que el model econòmic vigent sigui substituït per un model de tipus socialista o planificador. Per tant, cal tenir clar que els paràmetres on ens mourem per dibuixar aquest nou paradigma econòmic i social, ens limiten molt.
Tot i així, cal no resignar-se i és fa necessari traçar un full de ruta que ens permeti com a mínim sacsejar la situació. I més enllà de plantejar alternatives ( que ho farem) si que cal tenir clar que sense una base sindical i social forta, formada, conscienciada i pragmàtica, és impossible fer gaire res. A Catalunya ara mateix aquests base no existeix. El panorama sindical està dominat per l'hegemonia del sindicalisme espanyol hereu del règim del 78, o bé pel sindicalisme gremial. El sindicalisme alternatiu ( no necessariament d'esquerres) és de vocació marginal i sectari, i no té intenció de sortir de la seva bombolla endogàmica.
Per tant, abans de planejar alternatives, cal focalitzar esforços en construir una majoria sindical diferent a l'actual. I en el terreny de les alternatives, i tenint clar que el marc econòmic és el que és, l'objectiu hauria de ser avançar en un model productiu basat en quatre potes: a) un sector públic musculat i àgil alhora, b)un sector industrial amb capacitat de relocalitzar processos i que sigui sobirà i respectuós amb el medi ambient, c) un sector primari que enforteixi la nostra pagesia i que protegeixi els productors amb lleis i normes contundents i c) finalment un sector de serveis orientat a la rehabilitació d'edificis, nuclis urbans i entorns urbanístics.
D'altra banda, és imprescindible impulsar sectors econòmics com el transport públic, l'educació ambiental, la producció, distribució i venda d'aliments de proximitat i qualitat, les energies renovables, la construcció sostenible i la rehabilitació d’edificis i barris, la innovació, la cultura ( música, cinema, teatre, literatura, dibuix, còmics.....) hauria de permetre formar professionals que es puguin guanyar la vida amb dignitat. Alhora i com explicàvem en l'article anterior, cal recuperar i treure de les grapes dels empresaris sense escrúpols, a professions de tipus manuals vinculats a la construcció, la rehabilitació d'edificis, les cures, els serveis de neteja...
Dit això, la reconversió del teixit econòmic no hauria d'estar comandada pels empresaris. Cal que les classes treballadores impugnem el mandat constitucional/borbònic del 78 i el capgirem. Hem de negar-nos a acceptar que la creació i producció de bens i serveis estigui en mans dels empresaris ( article 38 de la Constitució espanyola). Aquesta delegació de responsabilitats és la responsable de les desiguatats a Catalunya i a d'altres territoris dels PPCC. Hem de ser el conjunt de les classes treballadores els qui assumim la responsabilitat que ens pertoca i que no deleguem totalment la capacitat de generar riquesa en forma de bens i serveis als empresaris.
Dit això, i contràriament al que demanen alguns moviments socials i certes esquerres, no sóc partidari d'un RBU, que l'únic que persegueix és convertir.-nos en subjectes passius en una societat on son les elits les que dirigeixen i fomenten les desigualtats. Les classes treballadores tenim una responsabilitat en la producció de bens i serveis i si aspirem a viure d'un miserable subsidi de 1000€ mensuals el que farem és assumir un paper subaltern. Des del meu punt de vista, cal que lluitem per transformar el model productiu i que aspirem a una jornada laboral de no més de 30 hores mensuals,i que alhora lluitem per garantir l'accés a la cultura, l'habitatge i una vida digne per a tothom, amb el benentès de que històricament això mai ha estat fàcil.
